Publicitat
Publicitat

UNA ICONA DE MUSEU

David Bowie i les seves disfresses de camaleó

Londres inaugura la primera exposició de l'idil·li del músic amb la moda

David Bowie és el Duc Blanc en una imatge digital gegant giratòria que va des de terra fins al sostre de la sala. David Bowie és una figura de peluix enorme que crea un moment dadaista per a Saturday night live el 1979. Ell mateix va esbossar i es va dissenyar el vestit. Però, qui és el veritable David Bowie? ¿L'home de 66 anys? L'home que va desaparèixer? ¿L'home que porta "una màscara del seu propi rostre"? Així el defineixen a David Bowie is , l'exposició que el Victoria and Albert Museum de Londres dedica al músic britànic.

La mostra ha aixecat unes grans expectatives i ha fet el rècord de venda anticipada per a una exposició del museu. S'inaugura demà i ja se n'han venut 50.000 entrades. Els visitants es podran submergir en les diferents etapes creatives de Bowie a través de 300 peces, una seixantena de les quals són vestits. També s'hi poden veure fotografies, manuscrits de cançons, partitures i fragments de diaris. El vestuari inclou des de la indumentària que Freddie Burretti li va dissenyar el 1972 per encarnar l'extraterrestre bisexual i androgin Ziggy Stardust fins a l'abric d'aire aristocràtic d'Alexander McQueen amb la bandera de la Union Jack esparracada que Bowie va portar a la portada del disc del 1997 Earthlings. " Hi ha moltíssims David Bowies. N'hi ha un per a cadascú de nosaltres", diu Victoria Broackes, la comissària de l'exposició juntament amb Geoffrey Marsh. La mostra té com a objectiu desgranar els mil rostres del músic, la seva creativitat, el seu magnetisme i "l'idil·li" prolongat que ha mantingut amb la moda, l'art i els mitjans audiovisuals.

Un festí per als seus fans

La premissa de l'exposició, que estarà oberta fins a l'11 d'agost, són els interrogants sobre el músic que estan en l'aire i que ressonen amb el ritme de la música. La informació sobre les peces exposades està disponible a través d'auriculars distribuïts en cadascun dels àmbits. Així doncs, en una secció sobre el duet d'artistes britànics Gilbert & George, se'ls pot escoltar, el 1970, cantant la cançó del 1932 Underneath the arches . I una de les pantalles mostra el jove i esquifit David Jones als 20 anys, abans de convertir-se en Bowie. La música aquí és la seva cançó primerenca When I live my dream .

La primera secció és cronològica i posa en context el cantant -¿o s'hauria de dir compositor, músic, performer ?-. Bowie va ser el perdedor desconegut que va treure el primer àlbum l'1 de juny del 1967, el mateix dia en què els Beatles van llançar el Sergeant Pepper . Després va fer un pas endavant amb Space oddity , una paròdia de la pel·lícula del 1969 de Stanley Kubrick 2001: una odissea de l'espai . I fa pocs dies que ha llançat el seu primer àlbum en els últims deu anys: The next day .

Victoria Broackes i Geoffrey Marsh han aconseguit atrapar l'univers esmunyedís i sempre canviant d'aquesta estrella del glam-rock, que es va convertir en un heroi ja fa dècades. Van treballar a partir de l'enorme arxiu format per 75.000 peces que els va oferir el mateix Bowie i van utilitzar peces per capturar l'ambient d'aquella època. Un vestit sense mànigues i arrapat, atrevidament transsexual, del 1973 contrasta amb la sastreria angulosa que va desenvolupar a finals dels anys 70 en el període del Duc Blanc. I també hi ha els vestits salvatges i meravellosos que el dissenyador japonès Kansai Yamamoto va crear per a la gira Aladdin sane , que també estan recollits en un vídeo per veure'ls en viu.

Bowie va negar que s'hagués involucrat en la selecció de les peces. Així i tot, l'exposició és un festí per als seguidors del músic. "Volia unir-me a ell, era un instigador de noves idees. La primera vegada que el vaig escoltar vaig sentir que no estava sol", va dir Boy George, després de fer-hi una visita privada.

Una exposició puntera

"Volíem desfer-nos de la cronologia per crear una mena d'aiguabarreig", va dir Marsh. El més impactant de l'exposició és que uneix, com poques vegades s'ha vist en un museu, la tecnologia, el so i la imatge. L'empresa especialista de so Sennheiser ha creat una experiència sonora totalment envoltant, així que es té una sensació real de Ziggy Stardust a la pantalla mentre la música es dispara. La imatge antropomòrfica de l'artista com a meitat home meitat bèstia de la gira de Diamond dogs no apareix només com una sèrie de fulls de contacte fotogràfics, sinó que pren vida gràcies al so.

"Hauria estat gairebé impensable fer aquesta exposició sense arribar més enllà dels límits de l'ús que es fa habitualment de l'àudio i la imatge", va dir Broackes. Bowie també ha sigut reconegut per la seva atracció pels mitjans audiovisuals i l'interès per les innovacions en els camps de l'art, el teatre, la tecnologia i la música britànics després de la Segona Guerra Mundial.

Moltes de les instal·lacions estan dirigides als fans. Els seguidors que tenen 50 anys o els que el descobreixin en retrospectiva estaran intrigats pel catàleg de l'exposició, titulat David Bowie is inside . És molt més que un fanzine, i fins i tot a la primera pàgina anuncia que "David Bowie és el tema".

Per si mateixa, la imatge d'un David Jones en una fotografia en blanc i negre del 1963 posant amb el saxo amb què tocava amb els Konrads i els manuscrits originals de les lletres, guixats i corregits, mostren com Bowie va tenir el control absolut de la seva carrera des del primer moment.

Però què passa amb l'home, que els comissaris diuen que mai han conegut? ¿Està tancat a casa a Nova York? ¿Tornarà a la terra i assistirà a algun dels esdeveniments programats amb motiu de l'exposició al V&A? ¿Ja és aquí, emmascarat i irreconeixible? O, com el perfil que li va fer Lord Snowdon, s'ha de dir que "David Bowie és en qualsevol moment donat, un moment donat del temps".

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF