MESTRE DE MESTRES

Artigues o l’amant fidel de la llengua catalana

Mor una figura insubstituïble en l’àmbit de l’estudi, la defensa i difusió de la nostra cultura

Mestre de mestres: l’expressió es propaga de boca en boca i de ploma en ploma, en territoris físics i zones intangibles, arran de la defunció d’Antoni Artigues (Palma, 1950-2018) la matinada de dimarts passat. Des de llavors, l’estelada oneja a mitja asta. I és que aquesta societat ha sofert una irreparable pèrdua d’ençà que ha quedat sense aquest amant total de la cultura.

Amb una sòlida formació universitària que comprèn estudis de Filosofia i Lletres, es decanta, en segona llicenciatura i doctorat, per la Filologia Romànica Catalana. Artigues compaginà la seva tasca docent a la Universitat de les Illes Balears amb la investigació i la difusió de la llengua i literatura catalanes i les seves -altres- grans passions: el teatre i la poesia.

M’explica Miquela Serra, encarregada de la llibreria Quart Creixent, a la societat de la qual ell pertanyia, que el català ho significava tot, per a ell. A causa de l’amor infinit que sentia cap a la seva llengua i la seva cultura decidí ensenyar, trià obrir una llibreria, creà i mantingué el grup Mag Teatre, signà més de 50 articles, coordinà diverses col·leccions editorials, fou autor d’assajos i estudis sociolingüístics, col·laborà amb el músic i filòleg Biel Majoral en la interpretació i enregistrament d’un recull de cançons republicanes, i inspirà i contagià la seva passió als integrants d’un bon ventall de generacions, classes i condicions. La cultura va constituir, per a ell, un autèntic motor de vida.

Miquela recorda quan començà a fer feina a la llibreria. Dia 15 de març farà 25 anys que els socis es fixaren en aquella al·lota que mostrava tant d’entusiasme per la defensa de la llengua. A l’entrevista li enumeraren quines eren les tasques que hauria de realitzar i què se n’esperava. El semblant seriós d’Artigues era l’únic que romania en silenci. Finalment, li etzibà: “Bé; i quan s’embossi l’excusat, em crides a mi”. Pens que aquesta anècdota il·lustra i encaixa al mil·límetre amb la percepció que una servidora tenia d’ell, bastant perifèrica a escala relacional però, pressent, encertada: la seva expressió relaxada i la seva subtil manera de caminar anunciaven un home que es movia entre l’excentricitat i una mena de sagacitat serena, una fórmula que em recorda la dels militants de les avantguardes més subversives, com si hagués encarnat l’aproximació mallorquina de l’insigne Tristan Tzara o l’ amour fou d’André Breton. Recordo una Setmana del Llibre en Català a la qual vàrem coincidir; ell se’m quedà mirant de dalt a baix i em tirà una floreta: “Sembles un mariscal!”. Inescrutable i impredictible crani, el seu. Sé cert que la meva intuïció no m’enganya a l’hora de perfilar la seva idiosincràsia quan descobreixo que el seu escriptor fetitxe -ah, el mestre del mestre de mestres- fou l’enorme poeta Joan Brossa, a qui va convidar quan s’inaugurà Quart Creixent, l’any 1982. Volen els noms d’altres venerats ? Josep Palau i Fabre. També dones, és clar: Maria-Mercè Marçal i Montserrat Roig.

La gran aportació a Quart fou la secció de poesia, que creà per omplir amb obres que descobria als lectors. En moltes ocasions es tractava d’autors que haurien passat desapercebuts si no hagués estat per les seves recomanacions, per la generositat que suposa compartir el tresor d’una lectura sense cedir a la temptació de guardar-la per a un mateix i gaudir-la en la solitud del secret.

A més del sentit de l’humor, de la sensibilitat poètica i de les subtileses, Artigues tenia espai per l’enuig que provocaven els posicionaments espanyolistes i els polítics que perllongaven o reproduïen, amb les seves conjectures i decisions, la repressió aplicada pel franquisme sobre la llengua catalana i el país a què aquesta s’adscriu, que era l’objecte de la seva estima incondicional. I no tenia pèls a la llengua a l’hora de donar via lliure a aquesta reacció. No sé quina opinió li mereixerà l’actitud al lector; per a mi és una mostra inequívoca de coherència i valentia.

En pensar en Artigues, a la llibretera li venen les seves paraules al cap, “salut i república!”, les darreres que va pronunciar en rebre, el passat mes de desembre, el premi Emili Darder que li atorgà l’Obra Cultural Balear en reconeixement de la tasca normalitzadora i difusora del grup universitari Magisteri Teatre-Mag Poesia, creació seva, del qual varen formar part no pocs noms que ara són ben coneguts al camp de les nostres lletres. I també li recorda, na Miquela, proferint paraulota rere paraulota, tones i tones de mots malsonants que li venia de gust pronunciar perquè, per alguna raó, pot ser per pur plaer, li encantava visitar-les sovint.

La vertadera mort no sobrevé amb l’aturada dels òrgans vitals del cos, sinó amb l’oblit que despunta quan les veus dels vius deixen de pronunciar el teu nom. A Artigues li queden encara mil·lenis de vida. Són legió els que han agafat el seu testimoni, fabricat en perseverància i devoció cap al patrimoni, i el mantenen candent per transmetre’l amb èxit a nous receptors. Mor l’home, la seva condició tangible; roman, il·limitada, la seva ànima. Perquè les persones som fràgils, durem un sospir sobre la Terra abans de desaparèixer; però els ideals, el ideals participen de l’eternitat i es revelen indestructibles.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF