Publicitat
Publicitat

CAP A LA PAU A EUSKADI

L'abraçada de la Rosa i l'Edurne assenyala el camí a seguir

Víctimes de la guerra bruta dels GAL i d'ETA s'avancen als partits

Ja abans s'havien fos en una abraçada, però el que la Rosa i l'Edurne es van fer el 22 de novembre a la plaça de la Convivència de Bilbao és una abraçada que quedarà en moltes retines com un dels gestos dels nous temps polítics a Euskadi. Rosa Rodero és vídua del sergent de l'Ertzaintza Joseba Goikoetxea, assassinat per ETA; Edurne Brouard és filla del dirigent de l'esquerra abertzale Santi Brouard, assassinat pel GAL, la guerra bruta de l'Estat en temps de Felipe González.

Fa dos d'anys la Rosa, juntament amb Cristina Sargarzazu, vídua del comandament de l'Ertzaintza Montxo Doral, també mort en atemptat d'ETA, va acceptar la invitació de l'Edurne i es va sumar a l'homenatge a Santi Brouard organitzat per l'esquerra abertzale. Ara ha sigut al revés. Aquestes dues dones, des del dolor compartit, estan donant una lliçó de futur al costat d'altres víctimes de diferent signe que comencen a trencar el soroll ensordidor de les víctimes oficials que clamen venjança i una fi amb vencedors i vençuts. Emergeixen per sobre de disputes partidistes. Amb sols una arma, incruenta: el seu exemple.

Un gest que s'emmarca en un procés de pau i normalització que no acaba d'arrencar. Només la resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans de tombar la doctrina Parot ha posat un punt d'esperança. Però qüestions com ara el lliurament d'armes per part d'ETA i la situació de vulneració dels drets humans a les presons, per no parlar de la topada permanent pel relat del que ha passat al país en els últims 40 anys, continuen sent qüestions pendents que no permeten avançar.

El que l'acció política no ha pogut desbloquejar, sobretot per l'obstinació del govern espanyol a no fer passos després de més de dos anys de cessament definitiu de l'acció armada d'ETA, ho està fent la societat. I dins de la societat, les víctimes de la violència. De totes les violències.

Diverses víctimes abertzales

Sota la carpa de la plaça de la Convivència, a més de la Rosa i l'Edurne, també hi havia Asun Lasa, germana de Joxean Lasa, segrestat, torturat i assassinat, al costat de Joxi Zabala, pel GAL; i Kepa Parets Manot, germà de Txiki, un dels cinc últims afusellats per Franco. Al costat d'ells, la presa que va renegar d'ETA Carmen Gisasola i el seu company, Andoni Alza, ja en llibertat després de la sentència europea.

La majoria de partits es van sumar a l'homenatge al sergent Goikoetxea organitzat per persones pròximes al PNB. Hi havia Rodolfo Ares, del PSE, i Laura Mintegi i Pello Urizar, de Bildu. Només van faltar a la cita el PP i UPyD. La pressió social ha fet que el PP, a través del seu portaveu a Euskadi, Borja Sémper, hagi valorat positivament el gest de les dues dones. Malgrat tot, el PP encara no està preparat per sentir i compartir les paraules que la Rosa va pronunciar a l'acte: "El dolor és igual per a tots". Les víctimes de l'AVT i Covite encara pesen molt al PP.

I també tenen molt de pes en els mitjans de comunicació, més a Madrid que a Euskadi, però també allà, on la veu de les víctimes que s'aparten de l'ortodòxia dictada per l'AVT no troben ressò, i més si expressen conceptes tabú com "totes les víctimes" i "totes les violències". El control del PP a professionals que dins de la Ràdio Televisió Pública Basca (EiTB) plantegen entrevistes a presos d'ETA o diàlegs entre víctimes de diferent signe és bona mostra del setge polític-informatiu.

Aquest exemple de mirar al futur sense oblidar el passat en què han participat víctimes molt diferents demostra que la convivència en pau és possible des del reconeixement del dany causat a l'altre. Una realitat que xoca amb una altra: l'existència d'iniciatives en sentit contrari. Com la contínua amenaça d'il·legalitzar organitzacions de l'esquerra abertzale o la petició de canvi legislatiu perquè els presos alliberats no puguin percebre el subsidi a què tenen dret.

Un exemple per avançar

Aquests núvols enfosqueixen, encara que no fonen a negre, el cel basc. El Zenbat gera de Benito Lertxundi i el Lepoan hartu de Telesforo Monzón que es van sentir i compartir el dia 22 a la plaça de la Convivència segueixen en els ànims dels que tenen la convicció que amb rancor i venjança no es va enlloc. O com va traslladar la Rosa a l'Edurne: "Si totes les víctimes actuéssim així, avançaríem com a país".

La majoria de bascos creuen que ja és hora de tancar el capítol de la violència, que és hora de la política amb majúscules i amb altura de mires, de crear noves majories polítiques per desencallar el procés, perquè reconeixen que la Rosa i l'Edurne amb una abraçada han fet molt més camí a favor de la reconciliació que els partits polítics en dos anys.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT