Publicitat
Publicitat

Gabo

Va ser un enlluernament. Estudiàvem Literatura Hispanoamericana a la UIB i ja havia fet qualque nit seca llegint Juan Rulfo i Ernesto Sábato, però aquell vespre vaig començar Cien años de soledad i em va canviar la visió del món i de la vida. De vegades em perdia entre els nombrosos Aurelianos i José Arcadios Buendía que poblaven la novel·la, però no podia deixar-la perquè estava fascinat per aquell llenguatge hipnòtic.

Localista i universal, fantasiosa i realista, tradicional i moderna, l’obra creava un espai mític i poètic: Macondo, que, metàfora de Llatinoamèrica, narrava cent anys del naixement, desenvolupament, apogeu, decadència i desaparició de tota una comunitat, combinava magistralment el real objectiu amb el meravellós i, a partir de tres plans: el col·lectiu, el familiar i l’individual, mostrava les misèries del neocolonialisme.

Els personatges no eren arquetipus, sinó que canviaven i evolucionaven humanament, psicològicament, al llarg d’aquella genial història que tenia ressonàncies bíbliques.

El demiürg que l’havia escrita es deia Gabriel García Márquez i era un colombià amb mostatxos a qui els amics deien Gabo. Amb el recurs de la hipèrbole, l’exageració, la desmesura, en aquell llibre pletòric d’un castellà extraordinari: “ ya nadie podía saber a ciencia cierta donde estaban los límites de la realidad ” i tot era possible, natural, creïble: un galió trobat dins la selva a dotze quilòmetres del mar, Mauricio Babilonia passejant-se amb un núvol de papallones grogues al seu voltant, Remedios la bella pujant al cel, el gitano Melquíades tornant de la mort perquè no podia suportar la soledat...

El narrador, que ho contava: ” con la misma cara de palo con que mi abuela me contaba sus historias fantásticas ”, aconseguia: “ la naturalización narrativa de lo maravilloso ” i desplegava en una prosa de textura musical un gran seguit de fets prodigiosos.

Jo hi vaig veure Rabelais.

Ja havia llegit els experiments formals de Severo Sarduy i Cabrera Infante, però aquí la màgica escriptura estava al servei de la trama. En el fons, el gran tema de la novel·la era la soledat humana i el desemparament d’Amèrica Llatina.

Quan es va acabar la història d’aquella estirp condemnada a cent anys de solitud, vaig alçar el cap i la bombeta del flexo s’havia fus.

El món era diferent.

D’aleshores, un dels meus déus literaris més estimat i admirat va ser García Márquez.

Ara s’ha mort i em sent orfe.

Supòs que era humà, que tenia vicis i defectes, però llegint els seus llibres m’emocionava el plaer i encisava la bellesa del seu castellà embruixat.

Em sabia tots els episodis i anècdotes, inventades o no, de la seva vida, però quan sortia un llibre sobre ell, jo me’l llegia encantat.

A París vaig anar a posta a l’hotel (abans “de Flandre”, ara “des 3 Collèges”) on havia escrit El coronel no tiene quien le escriba i vaig pujar, després de convèncer la sorpresa recepcionista (es deia Anam, era d’origen pakistanès i no sabia que existeix Menorca) fins a la porta de la seva antiga habitació.

Des d’aquell dia que el pare de l’Aureliano Buendia em va dur a conèixer el gel i vaig viure a Macondo, sempre he tingut emmarcada una foto de García Márquez on escric.

Crec que el boom va ser l’esclat de la millor generació d’autors en llengua castellana que hi ha hagut mai.

És ver que Carmen Balcells i la seva agència comercial van contribuir a promoure’ls i donar-los difusió mundial, però el seu triomf és de justícia, la seva qualitat inqüestionable i el seu prestigi immortal.

García Márquez era un déu, un mag de les paraules, un bruixot de l’escriptura, un encantador d’històries, un ésser humà que amb la seva prosa de perfecta exquisitat era capaç de reportar la Notícia de un secuestro, contar La triste historia de la Cándida Eréndira y de su abuela desalmada, fer la Crònica de una muerte anunciada o relatar el fenomen d’ El amor en los tiempos del cólera.

Un geni colombià.

- Escribo para que me quieran más mis amigos -va dir.

I ho ha aconseguit.

- Aunque resulte increïble, soy uno de los seres más solitarios que conozco, y de los más tristes -va assegurar.

Pot ser, però llegint els seus llibres no m’he sentit mai tot sol, he descobert el valor de la gran Literatura i he viscut immensament, literàriament, humanament... meravellat i feliç.