Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Sense responsabilitats

Durant la presentació del document, els dirigents de l'entitat es curaven en salut i aclarien que ells no pretenien "fer un judici a la gestió del Banc d'Espanya, sinó una anàlisi descriptiva, un relat dels fets sense valoracions d'aquesta crisi". Per tant, a l''Informe sobre la crisi financera i bancària a Espanya entre 2008-2014' no hi trobareu cap assumpció de responsabilitats ni cap autocrítica a la seva gestió durant els anys esmentats, només simples justificacions del tipus "hi havia una greu manca d'instruments supervisors" o "allò que cap organisme internacional va saber preveure".

No som, ni prop fer-hi, cap expert en economia financera, i de ben segur que els autors de l'informe han intentat fer un relat coherent i fonamentat d'aquells anys de crisi, però com a ciutadà no puc evitar la sensació que, de nou, ens estan prenent el pèl. De veres volen que acceptem sense piular que l'òrgan supervisor, aquell que en teoria estava encarregat de vetllar perquè allò que va passar no passàs, fos incapaç de complir amb la seva obligació? De veres pretenen que ens creguem que una entitat que disposa d'alguna de les ments més brillants en matèria econòmica no va saber preveure el desastre que s'albirava? De veres creuen que se'n poden sortir així, amb unes quantes explicacions d'un "to neutral perquè ho jutgin el lector o els diputats quan s'iniciï la comissió d'investigació". De veres ens intenten colar que tot va ser fruit d'un cúmul de circumstàncies alienes als organismes competents?

I quan dic tot, és tot, des de la nefasta gestió que s'ha fet amb el rescat de les entitats financeres fins al darrer escàndol del Banco Popular, passant per l'estratègia de la bombolla immobiliària i les mentides descarades que ens han contat. O ja no recordau allò de "no és un rescat, és un préstec en condicions immillorables que no costarà ni un euro als ciutadans"? Idò bé, aquest "ni un euro" ja va per seixanta mil milions, i ni tan sols hem sabut (o millor dit, volgut) fer un ús adequat del parc de cases i pisos que va quedar en mans de la Sareb, fet que hauria ajudat a pal·liar les conseqüències d'unes inexistents polítiques públiques en matèria d'habitatge, a les quals cal sumar altres factors (lloguer turístic, gentrificació...) que deixen milers de ciutadans sense un dels seus drets fonamentals.

El Banc d'Espanya va ser una peça més en aquest engranatge neoliberal que, com l'entitat supervisora, se'n renta les mans, de tot el que està passant. Ningú no en té la culpa, de la crisi, excepte tots aquells irresponsables que varen voler viure per sobre de les seves possibilitats i els obtusos que encara no accepten que perquè Espanya vagi bé han de treballar més i cobrar manco. Curiosament, ara que ens diuen que ja hem sortit del pou i que hem recuperat els nivells assolits abans de l'esclat immobiliari i financer, resulta que les rendes del treball pesen cada cop menys en el pastís del PIB, mentre que els beneficis empresarials registren una marcada tendència a l'alça. A més, en l'escenari optimista que ens dibuixen alguns, les persones en risc de pobresa i exclusió social continuen significant un percentatge molt rellevant de la població i la desigualtat continua sent insuportable en un estat que s'autodenomina social i democràtic.

En aquesta línia, m'agradaria destacar un altre informe, titulat 'Combatre les desigualtats com a palanca per fomentar la creació d'ocupació i el creixement', que s'ha de debatre al Parlament Europeu la propera tardor i que, si tira endavant, obligarà la Comissió Europea a presentar una directiva de drets bàsics per a tots els treballadors, la qual cosa pot suposar la introducció d'un salari mínim i una protecció per desocupació europeus. Potser és únicament una petita espurna dins la foscor on molts han de viure i potser, vistes les experiències prèvies i l'abandonament dels postulats de l'Europa social de Delors, les institucions comunitàries no moguin un dit per garantir el benestar dels seus ciutadans, però defallir és un luxe que no ens podem permetre.

En conclusió, hem de continuar treballant per aconseguir capgirar l'actual estat de les coses i, també, la falsa recuperació que està consolidant una societat dual i descohesionada. I tot sense oblidar en cap moment l'exigència d'assumpció de responsabilitats a aquells que ara volen fer veure que ells no hi han tengut res a veure, amb la gestació, desenvolupament i "sortida" d'una crisi que ha deixat ferides tan profundes.

Etiquetes

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/06/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT