Un passeig per Marivent
Ja tenim la seu plena d’ous o, més ben dit, els jardins plens d’escultures de Joan Miró per gaudir d’una passejada més enriquidora
EnòlegAquest dimarts, 2 de maig, s’obriran les portes dels jardins del palau de Marivent a tots aquells curiosos que desitgin conèixer les plantes, arbres i els caminets per on transitava, i encara transitarà, la reialesa espanyola. Aquest dilluns passat ens ho explicaven les màximes autoritats del Govern balear, la presidenta Francina Armengol i el seu vicepresident Biel Barceló, detallant-ne l’horari d’accés, l’aforament màxim i els dies que no hi podrem accedir a causa de les reials vacances dels senyors del palau. Ja tenim la seu plena d’ous o, més ben dit, els jardins plens d’escultures de Joan Miró per gaudir d’una passejada més enriquidora i poder admirar vida vegetal i rigidesa tridimensional; això sí, amb un cost total de 385.137 euros.
I és que patim fascinació per les famílies reials, i quan parlo de família reial, també m’agrada incloure-hi altres caps d’estat que no tenen corona però sembla que la portin. Els que són monàrquics, lectors de l’Hola o entusiastes del sistema, per descomptat, són els més seguidors de tot allò que envolta el sobirà, però també tots aquells que es declaren republicans a la barra del bar amb una copa de vi a la mà i després els arreglen el jardinet, i fins i tot aquells que demanen a les manifestacions que s’apliqui la llei d’estrangeria a la reina Sofia. Si no fos així, tant se’ns fotria saber què fan durant el seu temps lliure, on van, què els agrada, què mengen o què beuen ses majestats. A Mallorca sabem bé que hi ha un sucós mercat per a aquestes històries, ja que només sortim en els noticiaris, programes d’actualitat, revistes o magazins continentals quan arriben amb el seu seguici a Marivent o als jutjats.
Si bé es cert que ja s’ha esvaït aquell temps en què hi havia cellers que podien escriure a les etiquetes dels seus vins “proveedor de la Real Casa” i això els donava un estatus superior ja que podien presumir d’elaborar vins que agradaven a ses majestats, encara hi ha cellers i zones vitícoles que lluiten aferrissadament per aconseguir un lloc a les règies taules on dinen i sopen amb amics o mandataris internacionals. Les conspiracions i cops de colze són espectaculars si la fita és un lloc destacat a les celebracions de pinyol vermell. Encara que molts ho neguin, es manté ben viva la idea que tenir un lloc a les taules de poder és sinònim de vins bons, cars i fets per als que tenen un paladar refinat.
Les zones més reconegudes i prestigiades sempre han tingut una estreta relació amb cases reials. Tenim el famós exemple dels xampanys, vins escumosos que alegren rics i pobres i que, en un temps llunyà, només es podien trobar a les taules més pomposes; beguda de reis i emperadors com Napoleó Bonapart que la considerava fonamental en les victòries i necessària en les derrotes. Els vins de Tokaji, vins dolços d’una regió d’Hongria que s’elaboren d’una manera ben complexa i ancestral a partir de raïms afectats per podridura noble i que es venen a preu de canari jove. N’eren addictes tots els reis i emperadors que governaren aquelles contrades, una gran quantitat de tsars com Pere I de Rússia, la reina Victòria d’Anglaterra i Lluís XIV de França, que pronuncià una de les definicions més conegudes: “Vi de reis i rei dels vins”. L’estreta relació de la corona britànica amb els vins de Porto i de Jerez que no s’ha trencat mai des de fa un bon grapat de centenars d’anys des d’Enric VIII fins a l’actualitat.
Els presidents dels Estats Units són monarques sense corona i amb un regnat molt més curt que també han tingut una gran influència. Thomas Jefferson fou el tercer president i un gran aficionat als vins de Bordeus que els proporcionà una publicitat extraordinària i que, 200 anys després, encara provoca històries tan extravagants com aparicions de vins que, presumptament, pertanyien a Jefferson venuts a finals del segle XX a subhastes de Christie’s amb tots els certificats d’autenticitat per una doblerada (el més sonat fou un Lafite del 1787 venut per 157.000 dolars) i que, anys més tard, s’ha anat descobrint que eren unes magnífiques falsificacions.
Una gran majoria no passejarem pels jardins que havien de ser l’exterior d’un museu obert al públic, però sí que sabrem, perquè ens ho diran ben orgullosos, quin celler mallorquí o peninsular podrà presumir de ser el triat per als àpats reials.
Vi recomanat Sang de Corb 2014, Celler Frisach (Terra Alta)
Al capdavant del celler Frisach, hi trobam un jove pagès anomenat Francesc Ferrer, un entusiasta enamorat de les vinyes i dels vins autòctons, orgullós de les arrels i la història d’esforç i superació de la seva comarca i que, a poc a poc, s’està convertint en un gran referent de la Terra Alta. Sang de Corb és un vi negre en homenatge de la gent del poble, Corbera d’Ebre, que conegué els horrors de la guerra. Elaborat amb raïms de vinyes velles de vernatxa fina, vernatxa peluda i carinyena criat durant un any en botes de roure. Un vi vermell obscur amb fruites i espècies agradables i amb un pas suau i prolongat.
