Publicitat
Publicitat

Escenaris per legitimar un atac internacional

De la intervenció amb el vistiplau de Rússia i la Xina al suport de l'OTAN, passant per la "responsabilitat de protegir": les opcions per intentar conferir legitimitat a l'atac

L'opció impossible: intervenir amb el vistiplau de Rússia i la Xina

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides està en punt mort pel que fa a Síria. Rússia -aliada d'Al-Assad- i la Xina han vetat les tres resolucions de condemna al règim sirià que l'organisme ha proposat d'ençà que va començar el conflicte el 2011. Davant aquest bloqueig, queda descartat que els Estats Units puguin legitimar un atac a Síria amb l'aprovació de tots els membres del Consell de Seguretat. Per molts analistes, aquest organisme té un problema d'origen. Els cinc membres amb dret a veto -Rússia, la Xina, els Estats Units, França i el Regne Unit- tenen interessos tan dispars en matèria de relacions internacionals que els és complicat arribar a un consens en conflictes com el de Síria. "El Consell de Seguretat de l'ONU no és l'únic custodi del que és legal i legítim", explica Richard Haas, president del think tank nord-americà Council on Foreign Relations. "Defensar que té aquest poder seria acceptar que un país com Rússia arbitri el dret internacional", argumenta. El director de l'Escola de Cultura de Pau de la UAB, Vicenç Fisas, coincideix amb Haas. "El Consell és un organisme envellit, no té sentit en el segle XXI, és una herència de la Segona Guerra Mundial que s'hauria de reformar", apunta. Tots dos analistes veuen camins per esquivar-lo, però d'altres s'hi aferren. Mary Ellen O'Connel, experta en dret internacional de la Universitat de Notre Dame, alerta que "obtenir l'autorització del Consell per intervenir a Síria serà molt difícil, però s'ha d'aconseguir" perquè "els arguments que hi ha per actuar no són suficients i fan falta més proves".

El precedent de Kosovo: actuar amb el suport de l'OTAN

Els Estats Units han intervingut en conflictes sense el suport del Consell de Seguretat en altres ocasions. Sobre la taula hi ha el precedent de la guerra de Kosovo, quan el 1999 els Estats Units van esquivar el veto de Rússia al Consell de Seguretat i van obtenir el suport de l'OTAN per bombardejar les tropes sèrbies que atacaven Kosovo. En paraules de l'aleshores portaveu de l'Aliança Atlàntica, l'objectiu era: "Els serbis fora, una missió humanitària dins, els refugiats a casa". Haas apunta que Washington també podria buscar ara el suport de l'OTAN. "L'atac quedaria legitimat si diversos països s'unissin per demostrar a Al-Assad que no toleren l'ús d'armes de destrucció massiva", explica, i afegeix que aquesta iniciativa podria tenir també el suport d'una coalició de països àrabs. Richard Gowan, expert en política internacional de la Universitat de Nova York, també apunta que la Lliga Àrab podria donar suport a l'atac, tal com va fer el 2011 a Líbia. El cas libi, però, dista del sirià perquè en aquella ocasió la intervenció va ser aprovada pel Consell de Seguretat de l'ONU després que la Xina i Rússia s'abstinguessin. Però la intervenció a Líbia va ser molt més llarga del que s'esperava i va rebre moltes crítiques del Kremlin. Com explica Jonathan Eyal, analista del britànic Royal United Services Institute, Rússia denunciava que, tot i que els governs occidentals havien negat cap intenció de propiciar un canvi de règim, van allargar l'ofensiva fins que van derrocar Muammar al-Gaddafi. "La disputa per l'actuació a Líbia ha desembocat en l'actual impàs diplomàtic a Síria", conclou Eyal.

La "responsabilitat de protegir": una escletxa en el dret internacional

El dret internacional guarda algunes escletxes que legitimarien l'atac a Síria encara que no comptés amb el suport del Consell de Seguretat, de l'OTAN o de la Lliga Àrab. Clive Coleman, expert en legalitat internacional de la BBC, cita la "responsabilitat de protegir". Es tracta d'una normativa establerta el 2005 per l'ONU que preveu la possibilitat d'intervenir en un conflicte per evitar crims de guerra, crims contra la humanitat, genocidi o neteja ètnica. Però s'han de complir tres requisits: ha d'haver-hi proves clares dels crims, la via pacífica -diplomàcia i sancions- s'ha d'haver esgotat i l'ús de la força ha d'anar exclusivament dirigit a aturar els crims i a protegir els civils. En aquest sentit, diversos analistes són partidaris d'utilitzar aquest marc legal per permetre atacs continuats contra objectius militars que acabin forçant Al-Assad a reprendre les negociacions amb l'oposició. "Els atacs podrien ser suficients per portar el règim sirià i els seus aliats russos a la taula de negociacions", argumenta l'analista Gayle Tzemach a la revista Foreign Affairs . Sigui quin sigui l'objectiu dels atacs, la Carta de les Nacions Unides dóna encara alguna opció més. L'article 51 parla del "dret a l'autodefensa si s'ataca un país membre de l'ONU" i alguns analistes apunten a la possibilitat que Israel o Turquia poguessin demanar la intervenció dels EUA per defensar-los de la violència derivada del conflicte sirià que arriba a les seves fronteres. Tzemach apunta també a la possibilitat que Washington busqui el suport de la majoria dels 193 països membres de l'Assemblea General de l'ONU.