Publicitat
Publicitat

MÚSICA

David Bowie, el cantant que va caure a la Terra

El 'camaleó' llança un nou disc després d'una dècada de silenci: 'The next day'

A The stars (are out tonight) , el nou single de l'àlbum que suposa el retorn de David Bowie, The next day , hi destaca amb negreta un vers: "Mai ens lliurarem d'aquelles estrelles". Al videoclip, Bowie i l'actriu Tilda Swinton interpreten una parella madura perseguida per un parell de vampirs que els vigilen, els envaeixen la casa i els manipulen com titelles. Però la cançó és menys literal. Retrata les celebrities com a membres d'una classe dominant que "et crema amb els seus somriures radiants" però també com a éssers pels quals se sent llàstima, gelosos com estan de la vida tranquil·la i terrenal de la gent ordinària. " But I hope they live forever " [Però espero que visquin per sempre], Bowie canta, fent referència a la noció d'immortalitat que va lligada a la fama, com una indemnització pels danys i enganys que comporta.

La fama i la mort són temes estretament lligats que planen sobre The next day , el nou àlbum de David Bowie, que surt a la venda després de deu anys de silenci i que ja s'està rebent com el millor àlbum de l'artista en dècades. Imatges de decadència, debilitat i desànim impregnen el disc. Durant la major part del segle XXI, Bowie ha estat desaparegut per al públic. La majoria havia assumit que estava retirat, físicament abatut després d'un atac de cor el 2004 i creativament gastat després de quaranta anys de reinvenció. Però en un atac sigil·lós organitzat de manera brillant, va tornar sense avís el gener passat amb el single Where are we now? , com a avançament de The next day .

L'àlbum certifica de nou la rellevància de Bowie com a músic i compositor. De tema fosc i so sorprenentment aspre, The next day recorda fragments del passat, en particular Lodger (1979), però la lletra és inusualment directa i resolutiva per a algú que sovint s'ha amagat darrere de màscares i ha embolicat la desolació amb evasives. El pes de Bowie en la història del pop -com l'intèrpret que ha aixecat un pont entre l'art i el rock- també ve avalat per l'obertura d'una retrospectiva al Victoria & Albert Museum de Londres, el dia 23 d'aquest mes, que mostra el seu domini de tots els aspectes, a banda del so: roba, escenografia, enregistraments i vídeo.

La fama i els seus cadells

Esclar que The stars (are out tonight) , la crítica d'una superestrella a la cultura de les celebrities , podria prendre's com una hipocresia. Bowie sempre ha tingut una posició ambivalent respecte a la fama. El seu principal hit els anys 70 a Amèrica, Fame , era un angoixant missatge des de l'interior de la bombolla paranoide d'una estrella. Sovint ha tornat al mateix tema, com el 1999 amb Hours ..., o ara a (You will) set the earth on fire . La carrera de Bowie ha estat governada per un ritme bipolar, alternant entre l'incessant recerca de la fama i l'allunyament. Ara, després del seu parèntesi més llarg, aquest anglès de 66 anys establert a Nova York ha tornat per al que podria ser la seva última explosió, la supernova de la seva fama. Tot i que Bowie es va esfumar tota la dècada passada, en certa manera ha estat omnipresent. Després dels 90, un període dominat pel grunge i el rap, a la dècada del 2000 van tornar a triomfar la purpurina i l'artifici. El que Bowie havia explorat, juntament amb Roxy Music i Alice Cooper, durant els 70 -la teatralitat excessiva, l'androgínia, la moda extremada- han sigut els principis que defineixen el pop del segle XXI. Lady Gaga és la més visible de les hereves; l' American idol Adam Lambert ha anomenat la seva gira Glam nation ; Beyoncé va fer servir la tàctica de Ziggy Stardust creant el personatge de Sasha Fierce per excusar les seves sortides salvatges; i per sobre de tots hi ha Nicki Minaj, que tan aviat es disfressa de Barbie com de l'homosexual Roman Zolanski. És poc probable que la influència de Bowie a Minaj sigui directa, però es poden traçar paral·lelismes amb els seus alter ego i constants canvis d'imatge.

Una de les afirmacions més famoses de Bowie al principi de la seva carrera és: "Em sento com un actor quan sóc a l'escenari, en lloc d'un artista de rock" i "En tot cas, potser he ajudat a patentar el rock'n'roll com una actitud". Abans d'ell, el rock es definia a ell mateix en contra de l'espectacle i de Hollywood. Se suposava que hi havia més o menys una correspondència directa entre l'actitud a escena i a la vida. Però Bowie parlava d'interpretar personatges -com Ziggy Stardust o Thin White Duke- com una estrella del cine, amb un carisma immutable. Bowie, en el seu apogeu, era el mateix i alhora diferent cada vegada que treia un nou àlbum i sortia de gira.

Va adoptar la metamorfosi des del principi. Als 60 va passar per cinc bandes i per molts estils abans de connectar amb el públic el 1969. Quan la seva carrera es va enlairar, el canvi de màscara va tornar-se constant. El gust popular és voluble, però Bowie ha aconseguit convertir-se una vegada i una altra en "la novetat". El 1977 deia: "La meva política ha estat que cada vegada que el sistema assimilava les meves obres, ja estaven passades". Potser per això el món de la moda ha adorat Bowie (Gucci és un dels patrocinadors de l'exposició de Londres), perquè ha assumit la seva lògica implacable. Però viure sent un camaleó o una garsa té els seus desavantatges. Ha sigut una feina dura, ser Bowie. "Té el seu peatge psicològic", explica el seu amic Julie Temple, que va dirigir-lo en algun des seus vídeos i a Absolute beginners (1986).

Cara a cara amb la mort

The next day té Tony Visconti de nou al capdavant -el productor de la majoria d'àlbums dels 70, també de Heathen i Reality - però aquesta vegada Bowie sembla galvanitzat per una desesperació tan potent que anul·la la palpable debilitat de la seva veu. " There will be no tomorrow" [No hi haurà demà] canta a How does the grass grow? , un dels temes aixecats sobre el so estrepitós de les guitarres de Lodger i Scary monsters (and Super Creeps) , del 1980. Part de la morbositat, les referències a habitacions plenes d'històries sagnants de You feel so lonely you could die podrien estar influenciades pels llibres de tirans medievals que Bowie ha estat llegint. Però la resta d'imatges de mortalitat semblen inspirades pel seu propi pinzell.

The hearts filthy lesson al disc Outside ja abordava "el fet que la vida és finita -deia llavors Bowie-. Quan t'adones d'això, normalment més tard, a la vida, pot ser una perspectiva gens encoratjadora o, al contrari, fer les coses molt més clares". Però si s'ha de jutjar per The next day , la proximitat de Bowie amb la mort només li ha enterbolit la mirada. Hi ha poques mostres de serenitat o d'il·luminació. Davant el teló final de la vida, el cantant sembla exposat com poques vegades abans. La seva incertesa i desorientació ja no s'expressen elegantment estilitzades o amb al·legories. A Heat -un homenatge al compositor Scott Walker- descriu fites que es torcen i mons que s'acaben, i acaba confessant I dont' know who I am [No sé qui sóc].

Andy Warhol tenia la superstició que la fama podria mantenir la mort a ratlla. Quan Bowie diu a The Stars que espera "que visquin per sempre", ¿és un gest de solidaritat amb els morts i els vius, amb totes aquelles estrelles que creien, i encara creuen, en la fama com a salvació? Et pots reinventar una vegada i una altra, però la mort t'atraparà. El turment despullat que li causa aquesta constatació és el que ha alimentat l'obra mestra crepuscular de David Bowie.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF