El nom propi de l’Espanyol d’avui és Sergio. Molt lluny de Dani, el que més ens ha marcat en la nostra història (Solsona, Jarque, Sánchez Llibre), el nostre present i futur immediat està en mans, en bona mesura, dels dos Sergios. García i González: en ells hem posat les nostres esperances. I diumenge contra el Deportivo seran, per diferents motius, els protagonistes del partit.
Sergio González va jugar molt pocs anys al nostre primer equip. Tot i això, sempre l’hem considerat un dels nostres. Perquè era de la famosa lleva de la Intertoto, perquè va jugar (i marcar en) aquella final de València, perquè va marxar deixant uns bons diners a caixa. I, per acabar, però no menys important, perquè tots recordem -i sovint callem- els mals partits que li sortien quan el Dépor jugava contra un Espanyol en risc de descens.
Diumenge s’enfrontarà a l’equip amb el qual més ha jugat. Ho farà des de la tranquil·litat d’haver corregit la mala dinàmica de l’equip. I tot gràcies a una gran decisió: la d’haver rectificat. Caure en errors no és un problema sempre que es tingui la saviesa de no persistir-hi tossudament. El millor sistema no és el que tenim al cap, sinó el que millor s’adapta als nostres jugadors. Sergio ha estat intel·ligent i tots (ell el primer) hi hem sortit guanyant.
Ara bé, el que a hores d’ara més deu preocupar Sergio (González) és l’absència de Sergio (García), el més decisiu dels nostres jugadors. I no és una sensació. Segons dades elaborades per Òscar Julià, des que és jugador de l’Espanyol amb ell al camp hem obtingut un 43,5% dels punts en joc. Sense ell, el 28,6%. Hi ha un motiu objectiu per estar preocupat, especialment si hi afegim la decepció general pel joc de Caicedo, que, sense haver de cobrir l’esquena del capità, té una gran oportunitat per reivindicar-se.
Diumenge a les 7 de la tarda tots els focus estaran posats en un Sergio. Esperem que sigui en González -per haver guanyat el seu exequip- i no en García -per com l’hem enyorat.
