Publicitat
Publicitat

ARA FAREM 1.000 DIARIS

La taca de la corrupció

Gürtel, Nóos, Bárcenas, Palau, ITV, Vestits o Mercuri són noms que han pres un sentit nou en el nostre vocabulari, ja que han passat a designar els principals casos de corrupció que hem tractat

DAVID MIRÓ

03-02-2013

"Dos homes contra l'Estat"

El periodista John Carlin va voler titular El factor humà el seu magnífic llibre sobre la reconciliació de Sud-àfrica de la mà de Mandela. La tesi del llibre és que cap procés d'aquesta magnitud pot tirar endavant sense explorar les fibres més sensibles de la condició humana, sense apel·lar al que ens diferencia com a espècie de la resta del regne animal. El factor humà era també el que el podia fer descarrilar. Al darrere de les organitzacions humanes sempre hi ha persones, i això introdueix una dimensió atzarosa i incontrolable. ¿Una persona pot ser el factor determinant perquè tot un país immers en la violència de l'apartheid es reconciliï? Sí. ¿Una sola persona (o dues) pot posar contra les cordes tot un sistema? També. L'Espanya oficial i oficialista, la del relat de l'èxit de la Transició i el miracle econòmic, viu terroritzada per les revelacions de dos personatges que fins fa quatre anys eren desconeguts: Luis Bárcenas (Huelva, 1957) i Diego Torres (Maó, 1965).

Tots dos tenen en el seu poder informació que pot destruir els dos pilars bàsics de l'entramat institucional espanyol: el PP i, per tant, el govern, i la monarquia. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com poden haver reunit informació tan delicada i potencialment explosiva? Per quin motiu han decidit salvar-se ells i posar en perill el mateix sistema del qual s'han aprofitat durant anys per reunir autèntiques fortunes? En el fons l'única explicació possible és el factor psicològic, la baula feble de tot sistema humà.

Dos personatges que han tingut un alt nivell de vida, el reconeixement del seu entorn, la convicció que res es podia resistir al seu influx, a la seva sagacitat per fer diners, i la sensació d'impunitat que aportava el blindatge del principal partit polític espanyol, en un cas, i de la monarquia, en l'altre.

Només així s'explica, per exemple, que Bárcenas acostumés a signar xecs de 300.000 euros per pagar, trinco-trinco, un xalet a Baqueira Beret, o que en una ocasió fes un ingrés bancari de 330.000 euros en bitllets de 500 euros, cosa que va provocar ja una primera investigació policial. Res l'aturava.

Torres buscava un altre tipus de premi. Els diners eren importants, però el que resultava addictiu era el reconeixement social de presentar-se a tot arreu com a amic íntim d'Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina. En una societat de nou-rics i polítics ambiciosos i sense escrúpols, el sol fet de poder figurar al costat de l'exjugador d'handbol augmentava el caixet i donava categoria. El jutge José Castro, un altre cas de com el factor humà pot afectar la vida col·lectiva, ho explica sense embuts en la interlocutòria que justifica la fiança de 8,2 milions per al gendre del rei i Torres. Eren molt amics, però el professor d'Esade va considerar en un cert moment que el seu pacte d'autoprotecció havia estat traït. I això va desencadenar l'Harmagedon monàrquic que suposen els més de 200 correus electrònics que al llarg dels anys va arxivar, de manera sistemàtica, com a assegurança de vida. La mentalitat de guardar els correus, com la de les anotacions dels suposats pagaments de la caixa B del PP en el cas de Bárcenas, indica una manera de ser. "A mi no m'agafaran, i si ho fan els arrossegaré a tots". Bárcenas i Torres responen a aquest perfil psicològic: personatges venjatius, amb una alta concepció d'ells mateixos, que arriben a creure's víctimes en lloc de delinqüents, que consideren normal, fins i tot obligat, saltar-se la llei per fer negocis, i que disfruten inventant noms del garbuix d'empreses pantalla per ocultar els diners. Bárcenas operava a través d'una fundació panamenya que va batejar amb una fórmula llatina, Sinequanon, mentre que Torres preferia un nom més glamurós, De Goes for Stakeholder , per a la seva obra mestra de l'enginyeria financera.

