Publicitat
Publicitat

El finançament autonòmic: algunes precisions

Quan es parla del finançament de la Generalitat, moltes vegades es cometen algunes imprecisions importants que val la pena clarificar. Alguns polítics comenten que la Generalitat ja disposa de molts ingressos perquè té el 50% de la recaptació de l'IRPF, el 50% de l'IVA i el 58% dels impostos especials (alcohol, tabac i hidrocarburs), a més del 100% dels següents impostos: successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, electricitat, matriculació de vehicles i vendes minoristes sobre determinats hidrocarburs i taxa del joc.

D'entrada, aquest argumentari pot fer pensar que Déu n'hi do la quantitat d'impostos que té la Generalitat i els recursos que se'n deriven. Però això no és ben bé així. De tots aquests recursos, la Generalitat, igual que la resta de comunitats autònomes, només es queda de manera directa el 25%. És a dir, tan sols el 25% dels ingressos de la Generalitat provenen de la seva capacitat fiscal. El 75% restant, més una aportació que fa l'Estat, va a finançar un fons comú que s'anomena Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals. Aquest es distribueix entre totes les comunitats a partir d'una sèrie de variables com la població de dret, la població protegida pel sistema sanitari ponderada segons franges d'edat, la població més gran de 65 anys, la menor de 16 anys, densitat, superfície, etc. Però a més d'aquest fons, n'hi ha tres més creats per assegurar la viabilitat del model. Dit d'una altra manera, són fons creats per assegurar un determinat nivell de redistribució entre comunitats i, a la vegada, garantir que cap comunitat autònoma hi surti perdent amb el nou model.

El resultat és que si analitzem els ingressos per càpita que té la Generalitat a partir dels ingressos impositius que li atorga el model de finançament -és a dir, si es quedés tots els recursos que aporten els impostos abans esmentats-, Catalunya tindria uns ingressos per habitant un 20% superior a la mitjana de comunitats autònomes. És a dir, si la mitjana d'ingressos fiscals pel conjunt de les comunitats de règim comú és igual a un índex de 100, Catalunya se situa en un índex igual a 120,2. És la tercera comunitat amb més recursos per habitant, després de Madrid i el País Valencià.

Però el sistema de finançament no acaba aquí, sinó que, com s'ha dit, d'aquests ingressos només es queda el 25%, i el 75% -més els recursos addicionals que hi aporta l'Estat- es redistribueix entre totes les comunitats. I una vegada han operat tots aquests fons, el resultat final és que Catalunya se situa en uns ingressos per habitant que, mesurats a través de l'índex anterior, suposa situar-se en 100,3 en relació a una mitjana del conjunt de comunitats de 100. Per tant, s'han perdut 20 punts percentuals. Això suposa que després de tot l'impacte redistributiu del model, Catalunya passa a ocupar la desena posició dins del rànquing d'ingressos per habitant de les comunitats de règim comú. És a dir, hi ha nou comunitats que acaben tenint més ingressos per habitant que Catalunya per dur a terme les mateixes competències i només cinc que se situen per sota. Entre les més afavorides hi ha Extremadura, que guanya deu posicions. Passa de tenir un índex en relació als ingressos fiscals de 72,5 a un índex final en termes de recursos totals del sistema de 109,0. Com es pot comprovar, estem davant d'una situació de sobrefinançament, cosa que permet al seu govern autonòmic emprendre accions com rebaixar els impostos i fer competència fiscal a la resta de comunitats més penalitzades pel model.

Aquestes són dades referides al 2011, les últimes publicades pel ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques. Però cal tenir present que si observem l'evolució del nou model de finançament des del 2009 fins ara veiem que cada any que passa Catalunya perd una posició més. Així, el 2009 vam passar de la tercera a la vuitena posició, el 2010 de la tercera a la novena, i el 2011 hem arribat a la desena. Aquesta és la realitat del model de finançament per a Catalunya. Un incompliment sistemàtic que s'agreuja cada any del principi d'ordinalitat, un excés de redistribució que minva les possibilitats de creixement del territori i que afebleix el sistema de benestar social, una falta de suficiència financera, i greus problemes de liquiditat que fan que la Generalitat hagi d'introduir impostos nous per poder mantenir els nivells de despesa pública.

Tant de bo la Generalitat tingués, com diuen alguns, tots els ingressos per tots aquests impostos, però la realitat no és aquesta. I és bo saber-la.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF