L’absència de bòtox i el rei cocodril

BarcelonaEn temps de Donald Trump suposo que entendran que els que ens dediquem a ajuntar lletres en mitjans de comunicació aprofitem cada oportunitat que tenim per parlar de persones que ens ajudin a trobar-li una mica de gràcia a la vida més enllà de la rebosteria, les flors que pintava Van Gogh o els homes llestos vestits de Prada. Després del debut del nou president dels EUA en una roda de premsa que podríem qualificar de vandalisme democràtic, barallant-se amb els periodistes a crits com si allò fos G.H. El debate, no puc resistir-me a dedicar-li una tendra mirada a Isabelle Huppert, guanyadora del Globus d’Or a millor actriu dramàtica per Elle. Per guarir-nos l’ànima, una dama de 63 anys que mai ha arribat a traspassar la barrera que connecta amb el gran públic.

'La La Land', la gran triomfadora dels Globus d'Or i quatre claus més del diaLa francesa Huppert, que porta quaranta anys de carrera, supera la seixantena i no fa pas cara d’haver passat pel planxista. Un fet que a hores d’ara és per a mi gairebé motiu suficient perquè la facin presidenta de l’ONU. Que bonic poder trobar una actriu d’èxit que creu en el seu propi talent més que no pas en el poder de la cirurgia. I que esperançador trobar directors que prefereixen dones amb talent a dones amb cara de nina Bratz.

Aquest apunt estètic, que potser a vostès els sembla un mer detall, és en el cas de Huppert molt representatiu del seu tarannà. Considerada una musa del cinema europeu des de fa anys, ha treballat per a alguns dels nostres realitzadors més destacats, des de Godard o Chabrol fins a Michael Haneke. Una sèrie de noms consagrats del setè art que li han confiat alguns dels seus papers més difícils. Els que potser cap altra actriu de la seva talla acceptaria, patint perquè no fos cas que a posteriori no li proposessin cap anunci de iogurts, de cava del dolent o de cremes sobrevalorades. Susan Sontag la va definir com l’“absència de por”, i jo -permetin-me la redudància- la definiria com l’absència de bòtox, que és des del meu punt de vista el sinònim postmodern.

Esperem gaudir, per tant, dels bons moments interpretatius que li vindran a partir d’ara a Huppert: una dona que viu al marge de les seves les arrugues, que no renuncia a papers comprometedors -diuen que el que li ha donat el Globus d’Or l’havien rebutjat abans Julianne Moore i Nicole Kidman -, que no ha caigut mai en la temptació de comerciar amb la seva vida privada i que rep l’aplaudiment de Hollywood després que la indústria nord-americana la descartés de ben joveneta. Els crítics que van veure la seva interpretació al western Las puertas del cielo van frustrar el seu ascens a la Meca del cine perquè consideraven el seu anglès “incomprensible”. Des de llavors, s’ha passat quaranta anys picant pedra discretament i ara hi torna per la porta gran. És d’aplaudir. La feina ben feta sempre té premi. Quina pena que la nit de la gala li fes ombra l’encertat discurs de la sempre eloqüent Meryl Streep, posant en evidència les misèries del mercader que a partir del dia 20 de gener governarà el seu país, que es va mofar temps enrere d'un periodista discapacitat.

Però la setmana ha donat molt més de si. No es pot passar per alt com la notícia de l’estrafolària indumentària del rei Mohamed VI ha triomfat tant als informatius, prime time inclòs. Resulta curiós/trist/#UnProzacSisplau que d’un règim tan escassament democràtic com l’alauí ara els mitjans se’n recordin perquè el seu sobirà va fet un quadre -d’Humberto Janeiro!- per la vida i no per com tracta els seus súbdits. Trist per part dels mèdia i trist també per part seva. Perquè no fa falta que citi cap icona clàssica de la moda per assenyalar que quan et vesteixes estrafolàriament és perquè tens alguna cosa a dir. Si ho fas sense missatge, el que tens és un problema.

Potser per això, el rei marroquí resulta tan ridícul: vestint-se modern -en fotos que evidentment sabia que serien filtrades- perquè sembli que el seu règim també ho és. Resulta especialment deplorable, a més, que ho faci amb la seva dona al costat vestida d’allò més carrinclona, arrebossada de flors com si fos un patio cordobés. Fiar-ho tot a la imatge és sempre un gran error, i fer-ho amb la desesperació que evidencien els seus looks és encara pitjor. Tan bonic que hauria sigut descobrir que el sobirà és una persona contemporània i elegant que fa servir Acqua di Parma o que es compra boines discretes pels carrers de Milà… Pobre Mohamed VI, treure’s la gel·laba per posar-se una americana de cocodril. “Qui presum, fa fum”, com diu el sempre generós Optimot.

I, per acabar, no voldria deixar d’aplaudir la fortalesa lumbar de Meghan Markle, de la qual s’han difós unes fotos del seu primer casament en què ella competia contra altres invitats fent el carretó per l’arena d’una platja de Jamaica. L'actriu que tot apunta acabarà sent una més de Can Windsor en va sortir il·lesa, cosa que demostra que està preparada per a tot, fins i tot per als tabloides britànics. No ha badat boca sobre aquesta qüestió i a sobre a les fotos surt fantàstica. Segur que ara més anglesos, ni que sigui per la pena de veure-la agredida per la premsa, la volen per casar-se amb Enric. Visca ella! Per a mi, l’únic problema és que la jove forma part d’aquest superpoblat club de persones que celebren l’amor casant-se fent coses estranyes. Jo, quan vaig descobrir que existia Interlude de Morrissey i Siouxsie, vaig tenir clar des del primer instant que realment cal molt poc per dir-s’ho tot.