Principal.- En aquests temps que corren, qualsevol intent de posar un espectacle sobre un escenari s’ha convertit en poc menys que una heroïcitat, així que cal saludar La flauta màgica amb tota la reverència que es mereix, com un gran esdeveniment. Convertida des de l’estrena en icona de la història de l’òpera, la Reina de la Nit, després d’assolir el mític Fa5 en el cap curucull de les infinites representacions, ha pogut observar com un cop i un altre els directors artístics han anat bussejant dins l’argument a la recerca de la resolució de l’enigmàtica peça. Peça alimentària, com diria Buñuel, perquè va néixer des de la necessitat d’omplir el gavatx tant del llibretista, Shinkadener, com de Mozart, raó per la qual ni tan sols es plantejaren la possibilitat que fos una “òpera seriosa”. Singspiel es deia el tipus de composició que esbossaren amb el material argumental que tenien més a mà, una aclucada d’ull a ‘La vertadera concòrdia’, que era el nom de la lògia on habitaven el llibretista i el compositor, i per tant utilitzaren les referències als rituals dels iniciats, les proves per arribar al cim de la saviesa, o les metafòriques al·lusions al treball, la disciplina i l’amor com a camí de la perfecció, entre d’altres. Per una altra banda, enganxaren els personatges típics del teatre popular, dues parelles, una de formal i responsable, el príncep i la princesa, i l’altra, còmica, senzilla i primària, amb l’afegitó dels elements tradicionals dels contes de fades, com la bruixa i les seves dames d’horror, o el gran sacerdot, que predica la bondat absoluta i el seny com a trets fonamentals de la seva sapiència, amb els seus corresponents servents, d’honor. Shinkadener aplica en tot moment i situació el joc de les contraposicions, la lluita entre el bé i el mal, la llum i la foscor, els iniciats i els profans, el sublim i el ridícul… Mozart, per la seva banda, fa una mica el mateix i per a cada tipus de personatge fa servir diferents tipus de música. Així, hi trobem les àries de coloratura que interpreta la Reina de la nit; les cançons espirituals de Sarastro, cappare del Temple de la Saviesa; Papagengo i Papagena, el poble pla, cançons populars; mentre que Tamino i Pamina, que encarnen la noblesa, ho fan arreplegant unes àries més modernes, més sensibles. Val a dir que qui té més protagonisme al llarg de la representació, amb tres àries i dos duets, és qui va ser el darrer a arribar a la història, Papageno, casualment el personatge que va interpretar el dia de l’estrena Shinkadener, productor de l’obra i propietari del local, el Theater auf der Wieden, que no era precisament el Musikverein. Crida l’atenció que una proposta tan convencional, desesperada i feta a correcuita hagi fet vessar tants litres de tinta, de tots colors i tipus de lletra. I així continuarà sent.
El que està clar és que si s’ha perllongat en el temps i ha guanyat adeptes muntatge rere muntatge, una immensa part del mèrit, tot i que la llegenda amb la seva gran quantitat de lectures hi ha ajudat, correspon al compositor, a qui també s’atribueix haver posat mà a l’argument, com també diuen que ho va fer Karl L. Giesecke, per afegir més llenya a la llegenda. La música de La flauta màgica és una lliçó incontestable de dramatúrgia musical ja des de l’aparició de les tres “dames d’horror”, les que en el primer quadre salven Tamino de la serp. Cada frase musical, cada nota, descriu a la perfecció el que li passa al personatge i a la seva circumstància. En Mozart res no és senzill encara que ho sembli, com ho proven els tres significatius acords inicials. L’orquestra, dirigida per Josep Planells, minvada d’efectius, però segurament amb un nombre no inferior al del dia de l’estrena, va funcionar amb l’equilibri necessari per portar el vaixell amb la gràcia, profunditat i subtilesa que requereix la peça. Pel que fa als protagonistes, musicalment cap d’ells va decebre, ans al contrari. Podríem destacar en primer lloc la Pamina de Carmen Romeu, però seria injust no contar la mesura amb què Antoni Lliteres afrontà Pamino, tot demostrant les seves possibilitats amb la revàlida que implica Dies Bildnis ist bezaubernd schön ; la simpàtica eficàcia i immensa dificultat amb la qual David Pershal interpretà Papageno i Maia Planas a Papagena, que un cop més demostrà una solidesa en constant augment. Rotund el Sarastro d’Önay Köse. I, com sempre, la que ho tenia més difícil per les maleïdes referències era Aleksandra Jovanovich. Va fregar l’excel·lència. Naturalment era la que interpretava la Reina de la Nit, que per cert té nom. Es diu Astrifiamantis, per tant li continuarem dient com sempre. Les seves dames, Marta Bauzà, Begoña Gómez i Frederique Sizaret, ben igual que els joves Nadia Akaadir, Paula Riera i Marina Mudoy, tan sols es poden qualificar d’impecables. Tampoc el cor, també minvat i amb mascareta, va decebre amb el seu Isis und Osiris … Bou, Aragón, Muñoz i així successivament, amb alguna excepció, tan sols una, que no ve al cas.
El muntatge
Del muntatge de Jorinde Keesmat el millor que es pot dir és que estèticament està molt encertat, fins i tot en el vestuari, amb què juga a la confusió de gèneres com a part del discurs o desfigurant les dones per allunyar-les dels estereotips de la bellesa convencional. Cert que amb pocs elements escenogràfics canvia de quadre amb molta eficàcia. Portar la història a un món infantil és una opció tan vàlida com qualsevol altra, una mica corroborada argumentalment quan Tamino es desperta de l’acubament. Ja no ve d’aquí, però si La flauta màgica ja venia amb molts enigmes de fàbrica, Jorinde Keesmaat n’hi ha afegit un parell més que no vaig saber desxifrar. Per exemple: Per què interromp l’obertura? No molesten les paraules del Quadern de joventut, de Simone de Beauvoir, dites per Pamina, Papagena i la Reina, però, enmig de l’obertura? No molesta que la flauta màgica es converteixi en un ninot amb la figura de Tamino, però tampoc vaig entendre per què el converteix en un Nemorino o una còpia de Papageno, si ja en teníem un. I això sí que fa que canviï tot el discurs de l’obra, perquè no són dos personatges confrontats, semblen bessons i amb el mateix recorregut. El to, deliberadament exagerat, de comèdia bufa resta virulència i intensitat a la famosa Der Hölle Rache Kocht in meinem Herze. Per altra banda, no s’entén que a la primera trobada entre Papageno i Papagena ella no vagi disfressada de vella. La conversa no té sentit. Que tots els protagonistes es desvesteixin al final de la funció… tampoc. Això ja ho havíem vist. De totes maneres, res és massa important si ja li passàrem per alt al llibret original que la flauta sigui ara d’or ara de roure, o que les dames d’horror siguin les que duen Tamino als bondadosos joves, que tampoc té gaire sentit. I què hi fa un tipus com Monostatos al Temple de la Saviesa?…
