Cultura 19/02/2020

El CaixaFòrum de Palma s’endinsa en l’ànima del Modernisme a través del color blau

La mostra inclou 67 obres, en què destaca 'La cala encantada', de Joaquim Mir, que el pintor barceloní va crear durant una estada a Mallorca

Ara Balears
4 min
L'oli de gran format La cala encantada, de Joaquim Mir

PalmaUn viatge a l'interior del moviment modernista a través del color blau és el que proposa el CaixaFòrum de Palma en la nova exposició Blau, el color del Modernisme. La mostra ha estat presentada aquest dimecres dematí pel director de l'àrea de cultura de la fundació; la directora de CaixaFòrum Palma, Margarita Pérez-Villegas; el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, i la professora titular d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i comissària de l’exposició, Teresa-M. Sala.

Repartida en cinc àmbits, l’exposició es pregunta què evoca el color blau al Modernisme i, al mateix temps, de quina manera aquest moviment artístic afecta la percepció del blau. Organitzada en col·laboració amb el MNAC i els Musées d’Art et d’Histoire de Ginebra, la mostra està formada per un total de 67 obres –algunes de las quals es presten per primer cop– de més d’una dotzena de prestadors, així com per cinc pel·lícules, gràcies a la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya.

'Pati blau Any' (1913), Santiago Rusiñol. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2019.

La selecció inclou els artistes principals en el pas del segle XIX al segle XX, entre els quals destaquen Hermen Anglada i Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Darío de Regoyos, Nicolau Raurich, Santiago Rusiñol o Joaquim Torres-García. També s’hi inclouen algunes figures destacades de l’art europeu, com Ferdinand Hodler, Gustave Courbet o Maurice de Vlaminck, juntament amb un seguit d’estampes japoneses de la col·lecció Anglada i Camarasa.

La cala encantada de Joaquim Mir

Després de fer parada a Sevilla i Saragossa, l’exposició arriba a Palma amb una pintura especialment destacada: La cala encantada, de Joaquim Mir, qui entre el 1900 i el 1904 va fer una estada a Mallorca, on va desenvolupar una personal interpretació del color blau. El 1901, Mir va descobrir a Deià un lloc inspirador, i allà va pintar tres versions d’aquest quadre: un es troba al MNAC, un altre al Museu de Montserrat i el tercer, que es pot contemplar a la mostra, pertany a la Fundación Enaire i està exposat de manera permanent a la Sala d’Autoritats de l’aeroport de Palma. Aquesta darrera obra, que de manera excepcional surt de la instal·lació aeroportuària per deixar-se veure a CaixaFòrum Palma, mostra una visió panoràmica de la cala de Sant Vicenç, on –com va destacar el pintor– “el mar, blau cobalt, reflecteix aquestes roques enceses i queda també vermell com la sang”.

'Portrait de Mlle Besançon' (1918), Paul Mathey. © Musées d’art et d’histoire, Ginebra

Blau. El color del Modernisme s'inspira en el llibre de Rubén Darío Azul…, publicat el 1888, i a partir d’aquí s’endinsa en l’esperit d’una època marcada per la presència del blau o de les seves connotacions. Es tracta d’un període, el del final del segle XIX i començament del XX, en què es construeix una poetització estètica basada en la relació entre els paisatges, els fenòmens de la natura i els estats anímics. Aquesta connexió s’inscriu en el projecte de la modernitat, transita pel simbolisme, i veu néixer el cinematògraf.

La poesia i l’art de l’època s’omplen de paisatges crepusculars, de cels a mitjanit, de paratges muntanyosos, de platges i de mars, però també d’escenes quotidianes i de retrats que utilitzen una gran varietat de blaus com a vehicle per traduir i manifestar el misteri i el subconscient, la bellesa i la immensitat, les tensions interiors i la soledat, la vida espiritual i el més enllà. Amb l’arribada dels pigments sintètics, als blaus que fins en aquell moment eren presents a la paleta dels artistes se n’hi afegeixen d’altres: al preuat blau d’ultramar (el lapislàtzuli), l’anyil indi o el blau de cobalt, s’hi uneixen el blau d’ultramar francès o el blau de Prússia o el ceruli. I així s’amplien les possibilitats i els matisos d’expressió d’una època que, a Blau, el color del Modernisme, es transforma en un recorregut que va d’Occident a Orient i de la música a la poesia, passant per la pintura i el cinema.

El protagonisme que pren el blau al final del segle XIX no és completament nou. Anteriorment, el Romanticisme ja havia concedit una atenció particular al simbolisme dels colors, entre els quals hi havia el blau, que representava virtuts poètiques. No en va, Víctor Hugo sostenia que

l’art "c’est l’azur", és a dir, l’art és el blau. També els poetes simbolistes atorgaven al blau valors i atributs fonamentals, com Charles Baudelaire, que considerava que emergia de la bellesa enigmàtica de les ombres per esdevenir un símbol vinculat a allò inabastable. Rubén Darío, des de terres americanes, s’inspirava en la poesia francesa per escriure, el 1888, el llibre Azul…, amb una influència decisiva en els modernistes.

Al final del XIX, en paral·lel, neix el cinema. Al principi, el color s’aplicava manualment fotograma a fotograma amb pinzells, plantilles o tintes de colors. S’aconseguia, d’aquesta manera, crear atmosferes que sovint responien a un codi d’ús segons el qual, per exemple, el vermell expressava perill; el groc, alegria, i el blau, la nit. L’any 1906 el sistema es mecanitza, gràcies, entre altres novetats, al Pathécolor, un procediment d’acoloriment de pel·lícules amb plantilla. Tot i així, no podem parlar de cinema en color fins a les dècades dels anys vint i trenta del segle XX. Però si volem posar l’atenció en els colors del Modernisme i, concretament, en el blau i la seva rellevància, és important fixar-nos en les primeres pel·lícules acolorides.

La mostra es podrà visitar fins el 31 de maig i s'han programat diverses activitats relacionades, com tertúlies, visites comentades o propostes per al públic familiar i infantil.

stats