Joan González Guardiola: “La metàfora de la llum des de Plató i la cova és molt potent i orienta tot Occident”

Joan González Guardiola (Barcelona, 1974) exerceix com a professor de filosofia a la Universitat de Barcelona i a la de les Illes Balears. Des de 2015 és el secretari de la Societat Espanyola de Fenomenologia. També ha estat coordinador del Màster de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona. Els seus interessos acadèmics s’han centrat en l’estudi de Plató i dels autors adscrits al corrent fenomenològic. Forma part del que podríem anomenar tercera generació de fenomenòlegs. La seva producció filosòfica és el resultat d’aplicar la fenomenologia com a mètode d’investigació a qüestions i temes de la vida quotidiana, com el temps i els doblers, i que ha reflectit en els seus articles i també en els llibres publicats: La mesura del temps. Una investigació fenomenològica (Barcelonesa d’Edicions/Institut d’Estudis Catalans, 2008) i Heidegger y los relojes (Encuentro, 2009). Amb ell parlam de la visió fenomenològica del temps i, per tant, de l’experiència humana de mesurar el temps, del calendari i els rellotges, i de la influència del temps en la vida moderna.

Quin és l’origen de la mesura del temps, potser té un origen religiós?

En l’origen del temps i de qualsevol fenomen social sempre hi és la religió. Ara bé, si ens remetem a la mesura més antiga del temps, hem de parlar d’objectes usats per pobles paleolítics nòmades, anteriors a l’agricultura, com les osques sobre ossos d’àguila. No sabem si el conjunt d’osques sobre un os pot ser categoritzat com a calendari, però sembla que seria una mesura nòmada del temps. El que he intentat explicar en el meu llibre és per què un poble que s’està movent, que és nòmada, tingué interès a mesurar el temps.

... I per què un poble nòmada necessita mesurar el temps?

La meva teoria és que té a veure amb la relació que hi ha entre el dia i la nit. En el món de la vida, en el món natural anterior a l’existència d’aparells de mesura, rellotges i calendaris, el món s’apaga de nit i s’encén quan arriba el dia, amb el sol. Aquesta successió és viscuda traumàticament per l’home arcaic, com ho demostra el fet que en el 80% dels textos religiosos, poemes i textos literaris sobre la nit, se’n fa una valoració negativa. La majoria de testimonis fan néixer de la nit tots els mals i malalties. No oblidem que a Europa fins a la Modernitat, fins al segle XVII, cometre un crim de nit tenia una sobrecàrrega de pena. Per tant, la visió de les civilitzacions de la nit és negativa, la nit és un principi negatiu. En la història de les civilitzacions la visió positiva sobre la vida nocturna és una cosa molt moderna.

L’experiència negativa de la nit de la qual parlau, de la nit com a font de perills i de pors, pot tenir a veure amb el fet que la nit fa desaparèixer les coses, en el sentit d’enfosquir-ho tot, de fer imperceptible el món?

Cal dir que l’experiència de la nit no és total, perquè al cel tenim uns mapes que són les constel·lacions i les estrelles. Però la nit, quan no hi ha lluna, la nit de lluna nova diríem, sí que ha estat associada a una experiència de l’angoixa. Allò que ens fa por de la nit, segons alguns fenomenòlegs com Lévinas i Merleau-Ponty, no és tant el perill, no és que em puguin atacar i jo no veure-ho, no és un problema de percepció, sinó que el món mateix, el món en la nit de lluna nova, es manifesta des de l’experiència de l’angoixa, és a dir, com una remor buida en la qual gairebé podem esperar que aparegui un perill, i això voldria dir que estam en el món encara. No és un problema de percepció per tant, és una experiència molt més profunda encara, és com una mena d’esbocinament del món, en la qual el món es presenta com una presència molt enigmàtica i angoixant per a l’ésser humà, que és un animal de sentit. I davant aquesta remor sorda, que Lévinas associa al so que sentim a la platja quan ens posam un corn a l’orella, el món apareix com una cosa inerta i angoixant. La meva tesi és que l’ésser humà mobilitza la mesura del temps per conjurar-se contra la no-explicació de l’apagament del món a la nit, perquè el primer càlcul que es fa és per calcular la lluna plena. La lluna plena és una nit intermèdia, és una nit en la qual el món no s’ha apagat plenament. I com diu l’historiador de les religions Karl Kerenyi, en la nit de lluna plena balla tot Àfrica. En la nit de lluna plena totes les civilitzacions fan festa grossa, una festa que enforteix la comunitat. I jo crec que la primera mesura nòmada del temps vindria precisament d’aquesta experiència.

El llenguatge quotidià reflecteix una metafísica popular de la llum, la llum simbolitza la vida, per això diem que una mare està a punt de donar a llum; en canvi, la foscor representa la mort. Per què identificam la claror amb la vida i la foscor amb el mal, la mort i el no-res?

La llum i la foscor són metàfores absolutes. Blumenberg publica un llibre, Paradigmes per a una metaforologia, en el qual explica que una metàfora és absoluta quan no és decidible la direcció del que és metaforitzat i d’allò metafòric. En posaré un exemple: el típic exemple que ens posaven a l’escola quan estàvem dormint a classe de literatura, “les perles de la teva boca”, aquestes perles naturalment són les dents. La direcció de la metàfora va de les dents a “les perles de la teva boca”. Però la llum, de què és metàfora? D’orientació. En un món amb llum ens podem orientar, així em moc i no caic en un forat, encara que tota la filosofia ve de Tales, un senyor que cau dins un forat perquè està mirant el cel, els estels. Però clar, és la llum metàfora de la nostra orientació o la nostra orientació és possible perquè hi ha llum? És indecidible la direcció de la metàfora. Hi ha altres metàfores absolutes, com ara la metàfora del món com una màquina, i ho és perquè no sabem si les màquines metaforitzen el món o el món funciona com una màquina. Recordem que la metàfora de la llum des de Plató i la cova és molt potent i orienta tot Occident.

Heu parlat de les metàfores absolutes, però la diferenciació entre dia i nit es pot relativitzar perquè en la nit hi ha dia i en el dia, també nit... Estic pensant en les nits de lluna plena o en les ombres que es donen en ple dia... Quines conseqüències té sobre la consciència del temps el fet que es donin simultàniament ombres i llum i nit i claror?

És molt interessant això que dius. Els principis metafísics absoluts no es donen mai, és a dir, no hi ha mai llum ni claror absolutes. Hegel a la Ciència de la lògica, quan parla de l’ésser i el no-res i les seves relacions dialèctiques, diu que s’acostumen a associar a la metàfora de la llum i de la foscor. Segons aquest autor, en una llum absoluta no veuríem res perquè tot seria blanc, i en una foscor absoluta tampoc no es veuria res. I per tant, l’ésser absolut i la nit absoluta són idèntics. Això vol dir que en l’experiència del món de la vida sempre hi ha rastre de llum i que en el dia sempre hi ha ombres. Les ombres són cabdals en l’aparició dels primers rellotges, que són rellotges d’ombra. Per tant, és important veure que estam en el món entre la llum i la foscor, sempre entre dos extrems barrejats que no es donen mai de manera absoluta.

L’home modern ja no mira el cel per saber com arribar a un lloc ni tampoc es fixa en la posició del sol per saber quina hora és. Creieu que tornar a comprendre els fenòmens naturals podria tenir efectes positius sobre les nostres vides i la conservació de l’entorn?

Els retorns a la naturalesa són sempre positius, però és molt difícil que es produeixin actualment, perquè tenim tantes capes de constitució de sentit a la nostra vida! Fenòmens com la successió del dia i la nit van perdent importància en la constitució dels nostres cicles naturals. A Las Vegas, els dissenyadors de les llums dels casinos intenten treballar per produir una llum que faci la impressió d’un dia perpetu, de manera que puguis jugar tot el dia, és la mateixa llum a les tres de la tarda que a les dotze de la nit. El dia i la nit s’han abolit, sota una successió d’activitat i productivitat. Això ho explica molt bé en un llibre de memòries Vittorio Storaro, el mític director de fotografia italià.

El calendari i el rellotge són les principals eines per mesurar el temps, però entre el calendari i el rellotge hi ha moltes diferències, no són el mateix tipus de cosa. Quines diferències hi veieu?

Aquí podem començar a establir una distinció molt productiva, que és la distinció de què vol dir mesurar el temps amb una màquina i què vol dir mesurar el temps amb un sistema social, perquè el calendari és un sistema social. El calendari ens vincula a la naturalesa, però també ens vincula als altres. Som del mateix grup social, nació o estat si ens orientam amb els mateixos conceptes com el temps. Mentre que el temps productiu, el temps que s’associa al capitalisme, el temps del rellotge, és un temps màquina, un temps que produïm nosaltres, que pot portar cada individu al seu braç, crea nous altres i dissol algunes comunitats molt vinculades al territori i a la societat com a grup.

No creieu que potser seríem més feliços si fóssim capaços d’estar menys pendents del temps, desconnectant el temps interior del temps públic?

Amb la felicitat passa una cosa, que ningú no sap el que és. En qualsevol cas, el que està clar és que el control del temps ens permet emancipar-nos de les estructures naturals perquè ara podem utilitzar la nit, ja no només per fer una festa els dies de lluna plena, com en el paleolític. L’ésser humà va guanyant espai i temps i s’emancipa d’allò que el constreny. Tenir més poder implica sempre tenir més responsabilitat. Si ser feliç és fer el que toca quan toca, ho tenim pitjor, en el sentit que no sabem què toca ni quan toca, i no ho sabem perquè tenim més llibertat respecte del temps. Connectar-se amb un temps interior i desconnectar-se del temps públic només està a l’abast d’un ermità. Però les noves tecnologies no van cap aquí, més bé ens duen a una major connexió. Curiosament el que costa cada vegada més de trobar és un temps de soledat de qualitat, i això no és possible perquè hi ha un mena de vincle obligatori que ens impedeix estar allunyats de les connectivitats. Evidentment que el ritme maquinal del temps atabala, i que no tothom el pot seguir, i això es veu en fenòmens com l’estrès. L’ajustament de cert temps natural, del temps corporal a ritmes que s’escapen del control del temps mètric és una experiència molt dura per a l’home modern.

És habitual pensar el temps en termes econòmics. Així, el temps que s’estalvia és ben valorat; en canvi, perdre el temps o no ser capaç de fer moltes coses en poc temps és mal vist... La valoració que fem del temps està massa subordinada a l’economia en el món actual?

Això que dius és cabdal. L’aclaparadora preeminència del pensament econòmic sobre tota la resta de pensaments, sobre el pensament estètic, filosòfic, sobre la vida quotidiana... Es pot fer quelcom contra això? No ho sé, perquè el pensament econòmic penetra en totes les capes, fins i tot el llenguatge s’està contaminant de l’economia. Ara compram arguments, pensam en la parella en termes econòmics, diem quan tenim una parella que fem una inversió emocional. Tenc la tesi que l’economització de la vida la contamina, contamina la puresa de l’experiència de viure. L’economia ens esclafa. En el cas del temps és claríssim: hem de gestionar el temps, però què vol dir gestió del temps? Com podem gestionar el temps quan no hem gestionat ni quan hem començat a tenir-lo ni gestionarem quan deixarem de tenir-lo? Com es pot gestionar un bé que ens ha estat regalat perquè ningú no ha controlat res del seu naixement? Tot el que irromp de la vida és incontrolable i nosaltres estam entestats a produir i controlar allò que no es pot controlar de cap manera. Volem produir l’experiència, mercantilitzar-la. Ara vas a un súper i et trobes pacs d’experiències i te les compres, al costat de les galetes amb formatge. No estic criticant el producte, el que vull dir és que el pensament econòmic ha envaït la vida humana i el món de la vida.