Publicitat
Publicitat

CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Mariano Fernández Enguita: “El professor ja no pot viure d’ensenyar el que va aprendre”

Entrevista al sociòleg, catedràtic de la Complutense de Madrid i autor del blog 'Cuaderno de campo', on es mostra crític amb el funcionament de l'educació

MARIANO FERNÁNDEZ ENGUITA és sociòleg, catedràtic de la Complutense de Madrid i autor d’un blog provocador, Cuaderno de campo, on es mostra crític sobre el funcionament de l’educació, amb l’ànim de sacsejar un sistema que considera productor de fracàs escolar.

¿El puc definir com a expert en fracàs escolar?

Les desigualtats educatives sempre han estat al centre del que he investigat. Les xifres espanyoles són alarmants. Jo no crec que es pugui tenir èxit escolar al 100%, però un marge raonable de fracàs són xifres d’un dígit. No crec que hi hagi cap sistema que pugui eliminar el 100% del fracàs escolar, i menys de l’abandonament. Ara bé, a la meitat de la dècada passada vam arribar a un 30% de fracàs i un 40% d’abandonament. Això és un disbarat i una barbaritat que es resisteix a qualsevol explicació. I l’explicació no és en els alumnes.

On és?

D’una banda, hi ha una deficiència històrica. Espanya no és un país amb una llarga història educativa, i l’educació i l’abandonament estan relacionats amb el llegat cultural i històric de cada lloc.

Què més?

De l’altra, hi ha una cultura del suspens. La idea que això és normal, que és normal que hi hagi un grup de llestos, un de tontos i els del mig. “El 30% són tontos, no serveixen per estudiar”, com es deia abans... Aquí no valorem el professorat. En qualsevol sistema educatiu hi ha proves externes, o proves externes administrades internament. Hi ha moltes fórmules. Ara, llocs on des dels 6 als 18 anys només t’avaluïn els teus professors, tenint en compte altres criteris o no... Per exemple, un professor de batxillerat pot estar molt marcat per la selectivitat, però segueix sent el professor el que avalua. Això és molt espanyol, i aquí hi ha una part del problema.

Què cal abordar?

Hi ha diversos problemes que no hem atès. Un és la repetició. Es repeteix molt, i això és absolutament ineficaç. Un altre és que no hem adequat la transició a l’ESO. Quan vam fer la investigació, tothom ens deia que el pas a l’ESO els va marcar. El problema no el volem veure a primària, però ja hi és. La gent no falla de cop a l’ESO, el que fan a l’ESO es tirar la tovallola. Si parlem de distingir fracàs i abandonament, la Logse, paradoxalment, per dignificar la formació professional va tancar el pas a tothom que no tingués la titulació d’ESO. Per tant, quan diem que hi ha un 40% d’abandonament no és correcte: hi ha un 30% de gent que no pot seguir de cap manera. No hi ha un lloc previst per a ells en el sistema educatiu. Realment, l’abandonament estricte és un 10%.

Com es millora?

Jo no em crec que l’ensenyament general no pugui ser superat per més gent. Però s’ha de fer l’esforç per canviar l’ensenyament, que és avorrit, soporífer, és una institucionalització de la infància. És l’última institució basada en la construcció massiva. Una vegada desapareguts els exèrcits i minimitzats els manicomis, només queda això. És veritat que qualsevol nen hi veu el costat bo, perquè hi ha els seus amics, i que tota família el necessita per la custòdia dels fills, i que sempre anirà bé que uns professionals de l’educació s’hi dediquin, però s’ha de repensar. No podem tenir la mateixa escola que quan el professor era l’única font d’informació, ni podem tenir la mateixa escola de quan educàvem molt poc a tota la gent. De quan la primària era l’únic que no arribava a ser universal però sí massiu. Eren 6 anys, o menys. Després escolaritzàvem molt poca gent més, que era la secundària. Quan jo vaig fer secundària, devia ser el 15% de la població la que feia secundària superior. Ara el 40% arriben a la universitat i el 100% fan secundària bàsica. Això no pot funcionar igual, s’ha de canviar radicalment.

Com es comença?

S’han de detectar els problemes a primària. Són detectables, el que passa és que els fem servir per endevinar i dir que algú no arribarà lluny. Això és terrible, perquè es col·loca una etiqueta als nens per diversos motius i fins i tot se’ls condemna a no fer coses que podrien fer. Però és veritat que s’han de detectar els problemes que poden existir, i jo crec que avui la major part de la gent pot superar l’ensenyament comú. No dic el 100%, però sí més del 90%. Si no es fa així és quan arriba l’altra solució i es diu que aquesta gent no pot seguir estudiant. Per tant, cal separar-los abans dels 16, de manera que tenim aquesta discussió sobre el model Logse -tots junts fins als 16- o el model Wert -fins als 15, perquè políticament és molt dur fer-ho als 14-. S’ha posat en safata, proclamem que el sistema educatiu ha de ser igualitari però deixem el 30% o el 40% d’alumnes pel camí. Seria més lògic donar-los una FP.

Arreglar-ho significa dedicar-hi més recursos, suposo.

Tenir recursos sempre està bé, però no crec que sigui problema dels recursos. El discurs dels recursos -la retòrica dels recursos- procedeix de la idea que hi ha d’haver un professor atenent simultàniament 30 alumnes, i si no poden anar tots al mateix ritme i aprendre alhora les mateixes coses pels mateixos mètodes s’ha d’individualitzar. Això em recorda un gag de Pedro Ruiz, que es burlava d’un anunci de Juan Valdés, que posava un cultivador amb un gra de cafè al front i deia: “Cada un dels nostres treballadors s’ocupa d’un gra fins que arriba a la nostra tassa de cafè”. Cada alumne, un professor en última instància, i això no pot ser. Jo crec que hi ha maneres de fer que l’escola sigui menys escola i més educació, i menys educació i més aprenentatge, que la distribució de la informació sigui més entre iguals i menys verticalment entre professor i alumne, que utilitzi més la tecnologia, i que el professor sigui més organitzador d’entorns i menys transmissor de continguts. A més, crec que podem flexibilitzar molt les maneres. Jo crec que bona part del que avui diem dels recursos ve de quan ens vam condemnar a aquest sistema per tenir aules simultànies. No és que em vulgui convertir en un propagandista dels jesuïtes, però una cosa senzillíssima que han fet és ajuntar els grups de dos en dos. Tenir 60 alumnes amb 3 professors permet una flexibilitat que mai tindran dos grups de 30 amb un professor cadascun.

I per què aquesta resistència al canvi?

Primer de tot, el professorat és un sector conservador. Els professors voten esquerra, però perquè l’esquerra posa més recursos. Aquest bucle es retroalimenta, i els professors creuen que tenen el suport de l’esquerra i l’esquerra creu que té el suport dels professors. El professorat és un sector molt conservador, sobretot respecte al seu propi entorn. Hi ha de tot, hi ha 700.000 professors a Espanya, però com a gremi és majoritàriament conservador i procura no canviar. Sobretot crec que és molt vulnerable. No comparteixo la idea de professor mal pagat, no respectat... Però és veritat que un professor tard o d’hora es va trobant en situacions de molta vulnerabilitat.

I estan a la defensiva...

La paradoxa és que els professors són vulnerables en gran mesura perquè treballen en solitari, però la resposta a aquesta vulnerabilitat és tornar-se més solitaris. Estàs sol amb la teva classe, saps que ho pots fer malament, que et pots equivocar, que molts cops no tens la resposta adequada. Però la resposta és tancar la porta -que no em mirin per la finestra- i considerar que la classe és meva i només meva. Això es retroalimenta, perquè com més t’aïlles, menys feedback hi ha, menys suport, menys possibilitats... És un cercle literalment viciós.

