Espais del cos

PalmaSegons el DCVB els sospirs són una aspiració profunda seguida d’una espiració audible, que sol esser expressió d’una pena, ànsia, desig, fatiga o emoció intensa. Respiram profundament i emetem un petit gemec. A casa meva els sospirs són un espai del cos, del cor, una alliberació de l’esperit. El mateix manual també explica que pot ser una barreta de pasta de farina, aplanada, molt cuita amb sucre, ous, canyella i llimona.

Els sospirs (també coneguts com a sospiros i suspiros) són unes pastes dolces i dures típiques de Manacor. Tot i que el seu origen és incert, la recepta apareix en el llibre Cuina mallorquina (finals s. XIX), atribuït a Pere d’Alcàntara Penya. La seva elaboració està estretament lligada a les matances del porc, a les celebracions familiars i a les festes populars. A Manacor era costum que els fadrins en regalassin a les matanceres fadrines. Per Nadal i Sant Jaume els enamorats intercanviaven regals, ells solien oferir alguna joia, mentre que elles responien amb dolços entre els quals podien figurar els sospirs. En èpoques d’extrema vigilància envers les parelles per part de la família, el nom d’aquesta llepolia no podia ser més escaient.

Dolços locals de la Península

A part de Manacor, els suspiros apareixen en diverses regions de la península Ibèrica per denominar dolços locals, tot i que poden tenir formes, ingredients i textures ben diferents. En trobarem sota el nom de suspiros de amante, a Terol i Granada; suspiros del Nervión, a Cantàbria, i els suspiros de merengue, típics de les Illes Canàries, entre d’altres. Tanmateix, els sospirs manacorins degueren tenir certa transcendència perquè apareixen en el manual de confiteria i pastisseria El confitero moderno, publicat a Barcelona el 1851 amb el títol de sequillos de Manacor. En aquest cas s’elaboren amb ametla molta, farina, sucre, pell de llimona ratllada i ous. Una vegada s’obtenia la pasta es feien cilindres prims i llargs de pasta que es marcaven amb un ganivet per tal de facilitar tallar les galetes un cop cuites i fredes. Cal ressenyar que les receptes dels sospirs es podrien classificar entre aquelles que es fan amb farina d’ametla i les que tan sols duen farina de blat, sucre i ous, a més d’alguns aromatitzants i també impulsors com el bicarbonat i el canari. Podria ser que les primeres receptes emprassin ametla crua o torrada segons la recepta i que, després, s’hagués substituït per la farina de blat amb la intenció d’abaratir el producte. Les indicacions per fer la forma de la galeta sol ser idèntica en tots els receptaris. Es recomana fer cilindres llargs d’una gruixa una mica superior a la d’un llapis. Tot seguit, es talla en bocins i es col·loquen separadament en una llauna. Una vegada cuits, la pasta s’haurà aplanat i expandit, cosa que li haurà atorgat la seva imatge característica. Només les instruccions que llegim a De re Cibaria, de Pedro Ballester (Menorca, 1923), són la nota discordant en aquest aspecte. El llibre menorquí també es fa ressò dels sospirs, una recepta senzilla on s’empra farina, ous, sucre, canyella i llimona. S’aprima la pasta resultant i es talla amb motlles en forma de cor, de creu de Malta o de peixet, o també es poden fer quadrats de la gruixa d’un duro. Unes recomanacions sorprenents que difereixen molt de les pastes que coneixem avui.

Els sospirs es fan exclusivament a Manacor i és poc comú trobar-los fora del municipi. Afortunadament, encara hi ha alguns forns i pastisseries locals que han mantingut viva la recepta durant generacions.

La recepta d’avui és amb farina d’ametla inspirada en la que es publica en el llibre Nuestra cocina, editat per Luis Ripoll (1974). Esper que sigui del vostre gust.