Publicitat
Publicitat

Detectius en edat de jubilació

Els protagonistes més longeus de la novel·la negra no poden evitar topar amb els efectes de l’edat. Cada escriptor resol les conseqüències del pas del temps a la seva manera i converteix la maduresa en una etapa vital més de les històries policials

Ni un assassí amb fam de venjança ni un cas irresoluble resulten més amenaçadors que l’inexorable pas del temps per als detectius de novel·la negra. Algunes escriptores com Agatha Christie i Donna Leon congelen els seus protagonistes en un present atemporal, fent-los així immutables a la decadència de l’edat. D’altres, en canvi, fan avançar els anys a mesura que publiquen noves històries i afronten, cadascú a la seva manera, l’hora de jubilar els seus detectius.

SALVO MONTALBANO

Quan enceta les seves aventures detectivesques, la joventut li queda lluny, al comissari Montalbano. El personatge d’Andrea Camilleri (Sicília, 1925) té 43 anys a la primera novel·la de la sèrie i l’escriptor el fa créixer a mesura que va sumant títols a la col·lecció. En coherència amb aquesta decisió, les últimes peripècies de Montalbano van lligades a un protagonista que veu la jubilació de ben a prop.

A Una veu de nit (Edicions 62, 2016), la vellesa comença a fer estralls en les seves investigacions, que s’entrebanquen amb una memòria fugissera i la sensació que tot li costa més que abans. Es tracta d’una decrepitud un xic primerenca -el detectiu té 58 anys, al llibre-, però que s’entén com un mirall de les vivències de Camilleri, que tenia 87 anys quan la novel·la va sortir a Itàlia. En qualsevol cas, Montalbano no es deixa vèncer pel pas del temps i segueix perseguint delinqüents per Sicília sense ignorar la modernitat. A l’últim llibre del comissari, La rete di protezione (que s’ha publicat aquest any a Itàlia i encara és inèdit a Catalunya), l’escriptor submergeix el detectiu en un entramat de crims relacionats en un territori que, a priori, no domina gaire: Facebook, Twitter i WhatsApp.

HARRY BOSCH

L’escriptor Michael Connelly (Pennsilvània, 1956) afronta el pas del temps amb pragmatisme i cautela. El seu protagonista va néixer el 1950 i, per tant, als llibres més recents la jubilació es balanceja sobre el seu cap com l’espasa de Dàmocles. Connelly, previsor, ha ideat una estratègia per resoldre-ho amb versemblança i sense que això signifiqui la fi de la sèrie de novel·les. En les últimes històries, l’escriptor ha incorporat el personatge de Lucy Soto, una agent jove que actua com a deixeble del protagonista. “Soc conscient que Harry Bosch està envellint. Crec que passar el relleu a una policia novella pot funcionar”, afirmava Connelly al juliol, quan va ser a Barcelona per presentar La habitación en llamas (ADN, 2017). Malgrat tenir preparada la clau per combatre la vellesa de Bosch, Connelly no el vol relegar a un geriàtric. “Continuarà investigant com a detectiu voluntari del departament. Vull que treballi fins al final dels seus dies”, sentencia l’escriptor.

PEPE CARVALHO

El primer acte de presència de Pepe Carvalho en la literatura és esmunyedís i experimental. Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) va dibuixar a Yo maté a Kennedy (Planeta, 1972) un detectiu desvergonyit que passa de la trentena i que du carregat a l’esquena un sac considerable d’experiències. En aquella primera novel·la ja s’intuïa la potència crítica de Carvalho davant la situació sociopolítica que l’envoltava, una característica que se li accentua amb l’edat i que s’acaba convertint en el segell distintiu del detectiu. Al llarg de la vintena de títols, Carvalho es fa gran i es torna cada vegada més cínic, sense perdre ni la passió sibarita ni la tendència a cremar llibres.

A les dues últimes novel·les, agrupades sota el títol de Milenio (Planeta, 2004), el protagonista frega l’edat de jubilació. La seva història va quedar estroncada per la mort de Vázquez Montalbán el 2003, però no n’és la cloenda definitiva. L’escriptor Carlos Zanón (Barcelona, 1966) prepara una novel·la per al 2018 en què farà reviure el detectiu amb el compromís de mantenir-ne l’essència. Aquest repte literari pot ser l’oportunitat d’imaginar el detectiu havent creuat les portes de la vellesa i immers en el segle XXI.

MIQUEL MASCARELL

La jubilació assetja el comissari Miquel Mascarell sobretot en l’última novel·la de la sèrie, Vuit dies de març (Rosa dels Vents, 2017). Després de set llibres que transcorren entre el 1939 i el 1951, el detectiu de Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) ja es ressent del pes de l’edat. Amb 66 anys i el cos marcat per una vida convulsa, el comissari experimenta una certa decadència física de la qual no es pot desfer. Ara bé, aquest declivi no li malmet el nas d’investigador, com tampoc la necessitat de furgar en les aigües més tèrboles de Barcelona. A l’últim títol publicat, la sensació que Mascarell s’està fent gran es veu accentuada per les circumstàncies: el detectiu està a punt de ser pare amb una dona molt més jove que ell. Els veïns i amics no paren de recordar-li que tenir un fill a la seva edat és pràcticament un miracle, però aquest fet respon a una llicència narrativa de l’autor. La paternitat serveix per dotar d’esperança un protagonista trist i frustat per les pèrdues patides durant la Guerra Civil.

