Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

La porta del mal retorn

Una de les fotografies estrella que llueix l'oficina de l'agència AFP a la plaça de la Independència de Dakar és la de Bill i Hillary Clinton a la Porta del No-retorn, a l'illa de Gorée, coneguda coml'Illa dels Esclaus.

A la foto s'hi veu la parella presidencial emmarcada per la silueta de la porta, amb una mirada de recolliment, humanitzada per aquell punt d'emoció -ni massa tou, ni massa distant- que tan bé saben controlar els bons actors. La foto va fer la volta al món i s'ha de reconèixer que no era fàcil repetir-la amb el mateix èxit aquest divendres, quan la nova parella presidencial nord-americana, els Obama, van visitar la simbòlica porta.

Entremig hi va haver també una visita dels Bush, però en va sortir un retrat que va passar desapercebut i que no presenta competència. El texà, més avesat a l'escola interpretativa de John Wayne que a l'Actors Studio, hi apareix amb un perceptible rictus sardònic que malmet la solemnitat d'una imatge que resulta ser massa exigent amb els figurants de la vella escola dels cowboy .

Els Obama, però, són la primera parella presidencial nord-americana de raça negra i, a més de no poder acceptar tenir un paper tan galdós com els dels Bush, tenien el repte simbòlic de superar-lo: la Porta del No-retorn s'ha convertit en els darrers anys en la porta d'entrada d'Àfrica per a tots aquells visitants il·lustres que hi vénen a fer negocis -materials o espirituals- i que saben que serà ben vist començar la visita continental demanant perdó, com va fer el papa Joan Pau II.

Així, malgrat que Gorée només sigui un plató (l'amic Horaci Garcia ens explica en aquest diari com l'illa ha estat tancada, els xoriços de Dakar empresonats temporalment i només la televisió i els fotògrafs podran assistir a l'emotiva escena de la porta), la foto d'Obama s'ha fet amb la devoció i professionalitat que mereixia la visita.

Si els Clinton miraven a l'horitzó -cap a casa meva - en la mateixa direcció que viatjaven els esclaus traficats arrancats de la seva terra, el fotògraf ha decidit retratar els Obama davant de la porta, com si també a ells, donada la seva negritud, els hagués pogut tocar el paper d'esclaus en el cas que haguessin nascut en aquesta altra casa un parell de segles abans, un fet que efectivament es va produir amb la família de Michelle. A la foto se'ls veu, doncs, mirant no a l'horitzó sinó a l'aigua on atracaven els vaixells d'esclaus -entre els quals vaixells catalans-. ¿És millor la imatge dels Obama que la dels Clinton? ¿Resulta més propera? Hem de reconèixer que no és fàcil superar Clinton en la seva faceta d'actor. Però en el que sí que es podia confiar era que Obama el superaria com a polític, ja que, a més de la presidència, hi havia el repte de la mateixa negritud. Obama, però, en comptes de parlar de sobirania dels africans, del dret que tenen a gestionar els seus recursos, de la necessitat que se'ls deixi d'extorsionar i de donar suport a governs corruptes a canvi de negocis de sang, inversions sense beneficis per als seus habitants, venda d'armes i d'altres barbaritats, els ha fet el sermó de l'amo, el del Pare Carbasser de Wall Street: hi ha, ha dit, tres condicions perquè l'Àfrica tingui "èxit": democràcia, transparència i responsabilitat. Aquest èxit només necessita que les empreses -estrangeres, esclar- tinguin confiança; que es persegueixi la corrupció -sic-, i es respecti la propietat privada, i que els governs no siguin "salvatgement ideològics". Ho ha dit camí de visitar Mandela, que ja no està en condicions de dir res...

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF