Publicitat
Publicitat

El Mallorca agafa l’autopista a l’infern

V ivint fàcil, vivint lliure, bitllet de temporada en un viatge d’una sola direcció. No deman res, deixa’m viure, agafant-ho tot al meu pas. No necessit raons, no necessit rima. No som ningú, jo preferesc els fets, vaig baixant, hora de la festa. Els meus amics també hi seran. Som a l’autopista a l’infern i vaig baixant, tot el camí cap avall, som a l’autopista a l’infern. No m’aturis ”.

Aquesta és la banda sonora que acompanya el Mallorca en aquest final de temporada. Un equip que ha agafat definitivament l’autopista a l’infern. És un viatge embogit, sona AC/DC però hi ha molt d’enrenou de fons i un destí inevitable perquè ningú és al volant. Que algú apugi el volum, perquè tot el camí és cap avall. I ja sabeu què diuen els rockers: viu ràpid, mor aviat i deixa un bonic cadàver.

Llàstima que el Mallorca tingui mal color des de fa temps, però sembla un cadàver al cap i a la fi. En un diagnòstic ràpid de la situació, el Mallorca és a tres punts del descens a Segona B i avui pot quedar-hi a només un. Ha perdut els darrers quatre partits i ha aconseguit just 1 dels darrers 15 punts. El pitjor és que, raonablement, no es pot esperar cap cop de volant en els sis partits que queden.

Era una plantilla confeccionada (?) per a l’ascens que, una vegada que ha vist impossible l’objectiu que mai s’ha merescut, s’ha deixat anar cap avall i sembla demanar que no l’aturin. I no és un problema d’actitud. Assenyalats aquesta setmana per la seva indolència, la impressió d’ahir és que els jugadors corren, però no saben cap a on. Més que indignes, com els acusaren els penyistes, semblen incapacitats.

La dignitat de cadascú és una qüestió molt íntima i personal, per la qual cosa és perillós generalitzar. Però ja que som camí de l’infern, facem-ho: la primera part del Mallorca a Mendizorroza, com tantes altres aquesta temporada, va ser indigna. L’Alabès, el pitjor local de la categoria fins ahir, va tancar els vermells a la seva àrea fins a fer-los empegueir. Dúiem només deu minuts de partit i Viquera i Vélez ja havien deixat en evidència N’Sue, Ximo, Agus i Antonio López. Els de més al davant no apareixien i Miño evità la desfeta.

No sabem si Carreras els motivà d’alguna manera al descans -el partit no el podia suspendre- o si l’Alabès acabà les forces, però a la segona part el Mallorca empenyé. Semblava voler frenar a mitjan camí.

L’errada de Hemed

Els vermells tingueren un grapat de bones ocasions, però no tantes com els bascos a la primera part. I arribà la jugada que potser els mallorquinistes hauran de recordar molt de temps. Hemed fallà tot sol davant la porteria. Durant uns instants es va fer el silenci perquè era l’oportunitat de sortir de l’autopista. Però no, la música començà a sonar un altre pic i el gol de l’Alabès va apujar el volum. Queden sis partits fins a la destinació final del viatge embogit del Mallorca i tot sembla indicar que acaba a l’infern. Sembla que ho mereix, sembla que ho destija.