Auditòrium.- El dia que Josep Vicens s’acomiadava dels seus músics, i de tots nosaltres, va fer aixecar Emmanuel Bleuse i dins una emotiva abraçada li va dir “Gràcies per ser tan bona persona i tan bon músic”, dues virtus que sens dubte el converteixen en model. Dijous, al cinquè concert de la temporada, hi va haver Bleuse per partida doble, i diumenge encara més, amb tota la troupe sobre l’escenari. Emmanuel Bleuse com a solista amb el seu violoncel i amb la batuta el seu germà Pierre. No cal dir que va ser una intensa vetlada d’emocions que el públic i els seus companys de la Simfònica varen rubricar amb tanta devoció com sincer afecte que de ben segur varen perforar pertot arreu la fibra del protagonista. L’emoció és un sentiment difícilment mesurable però sens dubte es podia tocar, veure, ensumar… Per a l’ocasió, va triar el Concert per a violoncel op. 85 en mi menor, d’Eward Elgar, que exhibeix tot un mapa d’emocions difícilment descriptible, d’una intimitat aclaparadora, que E. va interpretar amb la tendresa i passió que necessita la peça per a transmetre tots els temors que reflecteix, controlant a la perfecció la vehemència de les frases que el compositor va deixar escrites a manera d’implacable i nostàlgic testament. El bis, ni més ni menys que El cant dels ocells, homenatge a Casals. La segona part va ser per a P., el qual va conduir amb delicada contundència la Simfonia núm. 1 en si bemoll menor de William Wallton, com per a completar aquest agermanament entre francesos i anglesos. No cal dir-ho, però la Simfònica, sempre millor, cada dia pujant graons de qualitat, que fan molt difícil destacar metalls, percussions…
Liceu.- Si C avalleria rusticana i Pagliacci s’han convertit en unitat indivisible, està clar que l’elecció de Damiano Michieletto de lligar-les argumentalment sembla més que adient i del tot lògic que ambdues històries passin en el mateix temps i al mateix lloc. Per això el dia de Pasqua al poble sicilià on transcorre la tragèdia rusticana es veuen els cartells que anuncien l’arribada dels pagliacci o en el moment que sona el meravellós Intermezzo, sobre l’escenari veiem com comença la història d’amor entre Silvio i Nedda, que protagonitzaran tot just després. Tampoc no hi ha concessions estilístiques de cap casta. El verisme té això i aquest cop també és l’opció del director artístic, ubicada als anys seixanta i reconvertida en un flashback, ja que comença amb el cos sense vida de Turiddu en el moment de la mosaica Introducció de Mascagni amb Henrik Nánasi a la batuta. Eficaç, evitant protagonismes innecessaris, perquè el gran paper de la vetlada era per a Roberto Alagna, primer Turiddu i després Canio en tan dissortat i mortal eslàlom. Alagna va complir amb les expectatives amb nota, sense estalviar ni un gram de potència i exhibint la seva coloratura habitual, fins al punt que a la famosa Vesti la giubba va negar i fregar un bis que li reclamà el respectable amb no poca insistència. La primera companya de viatge va ser Elena Prankatova, que va aguantar amb prestància la competència. La segona partenaire, la seva dona, Aleksandra Kurzak, que va fer una Nedda intensa vocalment i aportant el dramatisme que requereix el personatge. Gabriele Vivani va ser un viogorós i consistent Alfio a Cavalleria i Tonio a Pagliacci. Tot plegat, notable, aquesta producció del Covent Garden, La Monnaie, Opera Australia i Götebor.
Lliure.- “Quietud si penso en la mort. Inquietud si penso a morir”, deia Sandor Marai al seu darrer dietari. D’això va Posaré el meu cor en una safata, projecte final de Carla Rovira com a artista resident del Lliure, dins el programa Ajuts a la creació Carlota Soldevila, que és com els ha batejat el nou equip directiu en homenatge a l’actriu en el centenari del seu naixement. Una reflexió sobre la mort des de molts punts de vista, que la converteix en protagonista absoluta de la funció a través de diferents situacions que es desenvolupen en diferents nivells del gran escenari. Carla Rovira ha fet un muntatge amb més pretensions estètiques que filosòfiques, abordant el tema des d’un prisma sociològic molt planer, lleuger, però eficaç, amb frases que segurament hem sentit més d’un cop en situacions semblants a les que planteja l’autora, que fins i tot ha capgirat els personatges de Faust i Mefistòfil en una conversa que convida a la consideració de la condició humana amb un enginyós argumental toc d’humor. Com també ho fa quan proposa un escenari de telefems o juga amb una kiss cam, que converteix en death cam, interactuant amb el públic, que dona suport a la seva condició documental. En cap moment Rovira s’endinsa pels camins de la tragèdia, ni molt manco, però no és menys cert que el seu discurs en cap moment perd la imprescindible i quotidiana solidesa. Música, show bussines, teatre, entreteniment i reflexió amb un planter d’actors tan joves I versàtils com de primer nivell, encapçalats per la mateixa Marta Rovira, juntament amb Marta Aran Flores, Laura Blanch, Ramon Bonhevi, Marc Domingo i Erol Lleri. Però, a més a més, aquest dia hi havia sobre l’escenari dos traductors que feien una interpretació simultània en llengua de signes, absolutament brillants, que donaven a l’espectacle un valor afegit inqüestionable.
