DIALÈCTIQUESSALVATGES

Ara que ens venen promeses polítiques

A principis dels anys setanta, enmig d’un debat que ha esdevingut cèlebre entre Michel Foucault i Noam Chomsky, li van preguntar a Foucault per què estava tan interessat en la política. Ell va contestar, impertinent, amb una nova pregunta: com podia no interessar-se per la política, com podia no interessar-se pel tema més important de la nostra existència. La pregunta que llança com un retret és: “Com podem viure sense tenir en compte la política?” És a dir, la societat en què vivim, les relacions econòmiques que la teixeixen i el sistema de poder que permet, prohibeix i, sobretot, incita la nostra conducta, la nostra manera de viure.

De fet, Michel Foucault assegura que està més interessat en la política que en la filosofia. Les seves obres ens ofereixen una xarxa de conceptes, complexa, que ens permet analitzar i diagnosticar les formes de poder contemporànies, per apuntar, així, a les resistències possibles. Ara bé, si llegim les obres de Foucault cercant models ideals per a la nostra societat, ens haurem equivocat del tot, la recerca serà estèril, perquè no trobarem solucions de cap tipus. Potser és, precisament, en aquesta ‘incapacitat’ del seu pensament per generar propostes on arrela la seva indocilitat insubornable, la seva transgressió major.

Li agradava dir que la seva filosofia és una “ontologia del present”, és a dir, una història de nosaltres mateixos que implica un tasca incansable per treure a la llum les relacions de poder que governen el cos social, configurant-nos de manera individual i col·lectiva. Aquesta ‘desocultació’ de les relacions de poder és urgent i necessària. Acostumem, almenys en les societats europees, a pensar que el poder està en mans del govern i que s’exerceix a través d’institucions determinades com l’administració, la policia i els aparells d’Estat. Fins i tot, hi ha qui mira el món amb els ulls de la sospita i s’atreveix a afirmar que el poder està en mans de les elits econòmiques, que mouen els fils de tot l’entramat polític. Però Foucault va un poc més enllà i ens mostra que el poder polític també s’exerceix a través de certes pràctiques i institucions que, a primer cop d’ull, semblen neutrals.

Crítica del funcionament

Així, la seva obra sencera ens avisa que la veritable tasca política, en una societat com la nostra, és dur a terme una crítica del funcionament d’aquestes institucions i pràctiques que semblen neutrals i independents. Fer una crítica que ens permeti desemmascarar la violència política que s’exerceix a través de les institucions del saber o del discurs científic, a través de la medicina, i especialment de la psiquiatria, a través de les diverses pràctiques que ens permeten assumir una identitat o de les tècniques afinades que regulen el vaivé de la població. Perquè tan sols si fem visible aquesta violència, allotjada on ningú l’espera, la podrem combatre.

Aquesta crítica, aquest diagnòstic, esdevé una lluita per la llibertat, i és essencial, perquè el poder polític va molt més enllà del que sospitem: té punts de suport invisibles, desconeguts, que el fan quasi invencible. És insuficient afirmar que rere els aparells d’Estat hi ha la ‘classe’ dominant. Necessitem treure a la llum els llocs i les pràctiques concretes des d’on som governats. Perquè la manera com ens governen no és l’expressió de l’explotació econòmica sinó el seu instrument, la seva condició de possibilitat. Si no duem a terme aquest quefer, tediós, de desemmascarar els punts de suport del poder, correm el risc de permetre que totes les revoltes ens neixin mortes.

Ara, que vivim un moment propici per a les promeses, per als ideals, ara que ens venen futur i que les campanyes electorals són un espectacle farcit de propostes, potser és l’hora d’exigir (o de dur a terme) un diagnòstic acurat del present, que ben segur no ens donarà solucions immediates però que ens permetrà començar a trobar aliats per denunciar l’intolerable.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF