“La concepció moderna de la mort és un fracàs clínic”

PalmaD’anys ençà, a Carlos Garrido (Barcelona, 1950) el trobam, aquí o enllà, al capdavant d’iniciatives culturals de fomat gairebé íntim. Aquest dissabte, el trobam dirigint l’espectacle Mallorca màgica a la Capella de les Escolàpies de Sóller, amb Joan Bibiloni com a actor. També és al darrere de l’organització de Llum profunda, el reportatge musical de Mariona Forteza sobre Joan Mascaró i George Harrison, que volta per les Illes i Catalunya. I a ell, sol davant el públic, relatant les seves ‘memòries parlades’ a La caverna del bisonte. O, com de fa anys, als cementeris, on transmet la força d’uns llocs que “no són dels morts, sinó dels vius”, segons afirma. Després de dècades de dedicar-se al periodisme i haver publicat una cinquantena de llibres, ha tornat a l’oralitat. Divulga el patrimoni i la cultura a través d’emocions positives. En analitzar el present, es manifesta molt crític.

Què queda de les illes màgiques dels vostres llibres?

Sempre he cregut que hi ha una ecologia màgica, paisatges que et carreguen d’energia, que t’alimenten. Són indrets molt valuosos, per als quals hem d’exigir reconeixement. En comptes d’això, sovint ens trobam amb restauracions o intervencions fatals que van contra el caràcter emocional d’aquests llocs. Cada pic em costa més trobar aquelles sensacions, hi ha cotxes pertot. I de vegades fins i tot em penedesc d’haver-los divulgat, perquè en comptes de sumar-hi estima i reconeixement, els converteixen en productes de consum.

Consum per al turisme i per als habitants mateixos.

Tothom n’és consumidor. Ara tothom va a consumir paisatge, begudes, carreteres, moda, monuments, tant és, tot es consumeix. I no té sentit mantenir el paradigma de creixement. Tothom és posseït per l’avarícia, és el pecat del moment: guanyar més doblers, construir més, llogar més pisos... Una dinàmica destructiva i fatal, com ha passat al llarg de la història. Tot ha passat ja. El llibre de la història et permet saber què ens passarà. El llegim poc, gens. S’ha imposat la filosofia del non-stop. Així i tot, allò que més em preocupa...

Què us preocupa?

A mi, el que realment em preocupa, perquè m’afecta directament, és que jo que faig feina en el sector cultural i periodístic de Mallorca des de l’any 1976, som ben conscient de la caiguda tremenda del nivell cultural a l’illa, però tremenda.

A què ho atribuïu?

És una combinació de coses, i també és un fenomen global degut en part als mitjans de comunicació. El factor de la intel·ligència s’ha deixat de costat a favor del factor de l’audiència. L’audiència és una entelèquia econòmica que ha justificat el sacrifici del criteri professional, de la deontologia, de l’ètica i de la responsabilitat social del periodisme. Tot això se n’ha anat en orris per l’audiència, pels doblers. Un gran error, perquè amb aquesta estratègia el que han fet és justament devaluar el nivell general de la població, que cada vegada consumeix menys periodisme i menys cultura. Avui, aquí, la cultura és una planta d’hivernacle.

El pessimisme no és el vostre registre habitual.

No, no ho és. No hem de caure en el catastrofisme, però hem de ser crítics. Si tornam a la història, a l’època napoleònica, ens adonam que el món en el qual vivim nosaltres és un miracle. És extraordinari que surti aigua de l’aixeta. N’hem de ser conscients, no engreixar la mentalitat acomodatícia i ploramiques, i cercar opcions per respondre positivament. Jo intent trobar un camí. Em vaig adonar que tot allò que havia fet, en periodisme, enciclopèdies, llibres, ja no funcionava de la mateixa manera. He publicat una cinquantena de llibres i som més pobre que una rata. Ara em trob bé en l’oralitat, amb iniciatives presencials, nous formats, molt humils i per a tothom. No m’interessa la cultura que vol enlluernar. L’única cosa que s’ha de fer és transmetre intel·ligència.

Així, donau a conèixer els cementeris en el moment que a la mort se li gira l’esquena, no interessa.

El cementeri t’ensenya que hi ha una catarsi emocional en donar amor a qui no hi és. Fer-ho ens ajuda a viure. I això no ho fas tant per honorar el mort, sinó per tu mateix. El cementeri no és el lloc dels morts, és dels vius. Quan ho explic, la gent que hi ve ho entén, passen gust de descobrir-ho, diuen que els ajuda, però també els has d’amenaçar perquè no mirin el WhatsApp. No volem tenir consciència de la mort. La concepció moderna de la mort és un fracàs clínic.

Apel·lau al misteri i a les emocions.

És que una altra de les meves croades és a favor de la part irracional de la vida. És molt important, perquè t’explica més coses que la part racional. Arraconant-la, deixam de banda els somnis, la interrelació amb el paisatge i les càrregues simbòliques, les coses que no sabem explicar, les coincidències o la relació amb els morts. Hem d’entrar en aquest altre món de sensacions irracionals, perquè remou coses per dintre que no es troben en la vida quotidiana, ni s’hi resolen.