Caballé era el Liceu

Si no fos per la seva fidelitat al Liceu en els moments més crítics, qui sap si el teatre existiria

Montserrat Caballé ha forjat, amb més de quaranta anys de presència ininterrompuda a les temporades del Gran Teatre del Liceu, una bona part de la millor tradició del teatre. Ho ha fet amb aquell timbre impalpable i irisat en la seva transparència sobrenatural, com el descrivia un emocionat André Tubeuf. I ho ha fet amb un conjunt d'interpretacions excepcionals de repertoris molt diferents que han donat la mesura d'una carrera internacional llegendària que la situa entre les artistes més destacades de la història de l'òpera.

Mor la soprano Montserrat Caballé als 85 anys

Va debutar al Liceu el 7 de gener del 1962 en unes representacions que van suposar l'estrena a Espanya d''Arabella', de Richard Strauss. Aquella ja va ser una nit memorable, com explicava Xavier Montsalvatge en la seva crònica de l'esdeveniment. En aquell moment, Montserrat Caballé era una jove soprano catalana que havia marxat a Bremen i Basilea per formar part dels 'ensembles' d'aquests teatres, desconeguda per a la major part del públic, però que ja començava a despuntar com una excepcional intèrpret de Richard Strauss i que prometia una carrera brillant. Era el començament d'una estretíssima relació entre ella i el públic del Liceu que va ser cordial al principi i que es va convertir en apassionada a partir de la seva impressionant interpretació del rol d'Elisabetta de 'Roberto Devereux', cinc anys més tard.

Aquest inoblidable 'Roberto Devereux' va ser només la primera sorpresa: a més de l'excepcionalitat de l'art de la Caballé, sovint les seves aparicions al Liceu anaven de la mà de l'exhumació d'algun títol del repertori al qual feia un centenar d'anys que ningú feia cas. Eren les èpoques de la 'Donizetti Renaissance' i la Caballé va ser una de les protagonistes internacionals absolutes de la reivindicació del repertori belcantista romàntic. Entre Leyla Gencer, Joan Sutherland i ella van aconseguir que una bona part d'aquest repertori tornés als escenaris i s'imposés arreu. Al Liceu la Caballé va fer conèixer al públic el dificilíssim 'Il Pirata' de Bellini, va fer increïbles interpretacions de 'Maria Stuarda', 'Caterina Cornaro', 'Gemma di Vergy', 'Parisina d'Este' i, evidentment, aquella llegendària 'Norma' del 1970 que la va confirmar com la millor belcantista de la seva època. Però també va haver-hi unes memorables versions de Verdi, des d''Aida' fins a 'I vespri siciliani', 'Luisa Miller', 'Un ballo in maschera' o 'Don Carlo'. Va ser també una espectacular 'Tosca' i 'Turandot', entre d'altres rols puccinians; una sensacional Salomé i Mariscala ('El cavaller de la rosa'); i també va gosar cantar l'Isolde wagneriana i estrenar 'Cristóbal Colón', de Lleonard Balada.

Durant anys, les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu van ser els punts àlgids de les temporades del teatre. I en els moments més difícils el teatre va poder comptar amb ella. Aquell desastrós final de la dècada dels setanta, amb el Liceu enfonsat en una profunda crisi econòmica i artística, hauria sigut molt més letal si el Liceu no hagués pogut comptar sempre amb el suport, la presència i el ganxo popular de Montserrat Caballé. Als anys vuitanta, Montserrat Caballé va seguir sent la peça angular del Liceu i, evidentment, l'artista més estimada de totes. El mateix es pot dir a la inversa: per a Montserrat Caballé el Liceu era el 'seu' teatre. Fins i tot en els moments en què era la cantant d'òpera més famosa, idolatrada i demanada per tots els teatres del món, la Caballé va tenir clar que el Liceu era casa seva. No hi va faltar mai: per inaugurar la temporada, per Nadal, per qualsevol cosa que necessités el teatre. Quan el Liceu va quedar destruït per un incendi el gener del 1994, la primera que es va oferir a fer el que fos per recaptar fons que en fessin possible la reconstrucció va ser Montserrat Caballé. El Liceu mai podrà tornar-li el que ella li ha donat, però almenys ha tingut amb ella una relació d'afecte enorme. El gener del 2012 es va celebrar el 50è aniversari del seu debut al Liceu amb una exposició commemorativa i un concert al qual es van apuntar –en directe o enviant un enregistrament audiovisual– alguns dels seus companys de viatge d'aquests anys, com Josep Carreras, Plácido Domingo o Joan Pons. En la inauguració de l'exposició, la Caballé agraïa al Liceu que s'hagués recordat sempre dels cantants de casa i l'haguessin convidat tantes vegades. Va ser emocionant, la seva generositat, però la realitat era exactament al revés: si no fos per la seva fidelitat al Liceu en els moments més crítics, qui sap si el teatre encara existiria.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF