Publicitat
Publicitat

La caiguda del funambulista

Martino va arribar en paracaigudes -una metàfora que es va inventar ell mateix- i se n’anirà en globus. Encara que ell vulgui complir el contracte, el Barça haurà de buscar un revulsiu que trenqui amb la tristesa, l’apatia i la malastrugança que sembla que s’hi ha instal·lat. En tres dies, i sense marcar cap gol, el Barça ha quedat fora de la Champions i ha llençat la Lliga que encara depenia d’un sol gol del Barça. Amb un empat escarransit, la Lliga encara hauria depès de nosaltres... Però contra un Granada que ni va pressionar a dalt ni va defensar especialment bé, la davantera Pedro-Messi-Neymar no va poder rebentar la xarxa. I no és que no ho intentés, però rematar 26 vegades contra el desconegut, Karnezis, no s’arriba a aclarir si és mèrit de l’home dels guants màgics o és desesperació d’uns cracs que es desinflen una mica en cada partit.

La realitat és que l’equip més golejador d’Europa porta dos partits sense veure barraca. Cesc fa dos mesos que no marca, a Messi no li donen ni una passada en condicions i s’ha de buscar la vida, Pedro no juga amb l’ego pels núvols de quan juga amb Espanya i el més preocupant de tots és Neymar. Em continua preocupant més el seu rendiment i la poca intel·ligència futbolística que exhibeix tenint tantíssim talent com té. És un golejador nat, però l’angoixa li fa fallar ocasions cantades. Una a Valladolid, dues al Calderón i tres ahir.

En una Lliga més competida del que ens havien dit, en la Lliga de la descompressió sense Mourinho, el Barça pot perdre a Anoeta i San Mamés. Fins i tot pot tenir un accident a casa, un dia, contra el València. Però d’aquí uns anys costarà d’explicar que la Lliga es va perdre a Valladolid i Granada, igual que la de Robson es va regalar per les dues derrotes contra l’Hèrcules. La desfeta d’ahir no entrava en cap guió però, mirant la trajectòria, l’equip era el funambulista que ja va estar a punt d’acomiadar la Lliga al Bernabéu -i els àngels van fer el miracle-, va anar d’un pèl que no regalés la Lliga a Cornellà i, fins i tot, va estar a punt de caure contra el Betis, el pitjor equip de Primera. Ahir potser sí que va ser mala sort, però la caiguda del funambulista semblava cantada davant la mirada atònita de socis i aficionats. Ara, en el circ de tres pistes que era el Barça, només ens quedarà l’espectacle de la Copa. La final de dimecres, però, la jugarem sense xarxa. És a dir, amb més pressió. O guanyem o crisi. I un estiu mogut amb pallassos nous a escena.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF