Cul de setmana

Cuiner“Paraules d’estiu, segons qui les diu”. Les coses canvien tan ràpid que no hi ha gairebé temps d’agafar el pas. Fa uns anys, jo era un jove que entre setmana vivia a Ciutat i els caps de setmana ho feia a la Part Forana; a l’estiu solia anar a cal meu padrí jove, pagès d’ofici i raça, per ajudar-lo en les feines de foravila. Ja no som tan jove, visc a foravila, al terme municipal de Palma, que ara es diu Palma de Mallorca; el meu negoci està a la Part Forana, que es veu que ara s’ha de dir també foravila; i el cap de setmana, ara volgudament anomenat final de setmana, solc tenir bastants de visitants ciutadans... més clar aigua. Posats a aportar llum, jo proposaria que tot allò que faci referència al dissabte i diumenge, i també a foravila, anomenar-lo el cul de setmana; queda més nostrat i segur que serà del gust dels marcadors d’estil.

Pretendre defensar les singularitats lingüístiques amb aquests plantejaments incultes, gonelles, barroers i populistes, resulta esperpèntic; fer-ho mentre es fa tot el possible per negar usos i registres a la llengua mare és kafkià i maquiavèl·lic.

Molt i bo

La gastronomia sofreix el mateix tracte d’incultura i desconeixement per part d’aquells que en comptes de llegir els llibres els compren a metres per omplir els sumptuosos prestatges de llenya noble. Els qui només s’han llegit les tapes de la gran enciclopèdia popular de la nostra gastronomia s’omplen la boca versant les bondats del tumbet, del trempó, de la sobrassada i de mitja dotzena mal comptada de receptes tradicionals. La cuina mallorquina és això, però també és molt més.

Tenim molt i bo, però no coneixem ni donam a conèixer més que una part infinitesimal del que atresoram; a més, moltes vegades, quan ho fem, demostram el nostre complex d’inferioritat i l’escassa visió mercantil que hem tingut per exportar el nostre producte fins i tot dins casa nostra. Serveixi com a mostra un botó: l’altre dia de pagès, vaig demanar una pizza mallorquina de verdura a un restaurant de primera línia de costa; quina va ser la meva sorpresa quan em dugueren una coca de trempó, molt xereca per cert, però coca de verdura al cap i a la fi. Com deu estar el nostre món, que per vendre una de les receptes més populars de la conrada hem de recórrer al concepte de marca que tan bé han sabut vendre els itàlics.

El pa amb fonteta, una de les menges més humils del nostre receptari, viu en els llimbs de l’oblit, mentre el seu cosí gaspatxo s’erigeix cada any com un dels protagonistes de l’estiu.

La meva intenció no és criticar la sopa freda andalusa, Déu me’n guard; ara bé, no em digueu que no fa colló sentir que el pa amb fonteta és com un gaspatxo a la mallorquina; o us pensau que ells dirien mai que el seu plat és com un pa amb fonteta a l’andalusa?