Publicitat
Publicitat

PATRIMONI

Cap a Sixena, amb nocturnitat

Lleida perd les obres amb un gran desplegament policial enmig de la impotència ciutadana

“Amb nocturnitat i traïdoria”. aquestes són les paraules que molts dels presents, incloent-hi algunes personalitats de la societat civil, han fet servir per definir la manera com la justícia va actuar ahir al Museu de Lleida per traslladar les obres a Sixena. I és que els combois van començar a arribar a la capital del Segrià només tres hores i mitja després de la mitjanit.

Alguns ciutadans, però, van decidir anar a donar suport al museu molt abans. A les set de la tarda de diumenge ja es podia veure moviment als voltants de l’edifici i, tot i la pluja, la presència de ciutadans va ser persistent durant tota la nit. Fins i tot l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, va acostar-se a l’equipament museístic. “Soc aquí perquè no puc dormir”, declarava mentre rebia crítiques i insults de molts dels concentrats. “Em quedaré fins que el cos m’aguanti”, afegia just després, alhora que demanava al director del museu, Josep Giralt, que era a dins de l’edifici, que el deixés passar. Després de la negativa de Giralt, el paer en cap va marxar, gairebé al mateix moment que arribaven els conservadors del Museu de Lleida i els responsables de Cultura de la Generalitat. Els mossos els deixaven entrar a les instal·lacions a la una de la matinada. Aleshores ningú no sabia res encara de l’arribada dels combois.

A dos quarts de quatre de la matinada, quan al perímetre del museu, flanquejat pels Mossos d’Esquadra, hi havia una cinquantena de persones, arribaven els camions escortats per un dispositiu policial format per una vintena de cotxes patrulla i furgonetes de la Guàrdia Civil i una desena més de furgonetes dels Mossos, a més del reforç de la Guàrdia Urbana. La pluja, incessant, ben segur que endarreriria tot el procés. Com era d’esperar, els conservadors i tècnics afrontaven una nit llarga, però no tan llarga com la dels ciutadans que, tot i no poder veure ni saber res del que passava a l’interior, es mantenien al lloc en estat de guàrdia.

El cas Sixena, de pla en la campanya de les eleccions del 21-D

A les sis del matí, amb els primers termos de cafè, arribaven també els primers càntics i consignes contra l’estat espanyol i contra l’alcalde de Lleida, còmplice d’aquest “espoli” a ulls de molts ciutadans per haver donat suport al 155. Unes hores després, una part dels manifestants van decidir tallar la rambla d’Aragó, situada just al costat del museu i una de les artèries més concorregudes de la ciutat. Llavors va ser quan es van viure els moments més tensos de la jornada. El rellotge marcava dos quarts de nou, i els Mossos, aprofitant el moviment de la gent, optaven per col·locar tanques davant de les persones desplaçades a la rambla, impedint així que tornessin per on havien vingut. Davant la resistència de la ciutadania, que consideraven que els estaven barrant el pas, les càrregues policials no van trigar a arribar. Quan les persones que eren a les files de més enrere començaven a veure els primers manifestants colpejats i amb contusions, les comparacions esdevenien inevitables: “No sé si dir-ho, però això em recorda massa l’1 d’octubre”, comentava una dona. Al mateix temps que això passava, a dins del museu les obres s’estaven començant a embalar. El trasllat ja era inevitable. Carlos González, regidor del Comú de Lleida a la Paeria, va ser una de les primeres víctimes de les càrregues policials. “Els Mossos haurien de ser aquí per fer complir la llei de patrimoni de la Generalitat, no per fer les actuacions que hem vist”.

Després de la tempesta, la calma. Un cop superada la tensió viscuda en el moment de les càrregues, les prop de cinc-centes persones que estaven repartides entre la rambla d’Aragó i l’entrada del Museu de Lleida van poder viure una estona de tranquil·litat, i alguns van aprofitar-la per regalar una mica d’art als assistents amb música i càntics.

Aquesta pau, interrompuda en alguns moments per espontanis que increpaven els mossos, es va mantenir fins que a un quart de tres de la tarda els camions van arrencar motors. Així, marxaven 43 de les 44 obres de Sixena -una s’hauria extraviat- i tota la tristesa i la ràbia es reflectia en els ulls cansats dels manifestants. Una jornada per oblidar que alguns recordaran durant molt temps. En canvi, a Sixena, hores després, l’arribada de l’art sacre es convertia en una festa amb l’eufòria de la gent.

Atipa't de cultura
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/01/2018

Consultar aquesta edició en PDF