Ja és mala sort, si tothom es mereix el govern que té, tenir el que tenim. Estàvem cansats de sentir que no es preocupaven per bajanades com banderes, símbols i dialectes, que el que els interessava era abordar les qüestions que preocupen la gent i trobar-hi solució. Ara, quan més preocupats estam per la situació econòmica i laboral (en molts de casos, més que justificadament), passen a objecte prioritari de les seves actuacions els temes més, fins fa poc per a ells, intranscendents.
D'una banda, l'obsessió -més pròpia de temps pretèrits- d'obligar a penjar la bandera espanyola als edificis públics (cerquem-hi l'explicació en allò del nacionalisme banal) o -segons vàrem poder veure fa uns dies- la casual i sospitosa cura manipuladora amb què pleguen l'autonòmica. De l'altra, la mania de prohibir que hi pengin uns altres símbols (encara que, símbols, no els ho puguin dir), ben innocus. I, tant a una activitat com a l'altra, hi dediquen un temps i uns recursos que més convendria que destinassin a altres quefers.
¿Què prohibeixen, prohibint els llaços? No sembla tenir sentit que, des de les institucions públiques, s'oposin a una demostració de suport a la llengua pròpia, que aquestes mateixes institucions tenen l'obligació -legal, democràtica i moral- de protegir, i de compromís amb un model d'escola que, tot i perfeccionable, ha demostrat tenir prou virtuts (eficàcia en l'adquisició lingüística, no discriminació ni segregació dels infants per raó de llengua, atenció a l'acollida dels immigrants...). Una contradicció com aquesta només apareix en una societat en desintegració o fomentada pels qui la hi volen dur. Si aquesta paradoxa és sorprenent per a qualsevol que ho vulgui interpretar amb bona fe, també ho és que, a una iniciativa que només pot ser considerada contrària pels que la hi vulguin considerar, hi oposin aquesta violència institucional. Té lògica que pensin que, si en lloc de respondre-hi amb virulència, a la manifestació, ho haguessin fet amb silenci i fredor (o amb hipòcrita simpatia) segurament, a hores d'ara, moltes de llaçades ja s'haurien destenyit o haurien volat amb una ventada. Un final de pedaç destenyit i esfilagarsat com el tengueren moltes de les insígnies mundialistes dels balcons o com tenen molts dels enfiladissos pares Noel. Però aquest encaparrotament institucional contra les bagues no fa més que retenyir-les, multiplicar-les, lligar-les més fort... i, en conseqüència, els qui les volen esborrar s'han de posicionar de manera més violenta i absurda.
¿Quin sentit té, per tant, aquesta bel·ligerància fora de lloc i, en aparença, contraproduent? Un sentit que coneixien els clàssics. Montaigne recorda que, segons Plutarc, Alcibíades va tallar les orelles i la coa al seu ca i quan els amics li digueren que tothom malparlava d'ell per aquesta crueltat, satisfet, els contestà que per això ho havia fet, perquè s'hi distraguessin i no diguessin coses encara pitjors d'ell. És el sentit de les històries que tantes de vegades s'han duit al cinema; és el cas del film Wag the dog (1997), en què un president americà fabrica una guerra contra Albània per amagar un escàndol sexual (als USA es va estrenar un mes abans que esclatàs l'escàndol Lewinsky i abans que Clinton ordenàs tres dies de bombardeig sobre Iraq, mentre a la Cambra de representants es discutia la possibilitat de destituir-lo per aquell afer) i que, encara que la traducció literal sigui "Remena el ca" (la coa remena el ca, en lloc del ca remenar la coa; la minoria governant, més astuta, mou la majoria cap allà on vol) es va traduir com a "Cortina de fum", expressió més (coses de la llengua) diàfana per aquestes latituds. Si Alcibíades, per alçar la seva cortina de fum i desviar l'atenció dels seus crims pitjors, va tallar la coa i les orelles del seu apreciat ca, ¿quines prevencions poden tenir uns governants de mutilar la llengua del poble que regeixen i que en tan poca estima tenen? ¿quins impediments poden trobar a provocar recels entre els membres de la seva societat i a mantenir les tensions? Quan no tenen res a fer en el terreny de la raó i la lògica, n'hi ha que duen al terreny ignífer dels sentiments i de les visceres qualsevol debat social, perquè aquí són unes altres les armes que s'hi utilitzen.
Ara bé, els grollers i despòtics atacs a l'exhibició dels llaços poden fer -si ja no ho han fet- que lluir-los depassi el marc de suport i de fidelitat a una llengua i a un model d'escola per a esdevenir, a més, símbol de la defensa de les llibertats, de la democràcia.
