Publicitat
Publicitat

Complir amb la seva missió

Ja han passat uns quants dies de la mort del senyor Adolfo Suárez. Al meu entendre, bona part dels elogis i de les crítiques han constituït una continuació del que s’havia dit des que va plegar. I aquí hi incloc la coneguda crítica que se li va fer en el seu dia quan va dir que el català no servia per explicar física nuclear. Ja a l’època no em va sorprendre el comentari. Un home del Movimiento, de la província d’Àvila, educat en un determinat context, ¿què volien que en pensés, del català? No crec que els successius primers ministres espanyols avui mateix pensin gaire diferent de com ho feia Suárez l’any setanta-sis. Si ens atenem als fets, el català ni tan sols serveix per contestar al telèfon en la majoria d’empreses catalanes. Tampoc serveix per parlar al Congrés de Diputats, després de quaranta anys de mort Franco. Amb tots aquests èxits a la mà -posteriors a Adolfo Suárez-, algú s’atreveix a recriminar alguna cosa al Suárez dels setanta?

A mi, el senyor Suárez m’ha merescut sempre la més alta consideració, pel simple fet de formar part dels homes que han complert amb la seva obligació. Se li va encarregar una feina, i la va dur a terme d’una manera encomiable. Primer se li va encomanar des d’una perspectiva autoritària -quan el rei li va dir que havia d’articular reformes-. Després ho va fer per mandat democràtic, en guanyar les primeres eleccions. Va dur a terme la seva comesa i, quan va tocar, va marxar. No crec que se li puguin fer gaires retrets. En qualsevol cas, les possibles faltes van ser marginals i supeditades a la missió principal.

Aquests dies hem celebrat el centenari de la constitució de la Mancomunitat. I hem aprofitat aquesta commemoració per dur a terme un acte honorable: reconèixer l’enormitat de la figura del senyor Prat de la Riba. Per molt que es repeteixi, no crec que s’arribi a copsar la colossal tasca executada per aquell home. Telèfons, escoles, organismes (l’IEC, museus, etc.). La pròxima vegada que passin per davant l’Escola Industrial del carrer Urgell, facin el favor d’entrar-hi. Jo, sempre que ho he fet, he tingut la sensació de ser a l’estranger més evolucionat. Una autèntica ciutat universitària. Pensin de quina època parlem... Si ho miren amb els ulls del 1914 (quan va ser inaugurada), comprendran que va haver-hi un moment en què aquest país tenia aquella visió del món que únicament posseeixen algunes, poques, nacions. Aquelles que s’atreveixen a mirar el futur als ulls per plantar-li cara. El senyor Prat de la Riba sempre va posar per davant de tot la missió que, inicialment, ell s’havia assignat i que, més tard, el país li va encomanar. I ho va fer comptant constantment amb els millors -fossin afins o no-. Va decidir, encertadament, que només als més capacitats se’ls podia encarregar l’edificació del millor país. En molts aspectes encara vivim de les rendes de l’enorme capital de la Mancomunitat, que el senyor Prat ens va deixar.

Catalunya està, ara mateix, en una etapa en què es repeteixen situacions que semblen viscudes abans. No pas les de sotmetre a referèndum la voluntat del país sencer. Però sí pel que fa a encarregar a algú una missió clara i concisa. I complicadíssima. Una tasca que s’ha de dur a terme amb gran eficàcia. Aquesta missió li ha estat encarregada al president Mas. Ell va recollir un sentiment inicial que ha esdevingut mandat. I l’ha assumit d’una manera greu i responsable. Els passos fets fins ara són assenyats. D’una gran responsabilitat i eficàcia. Convé lamentar la política de rebedor que practiquen alguns elements sorgits a l’empara d’un sistema polític de selecció endogàmic i desgraciat. Però el país és curiós: en moments transcendentals troba sempre algú preparat per dur a terme la complicada missió que el moment històric requereix. Només cal demanar que la resta de catalans no ho espatllem -perquè aquesta ha estat una constant de la nostra història-. En època de tanta frivolitat, convé preservar aquells que s’han fixat una missió i lluiten per dur-la a terme.

Bona part del que vull significar ho va expressar correctament el senyor Grífols fa uns dies, dirigint-se al president: “Sé que ho està passant malament, però si té determinació, tiri endavant, no s’arronsi”. Nosaltres tenim l’obligació de repetir una vegada i una altra la frase del senyor Grífols. Recordar-l’hi al president i a nosaltres mateixos -de paraula i amb fets-. El president Mas té un encàrrec fatigant, però és d’aquells que cent anys després es poden commemorar. I permeten constatar que el que manava va mirar el futur als ulls i li va plantar cara. Perquè va complir amb la seva missió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF