Apàtrides del seu país

Fotos: Pau Coll / RUIDO PhotoUn plugim cau incessantment des de l’alba. Emmarcada en el cel gris, es perfila l’alta xemeneia d’un ingeni, una hisenda amb una plantació de canya de sucre. Al voltant d’aquest obelisc de maons, vestigi de l’imperi sucrer que va ser la República Dominicana fins als anys 80, s’estén un mar verd de milers d’hectàrees: són les beines, irritants i tallants, de la canya de sucre. A pocs quilòmetres de carretera sense asfaltar de l’autovia que uneix Santo Domingo i San Pedro de Macorís treuen el cap les primeres cases de xapa rovellada i fusta de colors del batey Angelina, un dels centenars que esquitxen la geografia del país caribeny. Aquests ravals de barraques i carrers plens de bassals es van construir a principis del segle XX per albergar els jornalers que treballaven en la safra, la collita de la canya de sucre; eren, gairebé tots, haitians i dominicans d’ascendència haitiana.

La Teresa Sala, una dona diminuta i vestida amb un xandall, fa petits salts mirant d’esquivar els bassals de fang dels carrers. Sis embarassos i les estretors econòmiques li han solcat la pell de la cara més del que s’esperaria en una dona de 35 anys. “Els meus fills s’han ficat al llit moltes vegades sense haver menjat, mirant el sostre. Si almenys hi hagués feina...”, diu abans d’arribar a l’única adrogueria del batey.

Des que el negoci sucrer va caure en picat, substituït per la puixant indústria turística, els bateyes s’han convertit en refugi per a una població castigada per l’atur, la marginació social i l’estigma racial. Les condicions de vida en aquests ravals, segons l’informe que va publicar el desembre del 2015 la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), són “summament precàries”, i “algunes de les situacions a les quals s’enfronten els immigrants haitians i els seus descendents nascuts a la República Dominicana són inhumanes i degradants”.

A més, des de fa uns quants anys aquest col·lectiu s’ha convertit en el blanc d’una sèrie de decisions administratives, legislatives i judicials dirigides a limitar-los l’accés a documents d’identitat dominicans i, en definitiva, a la nacionalitat dominicana, tot i que ja no tenen cap connexió amb Haití. Aquesta condició afecta, en més o menys mesura, desenes de milers de dominicans d’ascendència haitiana, quatre generacions de persones que consideren que la República Dominicana és el seu país, el lloc on van néixer i on han viscut tota la vida, i que ara s’han vist convertits en apàtrides a la seva terra natal. La qualitat d’apàtrida, a més, implica, en el dia a dia, la impossibilitat d’accedir a la sanitat, a l’educació i a la seguretat social. Una situació que, continua l’informe del CIDH, “ha generat danys en la integritat psicològica d’aquestes persones, alhora que ha promogut el seu ostracisme social”.

La sentència del TC del 2013

Entre el 1929 i el 2010 la Constitució dominicana reconeixia, en successives versions, la nacionalitat a tots els nens nascuts en territori nacional. Les úniques excepcions eren els fills del personal diplomàtic i de les persones “en trànsit”. Per tant, durant moltes dècades, independentment de la situació migratòria dels pares, la República Dominicana va reconèixer formalment com a ciutadans els nens nascuts al país de pares haitians i els va expedir el certificat de naixement, la cèdula d’identitat i el passaport dominicans, si més no en la immensa majoria dels casos.

El 26 de gener del 2010, però, va entrar en vigor l’actual Constitució de la República Dominicana, en virtut de la qual els nens nascuts de pares immigrants en situació irregular ja no tenien dret automàtic a la nacionalitat dominicana. El 2013, a més, el Tribunal Constitucional va dictar una sentència (168-13) en la qual afirmava que els nens nascuts a la República Dominicana de pares estrangers en situació migratòria irregular mai havien tingut dret a la nacionalitat dominicana. La sentència s’aplica amb caràcter retroactiu a les persones nascudes des del 1929, afecta quatre generacions i ha sigut definida per Aministia Internacional com “una mesura arbitrària de privació de la nacionalitat que afecta de manera desproporcionada els dominicans d’ascendència haitiana i que, per tant, és discriminatòria”.

Les dones, les més perjudicades

“El preu de ser negre a la República Dominicana és molt car”, afirma Jenny Morón, advocada de l’associació MUDHA, la primera associació de dones dominicohaitianes, que des de fa 30 anys lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat d’ascendència haitiana i que, des de la sentència del TC, lluita pel reconeixement del dret al nom i a la nacionalitat dominicanes. “A més, a la República Dominicana només pel fet de ser dona ets victimitzada -explica Morón-, però si ets dona, negra i d’ascendència haitiana el grau de victimització es triplica i es transforma en un impediment absolut”. “La situació per a les dones és encara més difícil -afegeix Cristiania Luis, presidenta de MUDHA, que és filla d’haitians i va néixer en un batey -, perquè moltes dones van entrar a la República Dominicana amb els seus pares, germans o marits, però l’estat no les reconeixia com a «ens productiu» i no els atorgava ni tan sols la fitxa que es lliurava als homes. Per això som les dones les que més estem lluitant pels nostres drets”.

Malgrat que la Constitució dominicana consagra el dret a la nacionalitat als fills de pare o mare dominicans, a la pràctica el lliurament del certificat de nascut viu es basa únicament en la nacionalitat de la mare, cosa que condueix els fills amb pare dominicà a la inscripció errònia al Llibre d’Estrangeria en comptes del Registre Civil dominicà. A més, d’acord amb un estudi recent fet per l’Unicef, la República Dominicana ocupa el cinquè lloc a Llatinoamèrica amb el nombre més alt de mares adolescents, només superada per l’Equador, Veneçuela, Nicaragua i Hondures. Al país les mares solteres són actualment més d’un milió quatre-centes mil, i el percentatge de nens i nenes que viuen només amb la mare s’ha incrementat fins al 34%. La condició d’apàtrides recau majoritàriament sobre aquest col·lectiu, ja de per si més vulnerable.

El 2014 l’administració del president Danilo Medina, reelegit al maig amb més del 60% dels vots, va fer aprovar, sota la pressió interna i de l’opinió pública internacional, una llei de regularització, la 169-14, que dividia els afectats en dos grups: les persones que en algun moment havien estat inscrites en el Registre Civil dominicà (“grup A”) i les persones el naixement de les quals no havia estat mai declarat (“grup B”). Però segons Amnistia Internacional, “encara que va ser un pas en la direcció correcta, no garantia la restitució automàtica de la nacionalitat dominicana a totes les persones que se n’havien vist privades”. “I com a conseqüència -segueix l’informe-, diversos grups de persones continuen sent apàtrides, formalment o a la pràctica, a causa del caràcter inadequat de les solucions previstes a la llei 169-14, les deficiències en la seva implementació i la falta absoluta de propostes per a alguns grups desatesos”. Segons algunes estimacions (a causa de la falta d’estadístiques oficials, no se’n sap el nombre exacte), aquesta situació podria afectar diverses desenes de milers de persones.

Antihaitianisme d’estat

“És la demostració de l’antihaitianisme d’estat vigent en les nostres institucions -afirma Quisqueya Lora, professora d’història de la Universitat de Santo Domingo (UASD)-. Es tracta d’un símptoma de les nostres contradiccions identitàries: els dominicans sempre han negat la seva condició de negres, i en el nostre imaginari el negre sempre s’ha associat a Haití i a alguna cosa negativa, perillosa”. S’estima que a la República Dominicana l’11% de la població és negra, el 16% és caucàsica i el 73% mulata (CIA World Factbook). No obstant això, els últims censos de població, el 2002 i el 2010, no van incloure la variable ètnico-racial. “Per als dominicans refinar la raça, «millorar-la», vol dir casar-se amb una persona més clara. Per això intenten amagar a tota costa la seva ascendència negra”, conclou Lora, que a mitjà termini tem que fins i tot es puguin repetir actes de violència xenòfoba a gran escala, com ja ha passat diverses vegades en la història de la relació entre les dues comunitats.

Una de les neteges ètniques més sanguinàries que van portar a terme els dominicans contra els haitians va tenir lloc el 1937, i es coneix com la massacre del julivert. Entre el 28 de setembre i el 8 d’octubre d’aquell any el dictador Rafael Leónidas Trujillo va fer perseguir i va donar ordres d’assassinar qualsevol haitià en territori dominicà. La massacre va tenir lloc principalment a les províncies frontereres, per la qual cosa els fets es coneixen com la “dominicanització de la frontera”. Pel que fa a les víctimes no hi ha xifres oficials, ja que els assassinats es van iniciar en secret i els mitjans de comunicació no en van informar. No obstant això, les estimacions varien des dels mil morts fins als 30.000. Els únics que es van salvar de l’escabetxina, per ordre expressa del dictador, van ser els que treballaven als ingenis sucrers de propietat nord-americana.

Segons William Charpantier, secretari de la Federació Ètnica Integral -una organització sindical que defensa els drets dels immigrants i refugiats-, la sentència del 2013 també amaga un mòbil econòmic, és a dir, garantir mà d’obra barata i sense drets laborals, de la qual s’ha beneficiat l’economia dominicana, que els últims anys ha crescut a una taxa mitjana anual del 5% del PIB. No obstant, com demostra l’últim dossier de la CEPAL (la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina), un organisme de l’ONU, la riquesa produïda aquests anys no s’ha distribuït de manera uniforme entre els diversos sectors de la societat. De fet, a diferència dels països amb un creixement similar o fins i tot inferior, com Colòmbia i el Perú, l’índex de pobresa entre els anys 2010 i 2014 va baixar només un 6,3%.

Avui en dia més d’una cinquena part de la població viu en situació de pobresa i el 8% és indigent, i la gran majoria són immigrants o població d’ascendència haitiana. “La veritable raó per la qual les institucions polítiques dominicanes, en tots els nivells, volen mantenir la població d’origen haitià en la condició d’apàtrides -explica Fuster-és perquè els polítics de totes les formacions volen garantir als emprenedors locals i estrangers la possibilitat d’explotar els treballadors immigrants en l’agricultura, la construcció i la indústria turística”. La situació que viuen els obliga a recórrer a llocs de treball informals i de baix valor afegit i accentua l’espiral de pobresa i exclusió social.

Una solució: micropréstecs a les dones

A la Mireia Michel els 300 veïns del batey Hato Mayor, a la província de Consuelo, a l’est de Santo Domingo, li han dit Miguelina els 28 anys de la seva vida. Potser així, reconeix, podia maquillar la seva ascendència haitiana. La Miguelina i el seu marit estan esperant des de fa un any els documents que acrediten la seva nacionalitat dominicana. Explica que la falta de papers i la cria dels seus 5 fills li han impedit poder anar a la facultat. No sap què hauria estudiat, però sí que és conscient que “sense documents en aquest país no ets ningú”.

No obstant, fa un any va aconseguir obrir una perruqueria per a les dones que viuen al batey. I això gràcies a dos micropréstecs concedits per l’organització MUDE (Dones en Desenvolupament Dominicanes). Aquests crèdits també els hi van concedir a l’Eloisa Pérez, que cuina arròs, fesols i pollastre estofat a la seva taverna del batey Hato Mayor, a escassos quilòmetres de la perruqueria de la Miguelina. “Aquests préstecs faciliten molt la vida de les dones, sobretot de les que, com jo, són solteres i han de criar cinc fills”, afirma amb desimboltura la Rosa Brito, amiga des de fa 15 anys de l’Eloisa, que explica que els seus ingressos han millorat des que MUDE li va concedir un microcrèdit per comprar i vendre accessoris per a la llar.

“La nostra preocupació és com afecta a les seves vides la falta de drets”, comenta Victoria Cruz Gómez, gerent del programa de desenvolupament social de MUDE, l’organització que porta a terme projectes per al desenvolupament integral de la dona en risc d’exclusió a través del seu empoderament social i econòmic. “El microcrèdit és una eina d’inclusió social i financera meravellosa”, afegeix Cruz Gómez.

Un dels programes més exitosos ha sigut el dels microcrèdits, actiu des del 1981: en aquests 35 anys s’han atorgat 650 milions de pesos dominicans (més de 12 milions d’euros) a unes 40.000 beneficiàries, sobretot dones de l’àmbit rural o de comunitats dels bateyes. “Som conscients del problema que ha generat la situació d’apatrídia. Conec dones que han donat els seus fills a altres dones amb documents dominicans perquè els registressin al seu nom i tinguessin els papers -explica Cruz Gómez-. Creiem que per posar fi al problema de la documentació el primer pas és l’empoderament econòmic de les dones, que així són capaces també de posar límit a la violència intrafamiliar i de gènere. Perquè només amb el coneixement no es pot fer la compra”. A les dones i als homes d’ascendència haitiana el Somni Dominicà els surt molt car.