Mario Alonso: “L’educació, l’única eina eficaç contra la corrupció”

PalmaH eu vingut a Balears a fer el vostre congrés anual amb la bandera de la transparència. És el que més falta fa en aquests moments?

És un element fonamental del funcionament d’una societat i, precisament, una de les funcions bàsiques de la nostra feina: aconseguir que les organitzacions reflecteixin de manera fidel el seu estat real en els balanços. Un objectiu que ens marcam com a professionals i com a sector en general.

El fiscal anticorrupció Pedro Horrach us ha estirat les orelles en la seva conferència. Us demana que no en deixeu passar ni una.

Els fiscals anticorrupció fan una tasca impagable, però us puc ben assegurar que no en deixam passar ni una. El primer que hem d’aconseguir és explicar a la ciutadania què és una auditoria i quina és la funció dels auditors i les seves responsabilitats. Una auditoria no té com a objectiu detectar el frau, sinó analitzar si uns comptes representen globalment el fidel reflex de la situació d’una empresa. Això dóna tranquil·litat a un usuari d’aquests comptes a l’hora de prendre decisions. Els inversors, els bancs, necessiten la confiança en uns comptes que reflecteixen com està l’empresa. Però perfectament aquests comptes poden contenir un frau o un malbaratament, perquè no és la raó de ser de l’auditoria. Una altra cosa és que, evidentment, amb la nostra feina surten moltes irregularitats i ens sentim orgullosos de trobar-les.

O sigui que auditar tot el sector públic no bastaria per evitar la gran quantitat de desastres i de corrupció que tenen perplexa la ciutadania.

Sens dubte n’hi haurà menys, de desastres. No té sentit que el sector públic no estigui auditat en la seva totalitat. I, a més, el que ho està duu un retard enorme. I vaig més enllà. Aproximadament la meitat de les entitats locals no és que no estiguin auditades, és que ni tan sols fan rendició dels comptes. Totes les entitats haurien de presentar els seus comptes i, després, a partir d’un nombre d’habitants, que poden ser 5.000 o la xifra que s’acordi, han d’estar obligats a sotmetre’s a una auditoria. L’administració no té recursos i, per tant, difícilment podrà crear i sostenir equips d’auditors propis. Té molt més sentit que s’encarregui als professionals externs, que tenim la preparació i la voluntat de fer-ho. A vegades els polítics et diuen: “No hi ha doblers”. Però és que recuperen la inversió immediatament, via millora de la gestió, via la detecció de fraus o males pràctiques, ser més eficients... Supòs que quan diuen això és que no interessa que els mirin els comptes. Com és possible que no s’auditin els grans ajuntaments? És increïble que a dia d’avui hi hagi grans ajuntaments de l’Estat que no ho fan. En realitat, s’auditen només el 5%. És de broma. Imagina’t un suec o un alemany a qui expliques això.

Bankia ens confirma cada dia la vergonyosa gestió de moltes caixes a Espanya. Les auditories serviren de res?

No puc parlar de casos concrets que, a més, estan sotmesos a investigació judicial, però us puc assegurar que els auditors fan una feina exquisida. En el cas de Bankia, 15 milions dividits entre 10 anys, que és el temps d’ús d’aquestes targetes, suposa un moviment poc significatiu per a una entitat amb aquest volum de negoci i, per tant, és possible que un auditor vegi globalment bé els comptes en circumstàncies com aquesta, perquè això és un granet d’arena. Si s’hi vol fer una anàlisi més profunda, existeix la possibilitat de contractar serveis específics, coneguts forenses, que entren en aquest tipus de revisions, que també practiquen equips del nostre sector. Però són dos nivells i dos objectius diferents, i és important no confondre’ls.

Llavors no podem confiar només en les auditories si volem redreçar aquesta societat amb molts dirigents poc compromesos amb l’ètica...

Seria molt ingenu. Jo crec que, perquè una societat millori, l’educació és fonamental. Els metges, que cuiden del present, i els mestres, que s’encarreguen del futur, són de les professions pitjor tractades a Espanya en termes de reconeixement i disposició de mitjans. Això ho diu tot. De res serveixen les lleis, els controls, perquè sempre hi haurà algú suficientment intel·ligent i poc ètic per salvar-los. Està clar que hi han de ser, i quants més millor, però no podem fiar-ho tot a les normes si volem que l’honestedat sigui imperant. I, clar, si continuam a la coa d’Europa en educació, em tem que el canvi no es produirà aviat. L’educació, i no les normes, és l’eina més eficaç per lluitar contra la corrupció.

Demanam als auditors que ens trobin les brutors de la societat. Però si un es passa de zel, l’empresa canvia de firma, no és ver?

Home, nosaltres vivim dels clients i hem de mantenir-nos en el mercat, ja que 30.000 treballadors es dediquen a l’auditoria a Espanya. Hem d’aplicar el nivell d’exigència que marca la norma i, si la volem modificar, cap problema. De totes maneres, vivim del prestigi i, per tant, de prestar un servei que consideram públic, a la ciutadania.

La crisi ens ha demostrat el grau de corrupció privada i pública a Espanya. Els auditors quin paper hi han jugat?

Les firmes auditores, en general, han fet molt bé la feina. En la immensa majoria dels casos han previngut mals majors posant al descobert situacions de comptabilitat poc ortodoxes. Això no treu que s’hagin pogut donar casos aïllats de males pràctiques. Hem de recordar que a Espanya s’emeten 62.000 informes anuals i són ben pocs els que han tingut problemes. Sense els auditors possiblement tindríem una crisi econòmica i de confiança més profunda, sense que no admeti que tots hem de mirar de millorar i treure conclusions.

I quant a negoci? Perquè amb la crisi fei més falta, però hi ha menys recursos per contractar-vos.

La crisi ens ha afectat molt. Moltes empreses han tancat o han minvat volums i han prescindit de serveis, i el mercat s’ha reduït. I precisament és quan més falta feim, perquè hi ha major temptació dels administradors de companyies de presentar uns comptes millors respecte de la realitat de l’empresa. En canvi, en temps de bonança, a vegades la temptació és la contrària, ja que s’intenta pagar menys impostos. En temps de crisi, et trobes comptabilitat creativa, de manera que augmenta el risc del nostre servei professional.

No deixa de ser curiós que els partits no s’hagin d’auditar obligatòriament.

És essencial auditar partits, sindicats, patronals empresarials, perquè són agents bàsics del sistema democràtic i si on es generen processos de decisió, de lobbing, d’influència en les estratègies d’un país, no hi ha transparència, després no podem demanar a l’administració pública que en tingui, perquè tenim un problema en origen. N’hi ha que et diuen: “He penjat la declaració de renda”. Molt bé, però el problema és el que no surt a la declaració de la renda, perquè donam per fet. I així i tot no és fàcil, perquè mirau les comptabilitats paral·leles, que ens estan omplint els mitjans de comunicació de notícies sobre com determinats partits no reflectien en els seus nombres ingressos irregulars. Clar, així pot venir el millor auditor del món que no te’n tems. Però, per descomptat, auditar seria una segona passa, i la segona, com he dit abans, és la més difícil, la del canvi cultural. Si Espanya no es pren seriosament la gestió pública, podem tancar el quiosc.