Posar fil a l’agulla
Els trenta anys de la Llei de normalització que acabam de celebrar ens han de servir no només per fer un recompte del passat, no només per esmenar els atacs contra el català de les Illes de la legislatura de Bauzá, sinó també per posar d’una vegada fil a l’agulla i arribar a aconseguir la normalitat, que és una situació molt més feliç que no la de l’estat de normalització. La normalització defineix una situació de trànsit, un procés de curació, però qualsevol s’estima més estar sa que no curant-se. En aquests moments, continuam en un estadi massa semblant al del 1986 pel que fa a la normalitat social com perquè els responsables polítics actuals, els quals -recordem-ho- varen prometre fer una aposta decidida per la llengua i la cultura, oblidin la urgència i la importància d’ambdues.
M’agradaria que no fos així i que, gairebé un any després d’arribar a les principals institucions, poguéssim percebre altres canvis que no fossin només derogar les lleis i tornar enrere les actuacions dels governants anteriors. Però, ara per ara, manca decisió política per caminar cap endavant, pensar i projectar el futur. Surten poques, poquíssimes iniciatives de Cultura i també de Política Lingüística, i les que surten no són gaire il·lusionants ni eficaces.
El temps passa i una legislatura és massa breu per badar, per escudar-se en la lentitud de les administracions públiques o fins i tot per enredar-se en debats estèrils amb tota mena de col·lectius als quals ara se’ls diu promoure la participació i que sovint no duen gaire lluny. Amb això no vull dir que no s’hagin d’escoltar les inquietuds dels sectors implicats, el que vull dir és que no s’ha de convertir en l’excusa per no prendre decisions, per allargar-les eternament i per arribar a les properes autonòmiques i municipals lamentant que no s’ha tingut temps ni doblers, perquè la gent a l’hora de votar té memòria i després passa el que passa, i el que passa no ens agrada gens. Són idees i capacitat per solucionar els entrebancs el que es necessita. Ara que queden tres anys, ara que les il·lusions se’ns han començat a diluir i hi ha un cert sentiment de frustració, és el moment de pegar un cop de timó i posar la proa cap als objectius, que ja hauríem de tenir clars.
Sant Francesc s’ha posat guapo
Els que sí que posaren fil a l’agulla són els de Gent de Formentera que, en poc més d’una legislatura, han fet que Sant Francesc Xavier s’hagi posat guapíssim. S’hi nota el canvi. És un gust veure com, a un nucli que era força anodí, han sabut posar en valor els elements patrimonials amb unes restauracions senzilles que treuen la pedra, recuperen el blanc i el blauet, poc més, i tenen el bon gust de no convertir-ho en un pastisset ensucrat. Avui escric des de Formentera (demà us parlaré del Formentera Fotogràfica), i escric amb l’alegria de veure que la transformació és possible -a Formentera li queda molt per transformar-. No només és possible, sinó que sovint té uns costos més baixos dels que calculen els que, en lloc d’apostar per la senzillesa, volen enlluernar.
Suport a la creació
Suport a la creació és, entre altres coses, canviar lleis i que els creadors que han arribat a l’edat de la jubilació d’una feina que els havia servit per sobreviure puguin continuar treballant i venent la seva obra, sense perdre una pensió que necessiten. Ho demanen sobretot els escriptors, i l’Estat hauria d’atendre la petició, si creu en el poder transformador de la cultura.