Ni oblit ni perdó

Tots dos són, per tant, desconfiats i rancorosos. Ni obliden ni perdonen. Torres no perdona al seu amic Iñaki que el traís en la declaració davant del jutge i l'acusés de ser l'únic responsable de les decisions de Nóos. No li perdona que no vulgui fer-se responsable en solitari de la fiança. I digereix molt malament que la infanta Cristina no estigui imputada -ni tan sols cridada a declarar- quan la seva dona, Ana María Tejeiro, sí que ho està i afronta una possible condemna. "No estic disposat a menjar-me aquest marró", diuen que va dir després de la declaració d'Urdangarin. I des de llavors ha dosificat la informació. Primer va apuntar a l'amiga íntima del rei, la princesa alemanya Corinna, i després contra el secretari de les infantes, Carlos García Revenga.

Bárcenas no ha actuat amb aquestes dosis de sadisme, però, com Torres, va partir peres amb el PP quan no li van garantir immunitat i va buscar assessorament jurídic i mediàtic fora del partit. El resultat és una estratègia en què ha involucrat els dos principals diaris de l'Estat, El País i El Mundo , en una jugada magistral.

Com acabarà tot? És difícil de dir, però res tornarà a ser igual des de l'aparició en escena dels dos personatges. Rajoy és ja un polític amb data de caducitat, i el rei Joan Carles no té més sortida que l'abdicació per intentar evitar el descrèdit total. Tots dos són sospitosos de conductes irregulars incompatibles amb la dignitat dels seus càrrecs. Però sobretot han comès un error: menysprear la capacitat destructiva del factor humà. Una característica també molt humana.

DAVID MIRÓ / SARA GONZÁLEZ

12-12-2012

"Hi havia una sensació d'impunitat total"

"En una nota al cotxe em deien que no podia marxar així com així, que tornés al corral", explica a l'ARA l'empresari que va destapar el cas Mercuri, Nicolás G.S. Però aleshores, a finals del 2009, ell havia decidit que ja en tenia prou i va desfer-se del número de mòbil al qual, suposadament, Jordi Soriano -l'exregidor del PP imputat com a presumpte intermediari de la trama de corrupció urbanística de Sabadell- el cosia a trucades. "Soriano era l'intermediari i jo el seu gos falder", assegura. Però més enllà del paper de nexe de l'exregidor popular, que estava a l'oposició, Nicolás -també imputat en la trama- apunta que algú a l'Ajuntament sabadellenc era el responsable últim d'adjudicar les obres a les empreses que havien pagat les comissions: "Algú executava les ordres a dins, perquè Soriano no era al govern".

A la frenètica espiral de corrupció, explica l'empresari imputat, hi va entrar "de manera ingènua" i gairebé sense adonar-se'n va passar de buscar terrenys per abocar-hi terres a demanar comissions per obres de "més d'un milió d'euros". "Comences amb un parell o tres d'obres petites que suposes que es poden adjudicar a dit, però va arribar un dia en què tot es va fer molt gros, molt ràpid i molt estressant", afirma Nicolás, que afegeix que va decidir posar punt final a la seva relació amb Soriano quan es va adonar que, si mai es destapava alguna cosa, els membres de la trama anirien en contra seu. "El mort me l'haurien carregat a mi", explica. I va saltar del perillós vaixell, afirma, sense cobrar mai res.

ALBERT MARTÍN

JORDI MUÑOZ

27-01-2013

"Decàleg contra la corrupció"

La quantitat i, sobretot, la tipologia de casos de corrupció fan pensar que estem davant d'un problema sistèmic. Que estiguem en aquesta situació després de més de trenta anys de democràcia a casa nostra només pot explicar-se per un mal funcionament dels tres mecanismes de control que, en un sistema democràtic, haurien de fer impossibles els abusos de poder: l'administració i l'ordenament jurídic, la ciutadania i el sistema judicial.

1 . Finançament de partits

Caldria establir un marc de més transparència, però també cal reduir i limitar de manera estricta les despeses de funcionament i de campanyes electorals dels partits, ajustar el finançament públic a les necessitats reals (incrementant-lo, si cal) i establir la responsabilitat penal col·legiada de la direcció del partit en casos de finançament il·legal per evitar situacions d'impunitat.

2 . Ingressos atípics

Caldria garantir que els ens locals tinguessin prou recursos ordinaris per cobrir les seves despeses habituals i establir forts controls sobre els ingressos atípics.

3 . Urbanisme

Una mesura potser més polèmica però que sembla que cal plantejar és la limitació de l'autonomia dels ajuntaments en l'exercici de les competències d'urbanisme.

4 . Administració

A diferència del que passa en altres països del nord d'Europa, a casa nostra la politització de l'administració arriba fins a nivells molt baixos. Quan canvia el govern acostumen a canviar molts responsables d'àrees molt específiques de l'administració. Això té efectes perversos perquè impedeix la professionalització de la direcció de les administracions públiques.

5 . Agència antifrau

Caldria plantejar el reforç de l'estructura i de la independència de l'Oficina Antifrau, o d'algun organisme semblant, que liderés les investigacions i posés informació independent i creïble a l'abast de la ciutadania.

6 . Llei electoral

Un sistema que permetés personalitzar el càstig a candidats individuals i, alhora, no dificultés l'entrada de nous partits al sistema podria ajudar a facilitar el control ciutadà de la corrupció. Un sistema proporcional amb llistes desbloquejades, o un sistema mixt inspirat en el model alemany, podrien anar en aquesta línia.

7 . Política municipal

Al Brasil hi ha una frase feta que justifica el vot a candidats corruptes: roba mais faz [roba, però fa coses]. Tenim evidència que a casa nostra aquest mecanisme també funciona, i els votants castiguen menys els alcaldes involucrats en casos de corrupció si han afavorit el municipi. Una solució, tot i que no exempta de problemes, podria ser penalitzar, en el repartiment de recursos, els municipis amb pràctiques irregulars i, al contrari, premiar els ajuntaments més transparents.

8 . El paper dels mitjans

El repte aquí és afavorir la investigació i la publicació de la informació sobre corrupció i, sobretot, fer-la creïble també per als partidaris dels partits acusats, per afavorir així el càstig electoral.

9 . Suspensió de càrrecs

Els polítics processats han d'abandonar les seves funcions.

10 . Justícia lenta

Una nova llei de terminis processals per no allargar la instrucció.

25-08-2011

"El Garzón català"

"Per desgràcia, som en un país on votem polítics corruptes". La frase és de Josep Maria Pijuan (Balaguer, 1953), magistrat i titular del jutjat d'instrucció número 30 de Barcelona. La va pronunciar el 2012 al programa Salvados en referència a l'absolució del president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps. Un any després, ha estat el centre de totes les mirades per haver acabat la instrucció -el judici ja no serà cosa seva- d'un dels casos de corrupció més impactants dels últims anys, el cas Palau, que esquitxa CDC per presumpte finançament il·legal a través de Ferrovial.

"Sento autèntica admiració per la seva feina, és autènticament independent i entregat", en diu Carlos Jiménez Villarejo, antic fiscal especial d'Anticorrupció de l'Estat. "Tenim la sort de tenir aquí un dels millors magistrats d'Espanya", afegeix. Fonts de la judicatura afegeixen que, "si les coses no es torcen, té moltes possibilitats de ser el pròxim president del TSJC".

A Pijuan li agraden els reptes. Afiliat a la progressista Jutges per la Democràcia, va iniciar la seva carrera el 1979. Des d'aleshores ha jutjat i condemnat responsables de casos de corrupció vinculats a Unió Democràtica com en el cas Turisme i el cas Treball. També es va enfrontar al cas Raval o al de la llibreria neonazi Kalki. Sense afiliació política coneguda però considerat pròxim a ERC, Pijuan està vinculat des del 1984 a la Fundació de l'Institut de Reinserció Social de Barcelona. També ha format part del consell de participació del Memorial Democràtic i l'any passat va ser un dels 200 jutges firmants d'un manifest contra l'indult atorgat a quatre mossos d'esquadra que havien estat condemnats per tortures.

Però un jutge estrella no ho seria sense detractors. El fort caràcter de Pijuan ha fet que en l'àmbit judicial se l'acusi de tenir tics autoritaris, "males formes amb advocats i acusats" i una certa "arrogància". De fet, hi ha qui recorda com queda retratat al documental De nens que Joaquim Jordà va fer sobre el cas de pederàstia del Raval, en què se'l podia veure adormit durant el judici. També assenyalen que és "presumit" i "afable amb la premsa". Aliè a crítiques i a elogis, Pijuan sempre ha defensat la seva independència. Així s'expressava el 2012: "Fa 33 anys que sóc jutge i mai m'ha trucat ningú per indicar-me una actuació que he de fer".