Com es podria avaluar els mestres?

Aquí ja va haver-hi reticències a l’escola graduada, perquè a l’escola unitària el mestre era el rei, i en canvi a l’escola graduada hi havia d’haver un director i per tant hi havia d’haver jerarquia. Sempre hi ha hagut una oposició ferotge a la direcció. Hi ha una cosa que es diu direcció participativa o democràtica, que consisteix en el fet que el director no dirigeix. De vegades se’n diu l’excepció ibèrica, perquè era una cosa molt típica d’Espanya i Portugal. He tingut l’oportunitat de parlar amb molts professors i et puc dir que per a ells la definició d’un bon director és “el que no es fica en res”. Aquest director és bo perquè vaig tenir un enterrament i no em va posar problemes per no venir a classe, perquè em deixa fer la meva vida, perquè té cert grau de tolerància amb coses que en altres organitzacions no es tindria. L’oposició a l’avaluació en part és per això. Hi ha uns perills amb l’avaluació que són el mal ús dels rànquings, però existeixen per al professor, però no es vol que ho sàpiga el públic. També pot passar que acabis ensenyant només el que és avaluat. Però hi ha un problema de transparència. La gent ha de saber què es fa i com es fa als centres.

Caldria donar a conèixer tota la informació?

Jo no vull saber només les notes d’un centre, vull saber quin tipus d’alumnes té. No és el mateix aconseguir unes qualificacions amb uns alumnes o amb uns altres. Vull saber quin és el valor afegit d’aquell centre, què és capaç de fer amb els seus alumnes. I sobretot vull conèixer coses sobre els processos. No vull que em falti informació, i no crec que un rànquing sigui un handicap per a un centre. Quan t’has de comprar un cotxe i et mires les revistes, estan plenes de rànquings. El que més corre, el que més dura, el que menys gasta, el més votat pels usuaris... Però no vas corrent a comprar el primer cotxe d’un rànquing. Al final compres el que t’agrada, que no és el primer en cap rànquing però tampoc l’últim, i és el que t’agrada. Les escoles s’escullen per molts motius. Perquè són a prop, perquè hi ha els amics, perquè són de la comunitat, perquè són bons en música i això li interessa molt al nen... El rànquing de rendiment seria una informació més.

A l’alumne se l’ha de motivar?

No se l’ha de desmotivar. El problema és com van perdent la curiositat infinita que tenen els nens quan entren a l’escola. Tots els indicadors ens diuen que van perdent interès per l’educació de manera alarmant. No podem pensar a mantenir el 100% de l’interès de tothom, però crec que cal preguntar-se com ha canviat el paper de l’escola. Una manera d’entendre-ho és aquell relat de Manuel Rivas que va donar lloc a la pel·lícula La lengua de las mariposas. Aquest relat comença explicant que per al nen protagonista les classes eren meravelloses. El professor els parlava d’altres mons, de batalles... El nen explica com el seu professor el fascinava amb aquelles coses, i era perquè explicava coses que no tenien res a veure amb la seva petita comunitat. El relat i la pel·lícula enfronten Don Gregorio, que és el mestre il·lustrat que després és víctima del feixisme, amb el nen que sap molt dels ocells i cargols que hi ha a la seva comunitat però res més. Aquell professor té garantida l’atenció dels seus alumnes. Si és bona persona i s’ocupa dels seus alumnes, es creu el que està fent i té una mínima habilitat, té l’atenció garantida durant un temps. La conclusió és que en aquell temps l’escola tenia garantida l’atenció a priori. Avui és al revés.

Avui costa ensenyar-los nous mons.

