Publicitat
Publicitat

Barcelona aferma la victòria del sí en el referèndum de l’1-O

Segons l’enquesta de l’ARA, el suport a la independència és superior a la capital que a la mitjana del país

Tot i no ser un referèndum pur, a les eleccions del 27-S Barcelona va ser clau per impedir que les forces independentistes superessin el 50% dels vots. En el còmput final, Junts pel Sí i la CUP van obtenir el 47,8% dels vots a tot Catalunya. A Barcelona, les forces favorables a la independència van sumar el 44,5%, tres punts menys que al capdavall serien determinants. Sense els vots de la capital el resultat global del suport a la independència explícita hauria sigut del 51,8%, de manera que no hi hauria hagut cap dubte en la lectura plebiscitària de la votació.

Per població, Barcelona representa un 20% del cens, de manera que un de cada cinc vots prové de la capital. Aquest pes específic resulta determinant en qualsevol elecció, per això és tan important saber, de cara al referèndum de l’1 d’octubre, cap a quina direcció s’inclina la capital, perquè pot decantar la balança. I què diuen les enquestes ara? El sondeig sobre l’1-O publicat per l’ARA el 23 i 24 de juliol, i fet per l’Institut Opinòmetre, contenia una submostra que permetia calibrar l’opinió dels barcelonins. I en aquest cas el resultat és diferent del 27-S, tenint en compte que els vots de CSQP al Parlament també podien incloure votants independentistes. Segons l’enquesta, a Barcelona un 44,3% del cens es decanta pel sí, un 37,7% pel no i, del 18% restant, un 5% opta pel blanc i un 13% no ho saben o no contesten. Aquest avantatge per al sí de 6,6 punts és superior al que es dona en el conjunt de Catalunya, que és de 4,1 punts (41,9% de enfront un 37,8 de no ). Aquest resultat situa el comportament de Barcelona més a prop d’algunes ciutats mitjanes de Catalunya com ara Granollers i Vilanova i la Geltrú que de les de l’àrea metropolitana com l’Hospitalet de Llobregat i Badalona.

Ara mateix, doncs, Barcelona, lluny de ser un llast per al sí, està tibant a favor de la independència. De fet, si traiem la capital, el resultat continuaria sent favorable a l’estat propi, però amb unes xifres una mica més ajustades: la diferència s’estrenyeria fins als 3,4 punts, una distància equivalent a la del marge d’error de l’enquesta. És, doncs, el resultat de la capital catalana el que aferma l’avantatge del sí a la pregunta del referèndum que preveu el sondeig per a tot Catalunya.

Per entendre el factor Barcelona és interessant repassar tant l’històric electoral de la ciutat com el resultat per districtes del 27-S. L’experiència demostra que, en la majoria d’ocasions, Barcelona és punta de llança de l’opció guanyadora a Catalunya. Davant el clixé de la Barcelona socialista enfrontada a un rerepaís convergent, Jordi Pujol va guanyar amb comoditat a les eleccions al Parlament del 1980 (28%), el 1984 (49%), el 1988 (48%), el 1992 (47,5%) i el 1995 (40%). Només el 1999 el factor Maragall va fer que el color de la ciutat no fos el mateix que el del país.

Catalunya en miniatura

En canvi, les victòries pujolistes no impedien, al seu torn, grans resultats per als socialistes a les eleccions locals i estatals. L’explicació a aquest comportament complex el trobem, a més de pel ric ecosistema polític català, en la diferent configuració socioeconòmica dels barris i districtes. Si mirem el mapa, Barcelona és una Catalunya en miniatura, amb barris que voten com Manresa i d’altres que ho fan com Santa Coloma de Gramenet. Així, hi ha districtes de preponderància nacionalista, com Gràcia, de vot conservador tenyit de catalanisme (les Corts i Sarrià - Sant Gervasi), de vot esquerrà i també catalanista (Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí, Sant Andreu i Horta-Guinardó), de vot esquerrà i poc nacionalista (Nou Barris) i després hi ha el gran gresol de l’Eixample, el cor de la ciutat, el districte més poblat, un melting pot transversal, interclassista, multicultural i que és el millor termòmetre per saber com respira la ciutat. Doncs bé, el 27-S el vot independentista de l’Eixample va ser més de 10 punts superior al de la mitjana de la ciutat (55,3% enfront del 44,5%). ¿Una pista de cap a on camina la majoria de l’electorat?

Més sentiment català

Les dades del CEO i del mateix baròmetre de la ciutat sembla que confirmen aquesta tesi. Segons l’últim baròmetre municipal, els barcelonins se senten més catalans que espanyols en un 24,1% i únicament catalans en un 25,1%, dos percentatges que sumen un 49,2%. I sumant els que se senten tan catalans com espanyols o més espanyols s’arriba només al 44,4%, ja que hi ha un 5,1% que no es decanten. En canvi a Catalunya, segons el CEO, els que se senten més catalans que espanyols són un 21,5% i els únicament catalans un 22,8%, en total un 44,3%. La conclusió és que el sentiment de catalanitat és superior a la capital que a la mitjana del país (on hi ha zones on el sentiment espanyol és residual, i també n’hi ha a la inversa), i, per tant, és lògic que el sí a la independència tingui més força.