Publicitat
Publicitat

Roda el món i torna al Born

Des del 2010, 1.060 empreses han marxat de Catalunya per instal·lar-se a Madrid. I ho fan per no tornar. El conseller d'Economia madrileny vincula el fenomen a les polítiques liberals de Madrid. Altres ho espremen i ho relacionen directament amb l'" órdago separatista catalán " i amb la inestabilitat política i incertesa que, diuen, genera. Fins i tot algunes entitats empresarials barcelonines han arribat a relacionar la llengua catalana amb la pèrdua de competitivitat de la nostra economia i amb la deslocalització empresarial. La seva conclusió: ser catalans ens fa ser menys competitius i menys atractius per als inversors internacionals.

La fuga d'empreses, però, no afecta només Catalunya. Es dóna en totes les comunitats en proporció equivalent al pes econòmic de cadascuna sobre el conjunt de l'Estat. A més, ve de molt lluny. Entre 1997 i 2007 (abans de la crisi i de cap órdago catalán ) van marxar de Catalunya més de 9.100 empreses. Normalment, la fuga d'empreses es limita a la seu social i fiscal, als òrgans de direcció i als departaments que aporten més valor afegit: direcció financera, compres, màrqueting, R+D...

Amb això no només es destrueix el teixit econòmic català, sinó que les empreses que es queden al territori perden els seus principals clients; ja que una vegada instal·lats a Madrid, canvien de proveïdors. El demolidor impacte que això genera en la nostra economia es tradueix en una pèrdua de llocs de treball i en desequilibris insuportables en els comptes de resultats de les empreses que continuen a Catalunya. Això sí que té un efecte directe sobre la nostra competitivitat, encara que des de Madrid es vulgui reduir tot a qüestions de caràcter identitari.

Espanya no és només un estat. És tot un sistema econòmic; una superestructura que se serveix de l'aparell d'estat per assegurar la concentració del poder, com en el seu dia ho va ser l'antiga Unió Soviètica. Està dirigida per una nomenklatura allunyada de la realitat del país, incapaç de garantir la neutralitat de l'Estat davant la necessària competència entre territoris. Però, sobretot, és esclava d'un culte a la desmesura que no fa més que endeutar l'Estat i les principals empreses cotitzades, molt per sobre de les seves possibilitats. El sistema econòmic espanyol es mostra, ara, incapaç de resoldre les pròpies contradiccions. Es mou permanentment fent equilibris a la vora del col·lapse.

Tanmateix, Espanya no és el problema, sinó Madrid. La Cort reial ha fet del dúmping econòmic, fiscal i polític el seu modus vivendi . Madrid és un autèntic paradís fiscal dins del marc jurídic espanyol que reprodueix l'Espanya dels pecheros i els excentos del segle XVII. Les empreses, les grans fortunes i els ciutadans de Madrid s'han aprofitat d'una menor pressió fiscal que resulta escandalosa. Però això no té res a veure amb polítiques de caràcter neoliberal. Tot el contrari.

Entre 2005 i 2009 el govern espanyol va repartir més de 32.862 milions d'euros en subvencions a empreses del sector industrial, dels quals 138 milions van ser concedits a empreses catalanes: un 0,4% del total. Segons el pes econòmic i industrial de Catalunya sobre el conjunt d'Espanya ens haurien correspost més de 6.500 milions, si el repartiment hagués estat equitatiu. Així mateix, l'any 2009 el govern espanyol va concedir 12.407 milions d'euros en subvencions a empreses privades del sector serveis. D'aquests diners, 10.855 milions van ser concedits a empreses amb seu a Madrid, ocults sota una imaginativa comptabilitat nacional. La resta de comunitats es van haver de repartir 1.552 milions, dels quals 27 van ser concedits a empreses amb seu a Catalunya: un 0,2% del total.

Així és com treballadors, autònoms i empreses de tot Espanya financen el creixement i l'expansió de les seves competidores amb seu a Madrid. El pitjor és que des de la instal·lació de la Cort a Madrid el 1576, la capital s'ha demostrat permanentment incapaç de créixer per ella mateixa si no és a costa del decreixement d'altres. El trasllat a Madrid suposa tenir accés als mercats de capital, a les subvencions de l'Estat, a prebendes polítiques inimaginables i a contractes públics que una Catalunya sense estat propi no podrà oferir mai.

Aquesta sagnia s'acabaria d'una vegada per sempre si les empreses no madrilenyes prenguessin consciència del pa que s'hi dóna i busquessin destins internacionals per a les seves deslocalitzacions. Aleshores, la nomenklatura de Madrid no gosaria vanagloriar-se d'un fenomen que ella mateixa ha creat. Posaria el crit al cel. Simplement, perquè en viu.

El sector logístic tampoc se n'escapa. Una empresa que operi setmanalment des de Barcelona amb València, Saragossa, Burgos i Santander haurà d'assumir més de 20.500 euros de costos anuals per vehicle, només en peatges. En canvi, una empresa logística amb seu a Madrid no ha d'assumir cap cost per desenvolupar una activitat equivalent.

Però les polítiques proteccionistes de Madrid també afecten els nostres ciutadans. Així, un treballador català haurà d'afrontar una mitjana de 1.200 euros a l'any en peatges, mentre que a Madrid els seus companys n'estan exempts. Són els avantatges de tenir un estat propi.