Publicitat
Publicitat

Aquest gran mercat anomenat Europa

Un amic solia dir-me que la construcció europea és el projecte més important, més impressionant, que ens podem plantejar en aquest racó de món, un projecte que demana més d’una generació i que té com a objectiu la consolidació de la pau a través de la cooperació. Vist així, no hi ha dubte que la cosa és grossa, però m’ho deia fa més de deu anys, abans de la crisi i abans de la vocació de sobirania catalana. Avui hem après que Europa és bàsicament un mercat, la qual cosa és una aposta intel·ligent: en un món globalitzat calen unes certes dimensions i ja no té sentit aconseguir-les a partir de la conquesta territorial. Si ens hi fixem, tot el que ha avançat en el procés europeu té a veure amb el mercat i, de fet, els tractats que regulen la “cooperació”, que deia el meu amic, ens tracten sobretot com a “treballadors” i com a “consumidors”, que són elements propis d’un mercat.

Que no ens tractin com a ciutadans ens adverteix que la construcció política no ha anat gaire enllà. El Parlament Europeu, on som representats, s’ocupa de coses relacionades amb el bon funcionament del mercat i, ara que la crisi ha destarotat els paràmetres, la principal preocupació de les institucions europees ha estat la consolidació fiscal -un mandat fundacional-, el retorn del deute i, doncs, l’estabilitat financera. D’aquí neix la troica. Les veus que reclamen més inversió pública per equilibrar les economies perifèriques que trontollen han clamat en el desert, perquè Europa no està pensant en termes de drets socials o de patiment -més patiment que l’infligit als països intervinguts, impossible- sinó d’estructures que han d’aguantar dretes, totes financeres. Europa pensa amb el pensament del nostre temps: és incapaç d’imposar un nou paradigma que serveixi per repensar el sistema. Aquesta funció bé la podrien fer països d’estrena, països laboratori que es refunden després de tot allò que la crisi ens ha ensenyat sobre el capitalisme i sobre els mecanismes de defensa col·lectiva i social. Catalunya, sense anar més lluny.

El nostre aixopluc serà que Europa es basa en la democràcia i la llibertat, dues premisses que s’aguanten sobre un estat del benestar que neix del gran pacte entre capital i treball, entre rics i pobres, que està en el moll de l’os de l’Europa renascuda després de les guerres. Però Europa no ha fet ni una instrucció per frenar les retallades, més aviat les ha imposades amb la consigna (teutona) de “S’ha acabat la festa”. Que això sigui un imperatiu merkelià ens indica que la unitat política no existeix: que no hi ha cap acord ferm sobre les coses bàsiques. L’estat del benestar és una realitat, però no és un tema europeu. Com no ho és, si no és amb la boca petita, la política exterior, en què la impotència és proverbial, ho estem veient aquests dies. En el fons, la crisi d’Ucraïna ha vingut per haver calculat malament els efectes d’una voraç ampliació del mercat.

Europa, doncs, no està preocupada per un tema crucial: la construcció tàcita d’una nova classe, el precariat (proletariat amb feina mal pagada i mal establerta), que posarà en qüestió el benestar, la democràcia i l’estabilitat. I que de tant passar fred a la intempèrie menjarà consignes populistes. Aquesta capa d’exclusió, que neix a la perifèria sobre la base dels excedents del mercat de treball, anirà avançant. Per Europa, de moment, és cosa de cada país, com ho és la protecció social que s’hi ofereixi. L’atur preocupa una mica més, perquè resta consumidors als potents fabricants del nord, és a dir, qüestiona el mercat. ¿No noteu que aquesta és una indiferència apresa dels règims antics, dels estats antics? ¿Que no té res a veure amb un món nou?

Hi ha una altra Europa: la de les ciutats com a espai de cultura, de cafès i de memòria de què parlava, amb tanta gràcia com intel·ligència, George Steiner. És a aquesta Europa que pertanyem, perquè de la cultura ningú en pot ser expulsat. La cultura és l’Europa de les nacions que els estats s’han negat a construir i que és, clarament, el futur. Necessitem el mercat, però volem l’Europa de la civilització. Necessitem Europa com a espai vital, necessitem els tractes que s’hi fan, en necessitem la protecció democràtica al nostre procés. Hi estem vinculats per història, tradició i voluntat. Per tant, votem en les pròximes eleccions. Ara bé: pensem que darrere del mercat cal que hi hagi també aquest espai de civilització que trontolla per tantes bandes i enviem-hi, ben triats, els nostres eurodiputats per construir-lo, per estintolar-lo, per discutir-lo.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF