TEATRE

Anatomia d’una obra de teatre

'Tebas Land' és un excel·lent joc teatral que explora el procés de creació d’una obra a partir d’un parricidi

‘Tebas Land’ TEATRE NACIONAL

13 D’OCTUBRE

La tardor Sergio Blanco a Catalunya ha fet parada al TNC amb una producció de l’obra que ha encimbellat el dramaturg franco-uruguaià i de la qual en teníem noticia -bona notícia- per l’estrena del text el 2014 al Temporada Alta. Tebas Land és un excel·lent joc teatral que explora el procés de creació d’una obra a partir d’un parricidi. Un interessant joc de miralls de flaires pirandelianes que s’inspira en el mite d’Èdip per acabar relatant la tràgica història d’un nen, després adolescent, maltractat físicament i emocionalment pel seu pare, a qui acabarà matant a cops de forquilla. El joc involucra el mateix autor en això que ara se’n diu autoficció, sense que sapiguem quant hi ha de Sergio Blanco en S, que així s’anomena l’autor en la ficció. Ell és qui explica directament al públic que volia fer una obra a partir de les converses amb un parricida a la presó (ens recorda el Capote d’ A sang freda ) i protagonitzada pel mateix reclús. No podrà ser per objeccions administratives i al final un actor agafarà el paper, però interpretant-se tant a si mateix com al parricida en el making-of de l’obra. Conflueixen, doncs, a la cel·la el relat del parricida, les trobades amb l’actor que l’ha d’interpretar, l’escriptura de l’obra i, sobretot, la relació emocional entre autor i pres.

Diria que l’alè edípic és només un recurs, com ho són les citacions de Dostoievski i Freud, per filar i nodrir una tragèdia contemporània que s’expressa en tota la seva dimensió en l’abraçada final en què el noi ha d’assumir que, aquell que durant unes setmanes ha sigut el company i també el mestre que mai ha tingut, l’abandona. Per sempre? Segurament, perquè l’autor ja ha assolit l’objectiu: l’obra s’ha estrenat. El text, àgil i directe, destil·la una lloable ironia fins i tot amb apunts d’humor sobre l’ofici d’escriure teatre. La proposta de Natàlia Menéndez, que respecta fins i tot l’espai escènic del muntatge original, és correcta però diria que no tant la direcció d’actors, no sempre capaços de transmetre les dures emocions que circulen per la gàbia.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF