CONVERSES SUSPENSIVES...

Blanca Ballester: "La societat i també la cultura viuen un moment molt barroc"

Filòloga, gestora cultural, curiosa i 'cervantista'. A partir de documents històrics de finals del s. XIX donats per Robert Graves i guardats a la biblioteca municipal, Blanca Ballester i Lluís Apesteguía han recuperat per a Deià l’'Adoració dels Reis', que feia entre 80 i 100 anys que no es representava al poble. Ella va dirigir la peça, ell feia d’Herodes

De petita llegia sota els llençols fins que se li feia de dia. Va trobar el seu Keating d’ El club de los poetas muertos a l’Institut Ramon Llull, on una professora es va encarregar de motivar la seva “tendència natural cap a literatura” (“els mestres marquen moltíssim”). Ja a la universitat, Lola Llosa va polir la seva passió. Filòloga hispànica i experta en la poesia i el teatre dels Segles d’Or, Blanca Ballester arriba a l’entrevista carregada de llibres, de pàgines doblegades i subratllades amb llapis. Se li il·lumina la cara quan treu de la bossa els versos de Marzal, que llegeix de manera pausada, com mastegant-los, per il·lustrar algunes de les seves respostes.

Què és allò que us va dur a una època tan remota?

La voluntat d’entendre el món actual i d’entendre’m a mi mateixa... També l’interès d’anar a les arrels de les cultures. Estam parlant d’un punt d’inflexió dins la història, quan comença el capitalisme. Ara observam les conseqüències de tot allò.

I trobau que aquella literatura dels Segles d’Or reflecteixen aquells canvis?

En part sí, perquè va ser un moment d’expansió de les capacitats humanes. L’home es posa en el centre per primera vegada i ara veim també la deriva d’aquest individualisme, d’aquell domini de la tècnica i del globus... Hi ha eufòria en la Renaixença envers allò humà, envers l’humanisme. Després el Barroc s’encarrega de neutralitzar-lo i de demostrar que darrere d’aquesta exaltació hi ha un buit molt gran.

Més enllà d’aquest component sociològic, d’aquesta vessant rupturista, us atreu estèticament aquesta literatura?

Sí. Primer necessites endinsar-te en aquell tipus de llenguatge, en l’estructura, però després t’adones que estàs parlant amb éssers humans que són com tu. I fins i tot comproves que els medievals van entendre algunes coses millor que nosaltres.

Per exemple?

La mort. Els medievals tractaven la mort amb més naturalitat que nosaltres i això els donava una perspectiva de la vida molt interessant. Avui silenciam la mort, la tapam. Abans, els cementiris estaven ben enmig de les ciutats. I un altre aspecte que m’atreu d’aquella època és que adaptaven la seva existència a la natura, a les estacions... Era un ritme molt diferent de l’actual, en què tot és molt frenètic.

Es vivia més intensament, que no vol dir més aviat, i s’escrivia més intensament també?

Crec que sí, que la presència de la mort els feia viure de manera més desperta. A més, ara arraconam les lletres, la cultura en general, i en aquella època s’exaltaven.

A més, en aquella època és quan la prosa agafa volada, pren carta de naturalesa...

Cada època troba les seves vies d’expressió. El Barroc ho va tenir al teatre i l’assaig i la novel·la, especialment a la Il·lustració, es manifesten com a eina per atorgar amplitud a les idees.

I els temps actuals?

Crec que la societat en general i la cultura viuen un moment molt barroc i, per tant el teatre ha d’agafar força, perquè no hi ha cap discurs literari més semblant a la realitat. Ens trobam a un món de màrqueting, d’aparentar, de figurar... i tot per tapar el no-res que hi ha darrere. I també hi ha molta de por del silenci. No sé si ho perceps.

Totalment. La majoria de gent no aguanta el silenci, el silenci de les veus, dels missatges instantanis, dels mails ... Deu minuts sense rebre un input extern i sembla que el món ha desaparegut.

El silenci incomoda perquè et fa pensar i replantejar-te les coses. Hauríem de trobar més espais de silenci. Això també ho van entendre més bé els medievals i els renaixentistes. Ells tenien els seus temples... la nostra societat laica no ha trobat aquests espais. De fet, els que tenia, els ha fet desaparèixer. “Reconcéntrate para irradiar”, deia Unamuno.

Aquesta idea destil·la nostàlgia per una espiritualitat que en aquella època estava vinculada a una religió que castrava...

Però hauríem de poder recuperar aquella espiritualitat sense que vingués de la mà de la religió. Els orientals ho han aconseguit.

A la cultura actual manca recerca i sobra aparença...

Sí. Per involucrar-te en la cultura has de seguir un camí dur i solitari. Moltes iniciatives queden a la superfície.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF