MÚSICA

Camela: “Ens encantaria actuar al Sónar”

El duo celebra 25 anys amb col·laboracions noves i una capsa recopilatòria

Juan Magán, Alaska, Taburete, Medina Azahara, Javiera Mena i Pitingo són alguns dels grups i artistes que s’han lliurat a la força gravitacional de Camela. Tots ells i mitja dotzena més canten èxits del duo madrileny en un dels tres CD (+DVD) que formen part de la capsa recopilatòria Rebobinando (Warner). “La discogràfica i el mànager ens deien que havíem de fer un disc de duets amb altres artistes cantant aquestes cançons nostres tan conegudes. Van pensar que el moment ideal era coincidint amb el 25è aniversari del grup. I crec que l’han encertada. Ha quedat preciós”, explica Ángeles Muñoz, 50% de Camela.

El seu company de grup, Dioni Martín, que també és el seu cunyat, hi està d’acord: “Ha quedat molt bé perquè mantenim la nostra essència aportant la musicalitat de l’artista convidat. Per exemple, Pitingo i Antonio Carmona hi posen el toc flamenquito. Alaska fa Lágrimas de amor amb un so nou, però no deixa de moure’s en els sons electrònics nostres. I Medina Azahara porten Sueños inalcanzables al terreny del rock andalús. Però en tot moment quan ho escoltes penses: és Camela... una mica diferent”. Potser el més diferent és el que proposa Juan Magán a Cuando zarpa el amor, fent que el vaixell rebi de bon gust les onades de l’electrollatí. “Quan l’escolto m’imagino una parella ballant-la ben arrapada, que és el que es porta ara a Llatinoamèrica”, diu Muñoz.

Rebobinando, que ha propiciat una gira que passarà el 4 d’abril per La Mirona de Salt i el 31 de maig pel Sant Jordi Club, documenta la història d’un grup que és un estil en si mateix. “Vam crear un estil propi sense voler, simplement a mi m’agradava més el techno i al Dioni li agradava molt el flamenc”, recorda Muñoz. “Quan vam començar a sortir a la premsa, com que érem tres, ens deien Mecano en flamenc, o els Pimpinela flamencs, perquè fèiem cançons d’amor i de desamor”, diu Martín. I la temàtica no ha canviat. “No seríem Camela si no cantéssim a l’amor”, admet Muñoz.

Camela van publicar el primer disc, Lágrimas de amor, fa 25 anys. A la llarga superaria el milió de còpies venudes, però aleshores ells no pensaven dedicar-se professionalment a la música. “Jo era gairebé una nena i treballava en un taller d’enquadernació, i la música era el nostre hobby ”, diu ella. Ell seguia en el negoci familiar de venda ambulant, que de fet va ser el circuit per on van circular les maquetes prèvies al disc. I ni tan sols havien fet concerts. “Vam signar un contracte amb una discogràfica molt petita per un 1% de royalties. Imagina’t, un 1% per a cadascun dels tres...”, diu Muñoz. “Quan parlen de música indie, nosaltres vam ser els primers indies”, afegeix Martín. Però l’èxit fulminant ho va capgirar tot.

Contra els titulars despectius

D’aquests 25 anys en conserven grans records, com l’amistat amb J. Bayona (que els va dirigir videoclips), els concerts multitudinaris i la relació amb una comunitat de fans “molt fidels”. Però no obliden els moments menys memorables, sobretot quan havien de llegir “titulars despectius”. “M’agraden els periodistes que expliquen la veritat, no els que parlen sobre nosaltres sense haver anat a cap concert nostre”, diu Muñoz. “Segons el que llegies, semblava que simplement fèiem música per a un sector de la societat, i no és així”, completa Martín, content que en els últims anys molta gent hagi “fet un pas endavant i dir que els agraden Camela sense amagar-se’n”.

És la sensació que van tenir quan el 2017 van tocar al Sonorama, un festival indie. “Tocàvem un diumenge a mitjanit, i no va marxar ningú. A més, se sabien totes les cançons”, explica Muñoz. “Sempre ens havia quedat l’espineta de no haver tocat en festivals com el Sonorama, i va ser una experiència meravellosa. De fet, ens encantaria tocar al Sónar”, assegura Martín.

