Segons la definició de l’oficina d’estadística de la UE, Eurostat, la població inactiva la integren persones de més de 16 anys que ni són ocupades, ni aturades. És a dir, ni estan treballant, ni estan aturades, ni tan sols cerquen feina. L’origen d’aquesta definició té a veure amb la imatgeria europea del segle passat: una societat basada en la plena ocupació, amb un mercat laboral força inclusiu i un estat del benestar potent i, alhora, eficient. Es donava per fet que les passarel·les entre sistema escolar i activitat laboral i/o professional funcionaven. Una persona jove ni-ni (que ni estudia ni treballa) era una raresa. Avui és un fenomen força important, que a les Illes Balears té les seves particularitats i perquès.
El nostre particular camí d’inserció a la mundialització neoliberal, esperonejada per una entrada a la Unió Europea que ens reservava el paper privilegiat de ser un balneari d’estiueig de les classes mitjanes centreeuropees, provocà una creixent deslocalització de la indústria illenca i una extraordinària especialització del model econòmic basat en el turisme de sol i platja, estacional i amb poc valor afegit.
Aquest model de creixement balear -amb algunes diferències de ritme en cada una de les illes- s’ha acompanyat d’episodis d’una intensa activitat constructiva. Any rere any, al boom turístic l’ha acompanyat un boom a la construcció, i a la inversa, a vegades incentivats pel missatge escrit en el BOE que “toda España es urbanizable”, altres perquè aquesta terra ha patit governants molt irresponsables, que durant etapes de gran dinamisme de la iniciativa privada s’entestaven a omplir els territoris insulars d’obra pública. D’aquella polseguera, vingueren els fangs de la corrupció...
Un model de creixement com el descrit provocà efectes positius. La ràpida extensió i consolidació de les classes mitjanes i fregar situacions de gairebé plena ocupació poden ser dos bons exemples. Però també té efectes molt negatius: és un model de creixement inestable que provoca precarietat econòmica a les famílies (endeutament), precarietat laboral (temporalitat), precarietat en la sostenibilitat dels serveis públics bàsics (crisi de recaptació) i precarietat del capital humà (fracàs, abandó escolar, baixa taxa d’estudiants d’educació superior). La crisi que patim des de 2008, lluny de ser encarada com una oportunitat pel canvi, ha resultat ser un esperó per agreujar les precarietats. I, tanmateix, posar tots els ous en el paner del turisme de tota la vida no ha permès acabar amb l’atur de molt llarga durada, ni frenar la migració del talent jove, ni que cada pic siguin més evidents els creixements turístics sense creixements equivalents d’ocupació.
En aquest sentit, l’extensió del fenomen de les persones joves ni-ni és, a parer meu, una causa de la gestió neoliberal de la crisi. A tall d’exemple: 1.- Les reformes laborals han provocat el sorgiment de dos fenòmens nous en el mercat laboral illenc: la presència de treballadors i treballadors pobres o working poors, i que molts efectius laborals considerin que el mercat laboral ja no proporciona oportunitats de making work pay, és a dir, treball que compensi o, dit d’una altra manera, que hi hagi rendibilitat en el treball remunerat (aquesta percepció i les males experiències laborals inicials són determinats perquè molts joves que no estudien també acabin sense treballar). 2.- Les retallades i la LOMQE han escapçat cruelment les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el sistema educatiu públic. L’austeritat pels no rics ha fet que els Serveis Socials hagin col·lapsat en la seva funció preventiva i inclusiva en matèria d’infància i joventut. L’existència de joves ni-ni no és un problema de les persones en aquesta situació ni de les seves famílies. És un fracàs social que cal abordar amb un pacte per l’educació de qualitat, construint un autèntic sistema de qualificacions professionals, recuperant consensos per enfrontar-nos units al fracàs i l’abandó escolar, tornant al treball la dignitat i capacitat de garantir a no caure en risc de pobresa o exclusió social. Ni ens podem permetre malbaratar més capital humà ni negar passió igualitària a la democràcia.
