Cuidar qui ens cuida (en defensa de la gent gran)
L’esperança de vida global ha augmentat, només en el darrer segle, gairebé 40 anys. Se situa al voltant dels 73 anys de mitjana al món, i entre 81 i 82 anys en el context europeu. A l’altre extrem trobam països de l’Àfrica subsahariana on és difícil superar els 55. L’esperança de vida és, doncs, un reflex de les desigualtats a escala mundial, però també un indicador de les polítiques de benestar. Perquè tampoc en el món ric està tot escrit. Se suposa que quan ja duim un quart de segle XXI, la cosa hauria de continuar evolucionant positivament, però els Estats Units, on l’esperança de vida ja feia anys que estava estancada i està començant a caure, són un recordatori que no podem donar res per assegurat.
Malgrat els Estats Units, que s’ho haurien de fer mirar per això i per moltes altres coses, la qüestió és que les societats en general i les occidentals en particular envelleixen, i això és un símptoma de progrés social: vivim més temps i en general, millor. No obstant això, el camí fins aquí no està exempt de contradiccions i paradoxes.
La primera és la d’una societat de consum on l’aparença es valora tant o més que el fet de ser o el fet de tenir. I un dels trets de l’èxit és el de mantenir una imatge jove, encara que ens acostem a l’edat de l’esperança de vida dels nostres repadrins. La moda, el cinema, les xarxes, són en part els mitjans que han creat cultura i hàbits socials que legitimen la recerca permanent de la font de la joventut, i tota una indústria quirúrgica creada al voltant del mateix objectiu: si no t’agrada la forma o l’edat real del teu cos, en pots modificar l’aparença passant per quiròfan. Per descomptat també hi ha qui es resisteix, amb l’heroïcitat de qui neda a contracorrent. Per exemple, les dones no tan grans que han decidit en els darrers anys deixar-se els cabells blancs, i ens recorden que els cànons de bellesa són una imposició patriarcal i capitalista.
En un món que idealitza la joventut bella i fornida –i aquest era també un mantra dels feixismes de fa un segle!–, no ens ha d’estranyar la proliferació de la discriminació cap a les persones grans en els darrers anys, també anomenada ‘edatisme’. Un edatisme perceptible ja fa temps en elements com la discriminació en l’accés a la feina als majors de 45 anys; o com el paternalisme i la condescendència en l’accés a serveis com la sanitat, on a vegades es menystenen les queixes dels padrins… I en la publicitat que idealitza novament la joventut i reprodueix els estereotips de les persones grans com a persones fràgils i dependents.
Per descomptat que hi ha persones grans fràgils i dependents, però són la minoria. Moltes, malgrat haver viscut vides laborals que alguns avui no aguantaríem, mantenen un nivell d’activitat prou intens fins al límit dels seus dies, molt més del que era imaginable fa només unes dècades. A les que ho necessiten, la societat les cuida, a través d’un sistema més que millorable de residències que amb la pandèmia va mostrar molts errors i insuficiències que encara esperen a ser revisats.
En realitat, la majoria dels padrins i padrines cuiden, més que ser cuidats. Basta passejar-se per la porta de qualsevol escola a l’entrada o la sortida: són la majoria del públic. Això té molt mèrit, sobretot si tenim en compte que a les Balears, prop del 40% de les persones grans no arriben als 785 euros mensuals de pensió, la qual cosa els situa per sota del llindar de pobresa. D’ençà de la crisi del 2008, molts d’ells també donen menjar a fills i nets.
Tornant a l’edadisme, fixau-vos que en els darrers temps comencen a escampar-se missatges que freguen el discurs d’odi cap a les persones grans. Missatges que provenen del món financer, quan es valora que potser les persones viuen massa temps, o que no es podran pagar pensions en el futur. Gurús de les finances i influencers culpabilitzen la generació boomer –els nascuts després de la guerra– de la precarietat dels joves d’avui, com si tots els boomers fossin Amancio Ortega o Miquel Fluxà.
El rerefons de tot plegat és que els bancs i fons d’inversió volen apropiar-se del sistema públic de pensions. Ho fan apel·lant al benestar i al futur de les persones grans, mentre tanquen oficines a barris i pobles tot i guanyar allò que no està escrit. O els ofereixen millorar la seva pensió si a canvi els lliuren ca seva, l’estalvi de tota una vida. La banca sempre guanya, diuen.
D’especuladors i d’espavilats, n’hi ha de totes les edats. El que sí que sé és que ni en un cas ni en un altre no són els de la meva classe social. I que ja és hora d’aturar d’arrel aquests discursos, venguin d’on venguin, i de cuidar qui ens ha cuidat i ens cuida. Perquè si tenim drets socials avui dia, per molt tocats que estiguin, és gràcies a la generació boomer i als qui els han precedit. Novament, gràcies per cuidar-nos.
