Excepcional o extraordinari?

Castell de Bellver.- Concert Extraordinari a Bellver i a càrrec de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, pocs dies abans de començar la temporada a l’Auditorium, pocs dies després d’haver participat en l’homenatge a Josep Maria Llompart, o el que és el mateix, un final d’estiu una mica massa carregat, que fa que sembli que els músics no estiguin pletòrics.

D’altra banda, dirigia Joji Hattori, que hi va posar molta intensitat, però no va aconseguir encomanar-la a la seva tropa. Extraordinari va ser el cognom que posaren al concert, i ara no entrarem en els molts significats que podem trobar referits al qualificatiu, però és de suposar que una trobada de trompes que va tenir lloc a Ciutat va ser una de les espurnes que va propiciar la circumstància que ens ocupa. Més concretament, la presència d’Eric Terwilliger a la reunió de músics que tenen la trompa com a nexe d’unió, era una ocasió que no es podia desaprofitar, i per això l’excepcionalitat i la interpretació del Concert per a trompa núm. 2, de Richard Strauss.

Però no tan sols això, el concert no va començar a l’entarimat habitual. Al primer pis de l’encerclat edifici s’hi podien veure fins a vint faristols que ocuparen altres tants músics armats amb el seu instrument i que interpretaren La Chasse, una composició de Nikolai Tcherepnin, per a quatre trompes, que multiplicat per cinc va fer que l’inici sonàs, si no extraordinari, com a mínim molt original.

Ja amb les trompes integrants de la Simfònica al seu lloc, Joji Hattori començà la seva tasca amb l’obertura d’ El caçador furtiu, de Carl Maria Von Weber, un músic que suma més influències sobre músics consagrats, des de Liszt fins a Wagner, que reconeixements posteriors, cosa que es tradueix amb l’escassa presència als repertoris al llarg de la història i fins als nostres dies. D’aquest precursor romàntic ens varen oferir l’obertura de la que potser és la composició que el va immortalitzar o, en qualsevol cas i sens dubte, la més coneguda i interpretada de totes les seves partitures. Un aperitiu amb molts racons que serveixen com a presentació de tota la història del Freischütz i obria de bat a bat les portes de les perspectives.

El primer plat, la hipotètica raó de ser del Concert Extraordinari tenia nom i llinatge, Eric Terwilliger, “principal trompa convidat amb la Filharmònica de Berlín”, per oferir l’esmentat Concert per a trompa núm. 2, de Richard Strauss, casualment coetani de Tcherepnin. Magnífica la introducció amb la qual l’instrument solista desgrana els diferents motius que es desenvoluparan a continuació amb l’acompanyament de tota l’orquestra. Com no podia ser d’altra manera, em qued amb l’entrada de totes les trompes al tercer i darrer moviment, amb l’original recreació del tema principal.

Per finalitzar, la Simfonia núm. 39 en mi bemoll major de Wolfgang Amadeus Mozart, una altra obra, com l’anterior, escrita a les darreries de la seva existència, si bé un tenia 78 anys i l’altre 32. Mozart va sonar fred, mancat d’intensitat, potser era massa tard i tots teníem pressa.