Mads Peder Nordbo: "A Groenlàndia és fàcil sortir impune dels abusos sexuals"

L'escriptor danès publica 'Los crímenes del Ártico'

L'escriptor danès Mads Peder Nordbo, nascut el 1970, va treballar durant quatre anys a l'Ajuntament de Nuuk, la capital de Groenlàndia. Va escriure molts discursos per a l'alcalde de la ciutat i va conèixer de prop la societat d'una illa gèlida i inhòspita amb un alt índex d'alcoholisme, atur, suïcidis i abusos sexuals. Los crímenes del Ártico (Planeta) és el primer llibre d'una trilogia (al juny sortirà el segon, El espíritu del hielo) que ha arribat a una vintena de països. El protagonista d'aquest thriller, que ja han batejat amb l'etiqueta d' artic noir, és un periodista danès, Matthew Cave, que arriba a l'illa fugint d'una tragèdia familiar. Allà investigarà uns crims brutals que tenen relació amb uns altre que havien passat quaranta anys abans, a la dècada dels 70. Sobre tot plegat plana l'ombra dels abusos sexuals. Nordbo, que va passar per Barcelona per participar en el festival BCN Negra, respon a aquesta entrevista després d'una nit d'insomni.

La primera novel·la de la trilogia, a Espanya, s'ha traduït com Los crímenes del Ártico però en la llengua original era La dona sense pell. I, de fet, una de les protagonistes és una inuit, la Tupaarnaq, que s'ha tatuat cada centímetre del cos. Per què amaga la seva pell?

És una manera de protegir-se. Va perdre la pell quan era petita, perquè va ser víctima d'abusos sexuals i, com moltes víctimes, quan va créixer se li va fer impossible viure sota la seva pròpia pell, és com si el cos no fos seu perquè el van destruir.

Va treballar durant quatre anys a l'Ajuntament de Nuuk. ¿Va tenir temps de conèixer bé la societat de Groenlàndia?

És una societat molt petita i, si treballes amb polítics, arribes a conèixer moltes històries. Vaig veure coses força terribles i, després d'un any, o tornava a Dinamarca o escrivia un llibre. Vaig fer-me molt amic de tres persones que havien sigut víctimes d'abusos i tenia la necessitat d'escriure sobre el tema.

Per què creu que són tan freqüents els abusos sexuals a Groenlàndia?

Hi ha unes quantes raons. A Groenlàndia la gent està molt aïllada. Viuen en petits pobles sense carreteres, no hi ha internet i moltes vegades falla la connexió telefònica. Hi ha molt d'abandonament escolar. Moltes de les noies que són víctimes d'abusos tenen mares que també van patir-ne. A Groenlàndia és fàcil sortir impune dels abusos sexuals.

Els poders polítics no fan prou per evitar-ho?

En els últims dos anys hi ha hagut canvis, però fa un temps l'illa estava controlada per homes molt grans. Ara s'hi han incorporat dones joves amb molta força.

El protagonista, Matthew Cave, s'ha d'adaptar a un paisatge i a una societat que li són del tot desconeguts. No deu ser fàcil per a un danès viure a Groenlàndia.

Tens una sensació d'aïllament brutal i, a vegades, no és fàcil perquè és com si la vida moderna no hi hagués arribat. Però me'n vaig enamorar. Només caminant una mica i deixant enrere Nuuk ja no tens cobertura i estàs absolutament sol. És una natura que pot matar i això ja no existeix a Dinamarca. És perillosa i l'has de respectar, però és fascinant.

Al llibre també parla de la difícil, de vegades, convivència entre inuits i danesos.

A alguns groenlandesos no els agraden els danesos però no és possible la independència perquè, econòmicament, depenen un 90% de Dinamarca. Però els joves són més positius respecte als danesos, perquè veuen els avantatges de formar part de Dinamarca.

Descriu també la dificultat dels groenlandesos, que estaven acostumats a la vida en petits poblats i a viure de la caça i la pesca, d'adaptar-se a la vida als pisos de la ciutat.

Sí, van construir uns blocs gegantins, tipus soviètic, que van anomenar Bloc P. Hi havia més de 300 apartaments [es van enderrocar el 2012). Va ser un desastre. No va acabar bé, molts dels que hi van ser traslladats van acabar alcoholitzats i amb vides molt tristes.

L'índex de suïcidis és també molt alt.

Per falta d'educació, de diners, perquè no se'n poden anar, no hi ha comunicacions, se senten atrapats i no poden sortir d'allà.

Els crims dels anys 70 que investiga Matthew estan tan soterrats que ni tan sols existeixen als arxius.

Només fa tres anys que es van començar a digitalitzar els arxius a Groenlàndia. Fins fa poc es podia desaparèixer i no passava res perquè no n'hi havia registres. Per això moltes vegades els crims queden impunes.

Com van reaccionar els groenlandesos quan va publicar el llibre?

Quan el vaig publicar només feia dos anys que vivia a Groenlàndia i allà diuen que només et poden començar a estimar quan en fa més de dos que hi vius. Vaig pensar que m'acomiadarien però vaig sortir a la televisió i tothom em va felicitar. Després m'han escrit moltes dones, víctimes d'abusos, per agrair-me que n'hagi parlat.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF