Serrat enaMOra

MaóCom qui baixa al carrer a cantar als seus veïns, Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) va emocionar aquest dissabte tot Maó. Tres anys després de la seva retirada oficial dels escenaris, tornà al Principal per sumar la seva veu a les missions humanitàries de la Fundació Clarós i deixar ben clar que el vici de cantar mai no el deixarà, per molts anys que passin.

“És per una bona causa, que no es paga amb diners”, digué Josep Clarós al vídeo que obria la vetlada. I Menorca hi correspongué agraïda, omplint a vessar les més de 800 localitats del coliseu maonès i participant de les dues hores de màgica musicalitat en honor de Santa Cecília.

Es tractava de fer sonar “veus per a una bona causa” i tots els cantants estigueren a l’alçada. Els lírics que obriren la gala (Rame Lhaj, Marcelina Román, Iryna Zhytynska i Gayane Mnatsakanyan), també. Però els assistents, que van exhaurir en poques hores totes les entrades del Principal, el que volien era escoltar Serrat.

Després de quinze minuts de descans, aparegueren Josep Mas Kitflus als teclats i David Palau a la guitarra i, segons més tard, el Principal es preparà per rebre el noi del Poble-sec, que ho és ja de Maó, de la seva Mo, on té casa des de fa 40 anys i on té enterrada sa mare, les cendres de la qual estan espargides en la immensa i històrica rada del port.

Per a la senyora Ángeles, en el seu record, obrí el concert amb la Cançó de bressol, que li dedicà el 1967. “Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos, no quiero ser labrador”, entonà. I es manifestà “feliç” d’actuar a la festa de la fundació de la qual és patró, amb la “immensa alegria” de sentir-se “unit i recompensat” a la ciutat en la qual ha fet el pregó i de la qual té la Medalla d’Or. “És quelcom que vostès em fan saber cada dia”, digué als seus veïns, abans d’agafar la guitarra i cantar la Cançó de matinada, quan “la vida encara és adormida”. I, tot seguit, cantà a la vida que, com se sap, en els seus versos “nos besa en la boca” i “está tan bonita que da gusto verla”.

Però la primera gran ovació va arribar amb Para la libertad, el poema de Miguel Hernández convertit en un dels emblemes de la cançó protesta que Serrat musicà el 1975, tot just després del seu exili a Mèxic. “Soy como el árbol talado, que retoño, porque aún tengo la vida”. La interpretació cobrà un sentit especial, ara que s’acaben de complir els 50 anys de la mort del dictador. Sonà a redempció, a victòria.

S’havia proposat sortir a cantar pels seus veïns i no es volgué deixar ni un bri d’emoció, que se li notà quan entonà allò de “fer glosats amb pastissets i gestes de bijuteria”. A la ciutat on “el talaiot s’enfila al cel per si tornessin els pirates” i on “bota un cavall, toca un flabiol i un crit antic de gin i festa s’escampa per l’illa com foc”. Mo, Mo, Mo. Tantes vegades repetit. Tan sentit. Tan estimat. Tan Serrat.

I llavors, “quizás porque mi niñez sigue jugando en tu playa”, l’èxtasi. El Mediterráneo acústic que tothom se sap i han versionat desenes d’artistes també en anglès, francès i italià. La que, per a la revista Rolling Stones, és la millor cançó en espanyol de la història.

I del ‘nanananananainai’ final, quasi sense aturar, a Aquellas pequeñas cosas “que nos dejó un tiempo de rosas” i que, com podem veure, no han aconseguit matar ni el “tiempo” ni la “ausencia”.

Superada la mitja hora, aparegué el Serrat més combatiu, el que denuncia les desigualtats i imposicions dels “hombres de paja que usan la colonia y el honor para ocultar oscuras intenciones” i el que clama al pare, ecologista, que “el riu ja no és el riu”, ni el bosc ja no és el bosc, ni el camp ja no és el camp, perquè “estan matant la terra”. Per acabar, tot recitant Machado, amb els seus Cantares. “Golpe a golpe, verso a verso”. I el Principal dret.

Entre tant aplaudiment, hi hagué qui demanà Paraules d’amor, i Serrat accedí, complaent, a la seva petició per cantar la que, possiblement, sigui la millor cançó d’amor de la història. Un goig que volgué compartir amb el públic, tot i queixar-se amablement “perquè només canten les dones”. Hi faltava l’adeu, i Serrat s’acomiadà. Me’n vaig a peu. Qui sap ja si per darrer cop. Però a Maó. El seu Mo. El que ja és de tots…