Avui un alumne ve d’estar amb l’ordinador -en què no per casualitat moltes eines es diuen Safari, explorador o navegador, perquè pots anar virtualment a qualsevol lloc del món- i entra a l’escola havent-se d’oblidar de tot això. La desafecció està garantida perquè a part de l’escola tothom accedeix a altres coses, i una bona part de la gent pot fer el mateix que a l’escola però millor. És incomparable la presentació d’un quadre o un pintor que pugui fer Google Art o Wiki Art amb la que pugui fer un llibre de text. És incomparable Google Maps amb un llibre de geografia. Depèn del professor. El professor pot utilitzar tot això i millorar, però si s’obstina a fer-ho com abans, té garantit el fracàs. No només no atraurà els nens, sinó que el professor d’avui en termes relatius és molt semblant al professor de fa 50 anys. I si abans els professors eren els més ambiciosos de les classes populars, avui possiblement són els que menys. En canvi, el seu públic ha canviat radicalment. Els professors tenien un públic amb un nivell cultural molt baix, i avui en dia la població té el mateix nivell cultural que el professor, o més alt. Els alumnes tenen una altra música a casa, pares amb professors, viatgen, van a museus...

¿Millorar el professorat es resol amb formació o millorant la selecció?

Les dues coses van juntes. Si tu no selecciones... Una facultat pot canviar la gent, però no gaire. Acaba adaptant-se. I si no formes, tampoc pots demanar selecció. S’ha de reforçar la formació i la selecció. Ara el nivell de formació és baix i la selecció poc exigent. Si obtens plaça de funcionari no et fa fora ningú... l’any de prova del funcionari és irreal. Les facultats haurien de ser més exigents en el seu reclutament. El nivell de les facultats d’educació és més aviat baix.

Suposo que amb el seu blog, dient coses com les que diu, deu anar perdent amics...

Sempre n’hi ha que s’enfaden, però en guanyo d’altres. Hi deu haver gent que em tiraria per les escales, però rebo respostes dient que ja era hora que algú ho digués. Hi ha gent molt conscient d’aquests problemes, però l’ambient dels claustres és molt claustrofòbic, si em permets l’acudit. És molt difícil ficar-te amb la gent amb qui convius cada dia. Les escoles són llocs petits i poden ser asfixiants.

La tecnologia l’hem portat bé a l’aula?

Hi ha entrat fàcilment la tecnologia que permetia seguir fent el mateix. El millor exemple és el PowerPoint. El professor el té a la rebotiga, s’utilitza per fer presentacions, i els alumnes ho odien. L’únic avantatge pot ser que els donin la presentació, però hi ha escoles on només la llegeixen i no els la donen, els alumnes han de prendre apunts igual i el professor la llegeix. Als EUA s’ha fet una enquesta a estudiants universitaris i els resultats diuen que odien el PowerPoint. S’ha assumit el PowerPoint, s’ha assumit la pissarra digital -que no pot ser interactiva, perquè 30 nens no poden estar tocant-la- i s’ha assumit menys el tema del test automatitzat. Però hi ha un altre món, que és el més interessant i permet accedir massivament a la informació i horitzontalitzar-la molt més... Les possibilitats de les tecnologies encara estan inexplorades.

D’aquí 50 anys existiran les escoles?

Jo crec que sí.

I les aules?

Jo crec que menys. Si volem tenir nens i adults no neuròtics en general i dones treballant -perquè les sacrificades són les dones-, i nens que s’ho passen bé amb altres nens no necessàriament de la mateixa edat, quina institució hi ha millor que un edifici equipat, amb jardins, protegits, on troben els seus iguals i hi ha uns adults especialitzats en educació? Però no poden ser escoles que siguin sumes d’aules i assignatures. Aquesta fragmentació interior és la que s’ha de trencar. D’escoles n’hi seguirà havent, hi seguirà havent una edat en què no volem que els nens estiguin sols. Se seguirà socialitzant la custòdia dels nens.

Quin grau d’optimisme té sobre la velocitat amb què podem canviar la situació?

Sobre la dinàmica interna, poc. Encara que crec que hi ha milers de persones que són molt innovadores i fan coses interessants, no són majoria. Ara, hi ha certs detonants que produiran canvis. Als Estats Units creix molt ràpidament el home schooling, i aquí està prohibit però ja va apareixent. La tensió anirà creixent. Si l’experiència és dolenta, me l’emporto a casa i m’ho munto amb altres famílies. El rebuig escolar és una altra tensió important. Hi ha nois de 13, 14, 15 o 16 anys que no aguanten. No se solucionarà el fracàs i l’abandonament si no hi ha una reestructuració. Les escoles privades s’espavilaran. El que estan fent els jesuïtes tindrà un impacte. Tenen un prestigi, no troben resistències que troben altres i ho fan a certa escala. Els escolapis volen fer una cosa semblant en poc temps. Serà una combinació d’innovació, pressió d’empreses des de fora, escoles privades, grups d’innovació i el mateix rebuig a l’escola. Però la resistència és forta.

Als Estats Units, experts que he entrevistat diuen que s’experimenta més als barris rics i als pobres.

Als rics perquè s’ho poden permetre i als pobres perquè t’has de qüestionar el que has estat fent. Sempre ha sigut així.

El mite de Finlàndia està basat en fets reals?

Finlàndia té bons resultats, però a mi la part que em sembla més convincent del mite finlandès és que no tenen pressa per escolaritzar la gent. Entren a l’escola un any més tard, no tenen pressa per aprendre a llegir i escriure, es prenen molt seriosament la seva feina i seleccionen molt bé el professorat. Al final, això és fonamental: el professorat.

Alguns tornen a defensar la idea de nens i nenes separats.

Hi ha un camp fort per a la individualització a dins. No tinc una posició de principi rígida respecte a separar nens i nenes. Les primeres defenses que jo he vist de l’educació diferenciada no venien de l’Opus, sinó del feminisme. Amb la idea que on hi havia nens i nenes els nens es dedicaven a vandalitzar les nenes. Jo no crec que els nens i les nenes educats per separat vegin vulnerats els seus drets. El problema és que no aprenen a conviure en un context formal. Es perd una part d’aprenentatge de la convivència. Per això crec que separant-los es perd més del que es guanya.

¿Les etiquetes de dèficit d’atenció representen un perill? Se n’abusa?

He de començar per confessar que sempre he vist amb certa desconfiança la psicologia. No dic que no existeixi un àmbit psicològic, i els que estan més ben preparats per entrar en un àmbit tan incert potser són els que dediquen anys a estudiar psicologia i psiquiatria. Però hi ha una història d’invenció de malalties, de maximització de patologies... Després hi ha una tendència que té el professorat de treure’s de sobre certs nens, i per part de les famílies de trobar justificacions. I la indústria farmacèutica també hi té el seu paper. També crec que hi ha una consciència de sobrediagnòstic. Hi ha hagut casos que tenien diagnosticats com a TDAH i que el problema desapareixia quan els deixaven més per lliure. No és el mateix tenir el nen cinc hores assegut al mateix lloc, escoltant un discurs, que permetre-li moure’s. Crec que hi ha sobrediagnòstic, i poden ser patologies produïdes per la mateixa institució. Potser hi ha coses que podríem canviar i que farien desaparèixer bona part d’aquests problemes.

Quins verbs hauria de conjugar un mestre?

El primer és aprendre. L’objectiu és l’aprenentatge, i això és important. No pots aprendre res sense l’adult i no pots aprendre res sense la institució, però això és el que ha canviat. El món està ple d’adults que també saben coses. Tu no ets l’únic que pot educar, i l’entorn permet que els nens aprenguin moltes coses sense cap adult. Aprenen molt amb els videojocs i adquireixen habilitats classificatòries i de lògica, molt semblants a les adquirides amb el llenguatge. Explorem-ho. Des que hi ha les xarxes s’ha de pensar en educació, i bastant menys en escolarització. El professor ja no pot viure d’ensenyar el que va aprendre. Jo no puc ensenyar el que vaig aprendre fa 30 o 40 anys a la facultat.