Un casset i un micròfon

Tot i que ara celebren 25 anys, la història de Camela va començar molt abans de la publicació del primer disc, el 1994. Cap al 1985, quan Dioni Martín tenia 15 anys, anava sovint a casa d’Ángeles Muñoz, nascuda el 1974, a San Cristóbal de los Ángeles, al sud de Madrid. “El vaig conèixer perquè ell s’havia enamorat de la meva germana Lucía –recorda ella–. Jo era molt fan de Michael Jackson, i va arribar el Michael Jackson espanyol amb els cabells llargs i em va dir: «¿Tu vols cantar?» A vegades anava a casa seva i ell treia un casset i un micròfon i cantàvem”. Tot plegat no anava més enllà, fins que al cap d’uns anys van decidir tirar endavant un trio amb Miguel Ángel Cabrera, que durant molts anys va ser el compositor principal de Camela. Com a trio van signar el contracte amb Producciones AR i, més tard, l’any 2000, amb la multinacional EMI-Hispavox.

Cabrera és l’autor dels grans èxits de la primera etapa de la banda, però després del disc Amor.com (2001) la relació va començar a trontollar perquè volia mantenir l’exclusivitat en la composició, cosa que no compartien els seus companys. A poc a poc va deixar de compondre i finalment va deixar el grup el 2013. L’últim disc en què Cabrera apareix a la portada va ser La magia del amor (2011). Quan va deixar de compondre, les “regnes de la composició” les van agafar Muñoz i Rubén Martín, fill de Dioni.

“L’aportació del Rubén ens va anar molt bé perquè va començar a compondre amb 15 anys, i ens va portar l’aire fresc de la joventut. A més, teníem el punt de vista de l’Ángeles”, diu Dioni Martín. “Al principi vaig fer cinc cançons perquè en triessin una, però van acabar agafant-les totes. Per exemple, entre les cinc hi havia Nunca debí enamorarme”, recorda Muñoz, que reclama l’autoria de la lletra d’un dels primers temes de Camela, Espina de amor, potser una de les peces que més bé va definir l’estil del grup, síntesi de pop, rumba i tecno amb riffs de teclat i tornades a dues veus. “La música era del Miguel, però la lletra era meva, encara que no estigui registrada al meu nom”, insisteix ella.

Quan Cabrera va marxar, Muñoz i Martín tenien dues opcions: “desaparèixer o tirar endavant”. “Vam decidir seguir, i la discogràfica també”, diu Muñoz. “Al cap i a la fi, la matèria primera de Camela érem les veus, i tant el Rubén com l’Ángeles han seguit funcionant com a compositors”, conclou Martín.

L’impacte popular de Camela ja era molt gran als anys 90, i la seva presència generava allaus de fans. “Quan vam treure el segon disc, Sueños inalcanzables, el Justo Molinero ens va portar a tocar a Santa Coloma de Gramenet. Els altres del grup van anar amb la furgoneta, però jo vaig decidir anar-hi amb el meu cotxe... I quan la gent em va reconèixer, mare meva, em pensava que em bolcarien el cotxe”, recorda Martín. A partir d’aleshores van acostumar-se a les multituds i a valorar el poder de les seves cançons. “En molts casaments fan el primer ball amb cançons nostres. És molt fort”, diu Muñoz.

Tot i així, per més acostumats que estiguessin a l’èxit, no s’esperaven la rebuda que van tenir el 2001 a Xile. Aparentment no hi havia cap raó per pensar que serien un grup popular entre els xilens, entre altres coses perquè els seus discos no s’havien publicat allà. “Aleshores la discogràfica va decidir treure un disc a Xile, i hi vam anar a fer promoció. El que nosaltres no sabíem és que hi havia tanta gent que ja ens coneixia d’abans, i van col·lapsar els accessos a una emissora de ràdio. Ens van ficar en una furgoneta antiavalots per poder sortir”, recorda Muñoz.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF