MÚSICA

Zahara: “Durant el postpart vaig sentir la soledat d’un astronauta a l’espai”

La Cantautora va llançar el seu primer disc, Dia 913, l’any 2005

Zahara va llançar el seu primer disc, Dia 913, l’any 2005. Va preparar 700 còpies d’aquesta obra autoeditada, construïda de manera gairebé artesanal, que es varen vendre de seguida. Deu anys més tard, i després de treballar amb diferents discogràfiques, crea el seu propi segell, G.O.Z.Z Records, que li dona -explica- el temps i la llibertat necessaris per treballar com a ella realment li agrada. Astronauta (2018) és el seu darrer disc, un viatge emocional i astronòmic que ha fet de separador entre dues etapes de la seva vida, la d’abans i la de després de ser mare. L’artista viatjarà a Menorca per actuar en el Cranc Festival, que aquest any es consolida i es distribueix en tres dies consecutius (9, 10 i 11 de maig) i un sol espai, Cala Figuera, a Maó.

Com valorau el recorregut del vostre darrer disc, Astronauta?

Està sent molt més bèstia que no m’hauria imaginat mai. I crec que ha sortit tan bé per diversos motius: la meva trajectòria, el moment professional en què em trobava, les ganes que tenia la gent de veure’m, etc. Sent que he fet un salt qualitatiu.

Aquest treball més cuidat, creis que és gràcies a treballar amb el vostre propi segell?

Totalment. Per a mi ha estat fonamental tenir l’autonomia i la independència absoluta per poder fer i decidir el que jo volgués, amb el meu equip. El fet de no perdre energia convencent algú permet posar-la al disc.

Començau a produir amb el vostre segell, G.O.Z.Z, el 2015, amb Santa.

Sí, i per a mi va ser fonamental alliberar-me de la pressió que suposava un segell. Ho continuu veient, tenen necessitats totalment diferents de les meves. No pens a invertir el mínim per poder guanyar més, que és com pensar en l’art com en un tomàtiga.

Creis que amb una altra discogràfica hauríeu pogut estar tres anys sense publicar un disc?

És difícil. Ho veig a Operación Triunfo : la pressa i la pressió que hi ha darrere els al·lots i al·lotes que varen sortir de l’acadèmia per complir uns terminis. Al final, és pensar que les coses només funcionen si es fan de pressa perquè s’oblidaran de tu, en lloc de pensar a fer coses que durin en el temps.

Precisament, vós heu estat tres anys sense treure un disc.

Sí, i la gent, lluny d’oblidar-me, m’estava esperant. Vaig començar Astronauta amb el triple d’oients mensuals a Spotify i, en els concerts previs al llançament del disc, les entrades estaven esgotades abans. No hem de pensar en el públic com a autòmats que repeteixen i consumeixen sense pensar. És ben al contrari, són persones com jo que volen que les cuidin i que els donin material de qualitat.

Com és el vostre procés creatiu?

Jo quan acab un disc tenc com un buit complet artístic que necessit omplir. Per a mi, la composició comença ara: en el que sent, com visc la gira, la distància amb el meu fill, en com m’enfront com a dona a aquests canvis. Tot el que visc ara ja s’ha posat a coure, i en uns mesos començaran a ser cançons.

Heu comparat la soledat de l’astronauta amb la soledat que vàreu sentir en el procés de postpart.

Sí. Quan vaig haver parit, en la soledat que sentia els primers mesos, vaig pensar: “Jo acab sent l’astronauta, que va sol per l’espai cercant nous planetes”.

En la maternitat cercau altres ecosistemes?

El problema de la maternitat és concebre la recuperació com tornar a allò que eres abans, perquè això no passarà. Jo, en tenir un fill, he abandonat el planeta Terra i n’estic cercant un altre on hi hagi vida. El format físic del disc té un mapa de planetes que vaig recorrent i que representen diferents estats emocionals, i hi ha un petit planeta al final que és el de l’esperança, on sembla que hi ha possibilitats de vida. Em va agradar molt perquè em va ajudar a sortir d’un lloc que m’estava pertorbant.

El postpart?

Sí. Va ser molt dur, a banda de la part bella, és clar, però d’aquesta ja se’n parla molt. Pensava: “Com puc estar vivint això i sentir-me tan profundament sola i incompresa?”. És una tristesa que fa molt de mal, perquè tens el teu fill en braços, que és el que vols. El disc, que va ser escrit abans i durant l’embaràs, és com un separador, un record de la vida que tenia abans.

Hoy la bestia cena en casa ja és un himne feminista. Al principi us sentíeu incòmoda amb la repercussió que tenia. Com ho viviu ara?

Va ser una sorpresa. Jo vaig pensar que ningú no se n’adonaria, que ho interpretaria d’una manera menys clara. I va quedar superclar! [riu]. La primera idea va sorgir després de les darreres eleccions, quan va tornar a guanyar la dreta. Em vaig sentir molt desil·lusionada.

Quins sons hi havia durant la vostra infància?

A casa meva s’escoltava molta música clàssica perquè el meu pare és mestre de música i té un grup de música renaixentista. La meva àvia paterna, Catalina, tocava el piano, i sempre record cançons amb ella. I la meva àvia materna, Isabel, cantava unes cobles boníssimes. Era tan bonica, al·lucinant. Jo m’he criat sempre envoltada de música. I això ha fet molt pel que som ara.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF