Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Benet Casablancas: "La música demana més esforç i, a canvi, té un efecte més profund"

El compositor està embrancat en la creació de la seva primera òpera, que s'estrenarà al Liceu el 2017. A Catalunya podem conèixer més a fons la seva obra perquè, fins al 2015, serà el compositor resident de L'Auditori

___Com és el teu dia a dia?

___Quan no sóc a L’Auditori, al Palau o al Conservatori ensenyant, em quedo a casa amagat. Faig poca vida social. Visc a Sabadell i, de vegades, baixo al barri marítim [Barcelona]. M’agrada observar com està tot i, a continuació, tornar a casa.

___I com va la teva experiència de compositor resident a L’Auditori?

___La residència és una iniciativa pionera a l’Estat. És un signe de normalització importantíssim que tindrà continuïtat. Calen aquestes estructures perquè tots els aspectes de la cultura puguin tirar endavant. Hi havia una llacuna important, malgrat que el Palau també ha decidit moure fitxa i ara ja tenen els seus compositors convidats. Havíem perdut una mica el to en aquests últims anys i crec que hi ha una dinàmica esperançadora.

___I treballes amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’OBC, que coneixes bé.

___Tinc unes 16 obres o alguna més que són simfòniques, i la meitat les va estrenar l’OCB. Han sigut fonamentals en el meu desenvolupament com a compositor. Els estic agraït, i encantat de poder seguir fent camí junts.

___Et trobo feliç, per tant.

___També una mica cansat o fatigat, perquè són uns anys i una feina que et demana tota l’energia. Hi ha també tot el tema pedagògic, al Conservatori, que per a mi és important. I estic treballant intensament en l’òpera que estrenaré al Liceu. El millor premi és que la teva música soni i això és una gran exigència: són sentiments complexos.

___La música contemporània té bona salut?

___Dins del que anomenem cultura, que té moltes facetes i terrenys, a casa nostra hem perdut pistonada en matèria de creació musical al llarg d’aquests últims decennis. A Barcelona hi havia vingut gent com ara George Benjamin, György Ligeti o Elliott Carter... tots de molt pes. Això s’ha anant estroncant. Diria, amb preocupació, que no estem en el millor moment.

___I per què ha passat?

___Sorprèn, perquè tenim una situació meravellosa. Hi ha tres generacions de compositors reconeguts però la seva música es toca moltes vegades més a fora que a casa. Tenim els grans sèniors, tenim la gent que es troba entre 50 i 60 anys, i tenim els que volten els 30. Tot plegat és un actiu molt valuós i cal cuidar-lo. Tothom entén que s’ha de cuidar el patrimoni quan parlem de llibres o de pel·lícules. La música que es crea avui serà el patrimoni de demà. Falta més convicció dels responsables de les institucions.

___Com s’arregla?

___Hi ha molts factors. Alguns són intrínsecs a certes evolucions de l’anomenada avantguarda musical. Hi havia corrents maximalistes, amb certa tendència autista, fins i tot d’aquells que en podríem dir d’experimentació. Està bé, però la música no la faig ni per a mi, ni per als meus col·legues. La música la faig per a la gent aficionada a la música, per als que van als auditoris, als cicles, als festivals. Encara que, si pogués demanar una cosa al públic, li demanaria que es deixi sorprendre. Els finlandesos, que lideren un moviment de compositors capdavanter al món, van fundar als anys 80 un grup que es deia precisament Orelles Obertes. Ep, obriu les orelles!

___I els programadors?

___A veure, hi ha crisi i és molt seriós. El que parlem nosaltres finalment no té tanta transcendència com la pobresa... Però la cultura fabrica intangibles, i això depèn de nosaltres. Quan programem cal generar un interès, un valor afegit, tenir imaginació. La música requereix hàbit. Al públic que està acostumat a un repertori romàntic, si de cop i volta li poses músics com Berio, Ligeti o Lutoslawski -que són alguns dels clàssics del segle XX-, li serà difícil, escoltant-los només una vegada, tenir la mateixa reacció que un públic que hi està habituat. Però, esclar, se li ha de deixar escoltar més d’una vegada la gran música, que ara és patrimoni universal. Hi ha d’haver capacitat de fer una aposta sòlida, decidida, perquè es pugui produir el sentiment de normalitat.

___Cal educar el públic a tastar coses noves.

___Una bona programació és educativa. A vegades diuen: “És que si fem un programa així no vindrà el públic...” Bé, a Londres una simfonia de Berio va omplir de gom a gom el Barbican. Això no s’improvisa, s’ha d’anar cultivant.

___Renovem el públic?

___El públic ha minvat en general, però en uns llocs més que en d’altres. Per Barcelona hauria de passar la música que es fa arreu. No únicament la contemporània, sinó la composta des de la Segona Guerra Mundial fins ara. El Liceu ho va esmenant una mica. Per exemple, programant Janacek, que per mi és un dels més grans. Però els grans mestres com Berio, Lutoslawski, Ligeti, fins i tot Stravinsky, no tenen ara una presència habitual a Barcelona. Cal fer pujar el nivell de la nostra vida cultural incloent-hi, esclar, la part musical.

___Què és un melòman?

___Una persona a qui la música dóna alguna cosa que millora la seva qualitat de vida. La música se’ns fica a dins. La música és al món, el que és difícil és trobar el silenci. A partir del silenci, la música es fa com a experiència estètica. La música és una fórmula, com les altres arts, i també un mitjà cognoscitiu: ens informa del món. Però alhora provoca una emoció extraordinària dintre nostre. La música ens permet, a més, trobar-nos a nosaltres mateixos, perquè la música de gran qualitat només viu en la nostra memòria. Si una simfonia dura una hora has d’escoltar l’hora seguida, i només existeix com a ens dins nostre si hem activat l’esforç de la memòria. L’esforç que ens demana la música és diferent del d’altres arts. Necessàriament implica temps viscut dintre la pròpia consciència. Això explica que l’efecte sigui tan profund, i també les seves ambigüitats.

___Que demani més esforç és també part del problema.

___Goethe ja deia que, en la mesura que inverteixis un esforç en alguna cosa, els guanys que en trauràs seran molts més. Tots podem llegir una novel·la lleugera, però si volem llegir La muntanya màgica ja es comprèn que no la podrem llegir anant al metro o de qualsevol manera. Per què amb la música ens pensem que aniràs a escoltar-la i diràs “m’agrada” o “no m’agrada”? Escoltar música no és tan fàcil com anar a un museu. Si vull escoltar la simfonia Heroica de Beethoven haurem d’esperar que la programin, que la toquin bé, etc. I hem de tenir aquesta predisposició a deixar-nos sorprendre i ampliar les nostres experiències sensorials. Una gran obra, això ho va dir Calvino, no s’esgota mai, mai acaba de dir tot el que ha de dir.

___És un cercle virtuós que cal cuidar.

___Comparem-ho amb la gastronomia. El que passa dins de la cuina és un tema dels professionals. Però el cuiner ha de treure el plat cuinat. Per tant, no tinguem por. La música és un llenguatge molt codificat i jo penso que això són interioritats: el públic ni les ha de conèixer ni se n’ha de preocupar. Hi ha moltes maneres d’ajudar el públic, d’obrir-li les portes perquè pugui transitar per la música.

___Trobes a faltar més cultura musical?

___Gent amb un coneixement de pintura o literatura raonable té una formació musical deficient. I ara diuen que volen treure la música de la primària. Per al desenvolupament intel·lectual, afectiu i l’equilibri de la persona la música és un element important. La cultura musical flaqueja en el nostre entorn intel·lectual. Tu pots dir de seguida tres pel·lícules en un segon, i coneixes 2001, odissea a l’espai encara que no l’hagis vista. En canvi, pots viure tota la vida sense saber qui és György Ligeti, que és el compositor hongarès més important després de Bartók. I no n’hi ha tants, és fàcil de retenir.

___Mana la música popular.

___M’agraden molts tipus de música que de vegades són molt senzills i planers. Però no podem confondre les categories. N’hi ha que que tenen més gruix cultural que d’altres.

___Escoltes música popular?

___La vida musical és com un iceberg, i la música popular seria la punta que surt de l’iceberg. Molt bé, la part que sura no és necessàriament la més bona. Al contrari, hi ha obres que suren molt i no tenen gaire interès. M’agrada el jazz, que té també una tradició enormement rica. Entre els seus músics hi tinc molts amics. Jo demano sumar, no em molesta res. Sumar, perquè jo ho he patit molt, ho hem patit molt. Cuidem la riquesa patrimonial i passem-la per un sedàs de qualitat i d’exigència, perquè, si no, no prosperarà.

___La teva família hi entenia, de música?

___Eren sensibles a la música. Els agradava la sarsuela, hi tenien certa predisposició. I, com que a causa de la guerra ells no van poder estudiar piano, van voler que el noi ho fes. Primer em vaig rebel·lar, però els estic agraïdíssim, era l’únic noi de la classe que anava a música. I a casa havíem llogat un piano.

___I la teva filla?

___Està acabant el superior de piano, té el grau mitjà de violoncel i està acabant biomedicina. La meva dona també tocava la viola i alhora és matemàtica.

___Quan arribarà la teva òpera al Liceu?

___El 2017, que ja és el que en principi havíem parlat. Amb un text molt maco d’en Rafael Argullol.

___Tens feina garantida, doncs.

___Estrenar costa, però la veritable dificultat és que l’obra es reestreni. Perquè això vol dir que l’obra comença a prendre vida.

___A les crítiques elogien la teva llibertat creativa. ¿Et sents lliure en aquests moments?

___Això és dir molt. Als anys 70, 80 i 90 hi havia bastant sectarisme i posicions molt radicals. En aquells temps, la meva preocupació bàsica era formar-me. Però, evidentment, si no escrivies com aquell, o no feies cas al que deien els de París o deien els altres, no anaves bé. I això era una pressió molt gran per a un jove creador. Però, tot plegat, acaba sedimentant i fa que comenci a emergir el que és més important: la recerca interna. I arriba un moment que et sents més sobirà de tu mateix.

___Has hagut de guanyar-te aquesta llibertat?

___De seguida que vaig poder vaig anar a fora, necessitava estar en un centre musical on a la biblioteca hi fos tot. Va ser l’any 82, unes beques de la Fundació Congrés de Cultura Catalana van enviar el Quim Monzó a Nova York i a mi Viena. Hi havia al meu abast tota la música i professors extraordinaris.

___Has estat buscant molt temps a fora i ara busques a dins.

___Ho va expressar molt bé el meu mestre, en Friedrich Cerha: “Ara et queda la feina de seguir el camí, anar buscant coses noves i, el més difícil, buscar-te dintre de tu mateix”. El més important és poder obrir pas a la veu pròpia. L’estil és la teva personalitat. Penso molt en aquella frase de Stravinsky que deia: “Un no acaba mai escrivint l’obra que s’havia proposat escriure”. Jo crec que això és el que explica la necessitat gairebé física que després d’una obra en vingui una altra. I així vas fent camí.

___¿Ets molt exigent i, per tant, un insatisfet?

___Mai no acabes d’estar satisfet amb allò que acabes de fer. I penses: “A veure si puc anar una mica més enllà”. Això és dur, eh? És una pressió forta, però forma part de la nostra feina. No podem escatimar el més mínim esforç, és una obligació.

___Es pot ser artista i tenir una vida ordenada i normal?

___És difícil, sincerament. Demanes a la gent que t’envolta un esforç de comprensió important. Confesso que quan tens períodes amb molta feina és una tendència invasiva. No desconnectes, en qualsevol moment pots estar pensant en una nota, un acord. És una tensió sostinguda, i en la vida privada pagues un preu i el fas pagar al teu entorn personal.

___Ser expert en harmonia no ajuda a tenir una vida harmònica?

___L’harmonia està formada de consonàncies i dissonàncies. Coneixes allò que diu “Després d’Auschwitz es pot escriure poesia?” Musicalment, aquesta qüestió s’ha plantejat seriosament. La meva resposta és que sí. La dissonància no es resol sempre. L’harmonia és un ideal, però la vida planteja unes dificultats que has de vèncer. I la música en aquest sentit té una força catàrtica, fins i tot terapèutica, reconeguda des del món clàssic.

___Vas estudiar filosofia. T’és útil com a compositor?

___Vaig tenir professors de talla extraordinària com en Pep Calsamiglia o l’Eugenio Trias. Ha estat determinant per a la meva evolució humana i possiblement també artística. Perquè la filosofia és més interessant per les preguntes que per les respostes. I això és el que faig cada vegada que agafo el llapis per posar una nota.

___T’interessa la política catalana?

___Sóc un home en una societat. Em sembla que em preocupa més la política mundial fins i tot, perquè és molt complex tot. Crimea, Ucraïna...

___I el procés com el vius?

___Amb incertesa. Em preocupa tant la crisi moral o ètica com la pròpia crisi econòmica. I cal la regeneració de la nostra classe política, perquè pugui haver-hi una relació de confiança que, ara per ara, em sembla molt malmesa. I aquest vincle és fonamental per organitzar la convivència.

___I el procés pot fer de regenerador de la democràcia?

___En tinc dubtes molt seriosos. Perquè jo crec que la primera prioritat hauria de ser que cadascú, allà on és, intentés fer la seva feina el millor possible. Aquest és el meu llistó, saps? Si tots procuréssim fer la feina el millor possible, sumaríem.

El perfil

Malgrat la crisi que sacseja la indústria musical, el compositor Benet Casablancas (Sabadell, 1956) està en un moment dolç. Les seves obres sedueixen el públic dels auditoris més importants i, fa uns mesos, el ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional de música.

A més, Casablancas està embrancat en la creació de la seva primera òpera, que s'estrenarà al Liceu el 2017. Tot i l'èxit, el compositor no deixa de tocar de peus a terra i combina la seva passió musical amb una gran fascinació per Shakespeare o els traços de Rothko.

Ara, a Catalunya, podem conèixer més a fons la seva obra perquè, fins al 2015, serà el compositor resident de L'Auditori. Una de les cites musicals amb Casablancas és el 25 d'abril, amb la representació de la seva peça Las 7 escenas de Hamlet.