ENTREVISTA

Dominic Keown: “A Cambridge xoca que els polítics espanyols neguin la unitat de la llengua”

Professor de Catalan Studies al Fitzwilliam College de Cambridge

Dominic Keown (Manchester, 1954) és professor de Catalan Studies al Fitzwilliam College de Cambridge. És a Mallorca fins al mes que ve, on imparteix classes als alumnes de Filologia Catalana de la UIB.

Quins temes s’estudien als Catalan Studies de Cambridge?

A Cambridge no tenim departaments d’espanyol, francès... Som com una facultat de filologia. Els alumnes poden agafar el català i estudiar-lo amb una altra llengua. Són quatre cursos. El català comences a estudiar-lo a segon. El primer curs et dediques a la llengua. Els alumnes parlen un català perfecte. Són lingüistes, tenen una veritable passió per les llengües i senten un gran amor per l’estudi. El curs següent els estudiants el passen fora. Tenim convenis Erasmus amb la Universitats de València i algunes de Barcelona, i ara ens plantejam fer-ne amb la UIB. L’últim curs és el plat fort i se centra en la cultura contemporània catalana i abasta tots els àmbits.

Un sol curs dona per abordar la realitat politicocultural catalana del darrer segle i escaig?

Els cursos són molt intensius. Es fan molt poques hores de classe, els alumnes han de fer moltes lectures, han de dedicar pel seu compte moltes hores a l’estudi... Els estudiants, que a Cambridge se suposa que són els millors del país, duen un ritme brutal, estan sotmesos a una exigència i una pressió molt fortes. Es passen el dia pencant. No poden estar quatre dies de baixa per malaltia. Tot això no és bo per a l’educació.

Quina visió tenen els anglesos de les Balears i de la seva cultura?

Em sap greu dir que, per la gent britànica normal i corrent, les Balears són només un lloc d’estiueig. Venen a Magaluf i Palmanova a prendre el sol i a beure; o sigui, a cercar un poc d’Anglaterra amb sol i cervesa barata. I tampoc no és que sigui barata, perquè els cobren una barbaritat. Una anècdota. Una noia que fa de cambrera al bar del meu poble d’Irlanda (200 habitants) deia que li encantava la cuina balear. Em va dir que a Mallorca va menjar la millor hamburguesa de McDonalds. No sabia si riure o plorar!

El procés independentista ha estat seguit des del departament o se l’ha deixat de banda perquè l’actualitat no és cosa de l’acadèmia?

El que es pretén és donar una idea de la vida i la cultura catalanes, per això és inevitable tractar el tema. I té una repercussió internacional destacada. A causa de la repressió, tothom a Anglaterra coneix Catalunya. Abans havia d’explicar què era Catalunya, per què era important estudiar-ne la cultura, la literatura i la llengua. Ara són els estudiants els que em diuen que volen estudiar-ho. Tenim 60 estudiants de català. Tenim estudiants de doctorat que fan estudis catalans, que trien un tema com el feminisme, per exemple, i l’estudien a l’Argentina, França i Catalunya. Això és un gran guany, vol dir que Catalunya va més enllà del context espanyol i encaixa en el context internacional. Catalunya no s’estudia com una excepció dins el cas espanyol, sinó com un cas representatiu de la tensió política en l’època postimperial.

Amb el tema de la llengua, i tots els conflictes que la distorsionen tendenciosament, els estudiants deuen al·lucinar.

Quan els dic que els polítics espanyols de dretes neguen la unitat del català, no es poden creure que no assumeixin el que és una veritat científica. També els xoca que polítics com Bauzá i Bonig diguin que defensen el mallorquí i el valencià però que parlin en espanyol.

Com vàreu descobrir la cultura i la literatura catalanes?

Estudiava espanyol i català a la Universitat de Sheffield. A l’hora de triar una ciutat de l’Estat per fer-hi un curs, la idea era anar a Sevilla: era on calia anar si volies viure bé, barat i borratxo. Però vaig trobar la feina a Manresa. Sabia que s’hi parlava el català, però em pensava que l’espanyol era la llengua usual, que el català era una cosa domèstica. Aviat vaig veure que era impossible viure a Manresa sense parlar català. I que si parlava català la gent es mostrava més receptiva. Sorprenia tant que un jove anglès parlés en català que la gent em portava a veure els avis per mostrar-los un estranger parlant en català. Un altre al·licient era que les xiques em deien que els agradava que parlés català. El primer cop que m’ho van dir, de seguida vaig agafar una gramàtica.

També us heu implicat en la promoció de la Filologia Catalana al País Valencià.

Hem organitzat un seminari online ( www.envalencia.org), impulsat i finançat des de Cambridge, sobre la cultura valenciana i el valencià. Es tracta de promoure la Filologia Catalana entre els alumnes de Batxillerat valencians i de mostrar el valor de la llengua i la cultura valencianes a través de l’interès que hi tenen professors estrangers. És un projecte pilot i ha estat un èxit. L’objectiu era que s’hi apuntessin 200 estudiants i n’han estat 500.

Quins són els autors catalans més coneguts, avui, a la Gran Bretanya? I per quina raó creis que són els que més es coneixen i interessen?

Albert Sánchez Piñol funciona molt bé. La pell freda i Pandora al Congo fan part de la literatura postimperial. Podria ser un escriptor americà o anglès, l’àmbit que descriu és el de l’imperi britànic i molts personatges clau solen ser irlandesos. Igual que Catalunya, Irlanda ha patit els desavantatges de tenir el gran germà al costat, per tant, Sánchez Piñol parla de Catalunya a través de la projecció d’Irlanda.

Hi incidiu molt, en la qüestió de la internacionalització.

Hi ha el tòpic de Catalunya com a país petit. Catalunya i la cultura catalana tenen una riquesa que desborda les seves fronteres. No es tracta de parlar de l’excepcionalitat de la cultura catalana, sinó de la seva plena participació en la cultura internacional. A més, tot i que jo som contrari al centralisme barceloní, el cert és que la fascinació que genera Barcelona és enorme. Entre una foto de Messi amb el braçalet de capità del Barça i una foto de la Sagrada Família, ja tens el reclam fet.

Com està, actualment, la universitat anglesa? Hi ha una sensació de crisi, com aquí?

Sí, a les Humanitats sí que n’hi ha. Ens estem reinventant. Ara no pots fer investigació per si sola, sinó que has de demostrar l’impacte i la rellevància social de la teva feina. Aquesta obligació de rendibilitat és antiacadèmica, perquè no reconeix el valor de l’estudi per si mateix. El valor i la rellevància social de la meva feina és demostrar que la riquesa cultural i lingüística s’ha de preservar i estudiar.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF