Aquesta setmana, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), en la presentació de l’ Informe anual de l’estat de la cultura i de les arts 2018, alertava de l’infrafinançament que pateix la cultura a Catalunya; denunciava que les polítiques culturals prioritzen quasi només el suport a la creació, difusió i producció; demanava que es promoguin espais de participació perquè l’acció cultural arribi al màxim de població possible i, en aquest sentit, apuntava al necessari reforç de l’educació i la formació artística. “Està demostrat que si el nivell social i cultural dels ciutadans és més alt, es duplica el valor que atorguen a la cultura”, es llegeix en la informació que signa Laura Serra al diari ARA, significativament encapçalada per un contundent “Creix la pobresa cultural”.
A aquesta pobresa també es referia, fa uns anys, la filòsofa Marina Garcés. Ho feia a l’article El dur treball de la cultura, publicat al mateix diari i present en el magnífic recull que és el seu llibre Fora de classe (Editorial Arcàdia), i ho feia en els termes següents: “El món de la cultura és avui un despropòsit. No sap on apunta ni quin sentit tenen els esforços econòmics, personals i col·lectius que requereix. Viu allunyat de l’escola i abraçat a la indústria. Gira l’esquena a les universitats i gestiona, en canvi, els seus pressupostos compartint ministeris i conselleries amb l’esport. Més que d’escassetat de recursos, pateix de pobresa de plantejaments”.
A les Illes Balears ens podem sentir interpel·lats i reflectits en les paraules de Garcés, de la mateixa manera que podem aplicar-nos les advertències que fa el CoNCA a Catalunya, només que aquí segurament ens les hauríem de fer corregides i augmentades.
El problema és que la cultura no ens la creim. No ens la creim com a país que l’hauria de tenir com a projecte transversal i vertebrador, com a cursa de fons en la qual invertir esforços a llarg termini i en la qual tothom, en una certa mesura, està cridat a participar. En canvi, allò que més feim són polítiques culturals, de recorregut cada vegada més curt, projectes per a l’endemà, cultura de passa-tu.
Des de les institucions públiques, a les quals no hem de deixar de responsabilitzar del despropòsit al qual es refereix Marina Garcés, la cultura es percep com el programa que tenen el deure de presentar, de pressupostar i d’oferir durant el temps que cada responsable polític té la cultura a càrrec seu. Així, es concedeixen subvencions a dojo, moltes de les quals sense gens de sentit ni retorn per a la col·lectivitat, i es prometen o s’anuncien noves infraestructures sense donar solidesa a les que ja tenim i sense analitzar si les podrem/voldrem mantenir i en quines condicions. Així, s’organitzen exposicions -o qualsevol activitat cultural- amb el mínim esforç d’estudi, d’anàlisi, de documentació, de catalogació... sense transcendència més enllà d’omplir la programació. Avui, ja que parlam d’això, he fet una mirada retrospectiva a les exposicions que es realitzaven tot just fa cinc o deu anys, una mirada a la cultura que deixaven: grans estudis sobre artistes, recerca sobre un període, anàlisi sobre un moviment, etc., que contribuïen a fer pòsit cultural. De les actuals, una vegada han passat, no en queda res. I quan estan en exposició tampoc deixen empremta, habitualment se’n fa una selecció aviat i de pressa per a una cultura de passa-tu. Val a dir que ningú trobaria a faltar ni les anteriors i manco les d’ara, si no es fessin.
El nostre CoNCA
A les Balears encara esperam el nostre CoNCA. Era o és un compromís de Govern i, de fet, sembla que arribarà en el moment d’expirar la legislatura, perquè si ens atenem als pressupostos per al 2019, la Conselleria de Cultura ha dotat amb 6.000 euros la posada en marxa del Consell de la Cultura de les Illes Balears. Els doblers que s’hi assignen per força han d’estar en consonància amb les seves funcions o amb el que s’espera que faci. Així que ens en podem fer una idea.
En les properes setmanes i mesos s’espera l’allau de presentacions de projectes començats i arrossegats durant tota la legislatura o almanco durant una part. L’Institut d’Indústries Culturals, el Consell de la Cultura, l’Observatori de la Cultura, el Pla de cultura es donaran a conèixer o naixeran per tot seguit posar-se a disposició del que manin les urnes. No hi ha hagut cap pacte polític per garantir-ne la continuïtat ni molt manco les condicions perquè continuïn. Mentrestant, les formacions polítiques han començat a fer cafès amb la mal anomenada gent de la cultura amb vista a preparar les eleccions. Només per això. Cultura de passa-tu. Creix la pobresa cultural.