KURT WALLANDER

Quan va veure la vellesa de Kurt Wallander despuntant a l’horitzó, Henning Mankell (Estocolm, 1948 - Göteborg, 2015) va decidir que no valia la pena allargar la vida literària del seu personatge. Per això l’última novel·la de Wallander, L’home inquiet (Tusquets, 2009), és un comiat melancòlic i afligit de l’inspector suec. Mankell jubila el seu protagonista amb una història abassegada de records que fan referència als llibres precedents i que doten aquest final d’una nostàlgia luctuosa. Malalt, solitari i cansat, el detectiu es deixa endur per la memòria i s’adona que ha arribat l’hora de donar pas a les generacions més joves. “Ja no tinc 40 anys. M’he de reconciliar amb la idea que els temps passats no tornaran mai”, diu el detectiu en l’última entrega de la sèrie.

És el Wallander més agre i més infeliç de tota l’obra de Mankell, que en realça l’acritud i la infelicitat, com també el temor que li inspira la inexorabilitat del pas del temps. A diferència de les obres anteriors, en aquesta ocasió les incògnites narratives perden pes i cedeixen el pas a un llibre farcit de reflexions. La jubilació del detectiu és implacable, perquè l’escriptor no deixa cap porta oberta a un possible retorn. A la novel·la, Wallander és diagnosticat d’Alzheimer i, per tant, és condemnat a viure la resta de la seva vida en un túnel que el conduirà cap a l’oblit.

JOHN REBUS

Ian Rankin (Cardenden, Regne Unit, 1960) no se’n va acabar de sortir a l’hora de jubilar John Rebus. El detectiu escocès va debutar el 1987 amb Nudos y cruces (RBA) com un investigador eficient però emocionalment inestable, amb una afició preocupant a la beguda i una tossuderia poc comuna. Aleshores tenia 41 anys i un futur literari prometedor. Dues dècades i una vintena de novel·les després, quan per edat ja tocava jubilar el detectiu, Rankin va intentar posar fi a les persecucions criminals de Rebus amb La música del adiós (RBA, 2008), en què s’acomiadava del personatge recordant aquelles vivències i situacions que l’havien marcat.

Malgrat la fi de Rebus, Rankin no va renunciar a seguir escrivint. Per això va crear un altre protagonista de novel·la negra, el detectiu Malcon Fox, que va encapçalar els dos títols posteriors de l’autor. El 2012, veient que la seva nova creació no assolia l’èxit de John Rebus, Rankin va repescar-lo de la jubilació i va fer-lo confluir amb Fox a Sobre su tumba (RBA, 2013). Des d’aleshores, l’escriptor alimenta una sèrie de novel·les negres protagonitzades pels dos investigadors. Rebus exerceix d’assessor policial des de la posició de detectiu retirat i sense haver perdut ni el caràcter temperamental ni el magnetisme que desperta als lectors. De moment, aquest experiment literari bicèfal ha donat fruit a quatre títols, un dels quals, Perros salvajes, va guanyar el 10è premi RBA de novel·la negra.

ALACK SINNER

José Muñoz (Buenos Aires, 1942) i Carlos Sampayo (Carmen de Patagones, 1943) trenquen amb una regla no escrita en el món del còmic: congelar els personatges en un present infinit. Saltant-se aquesta norma des del principi, el seu detectiu, Alack Sinner, envelleix a mesura que els autors donen llum a nous títols, i el sotmeten així a l’inevitable declivi vital. “No va ser una decisió conscient. Simplement és el que li passa a tothom i, per tant, també a l’Alack”, justificava Muñoz durant la presentació de l’antologia de l’investigador que Salamandra va publicar el març passat, i que recull totes les històries del detectiu entre el 1975 i el 2006.

Aquest volum integral és, precisament, la millor eina per observar l’evolució de Sinner i els efectes que els anys tenen en ell. Com que és un personatge de còmic, la transformació física es fa evident de forma més visual que no pas si protagonitzés una novel·la. Al rostre de l’Alack de les últimes entregues (en què ja passa de la seixantena) les arrugues són preeminents i unes bosses profundes se li han instal·lat a sota els ulls. Però l’envelliment de l’Alack no és només físic, sinó també vital: a l’última aventura, l’investigador, que ha sigut avi, confessa que ha deixat de fumar i que ara només li interessa “la tranquil·litat”.

LARS MARTIN JOHANSSON

A Lars Martin Johansson, l’últim cas li arriba una vegada jubilat i amb la salut fent-li la punyeta. L’investigador suec, creat per Leif G.W. Persson (Estocolm, 1945) el 1978, culmina la seva existència literària amb El detective moribundo (Grijalbo, 2013). El títol no exagera l’estat del protagonista, que es recupera d’una embòlia cerebral amb el costat dret del cos paralitzat i l’obligació del metge de descansar.

La immobilitat física, però, no impedeix al protagonista fer anar la ment des del llit de l’hospital i investigar un assassinat que va transcórrer 25 anys enrere i que ja ha prescrit. D’acord amb l’estat físic del detectiu, la trama avança a poc a poc i donant espai a les reflexions pausades del protagonista en un comiat literari que és, alhora, una picada d’ullet a Arthur Conan Doyle i al seu conte homònim.

Els llibres que ens fan grans