Un rei que tenia el nas vermell
Jaume Matas va confirmar que els 300.000 euros que va pagar a Iñaki Urdangarin per la gestió de l’oficina de seguiment del patrocini de l’equip ciclista Illes Balears es poden considerar una “comissió” o un “peatge”. Ho llegim a l’ARA, on també llegim que el marit de la infanta “va cobrar la «comissió» a través d’un contracte de prestació de serveis” i que ell, en Matas, es pensava que la presència d’Urdangarin feia “impensable que pogués succeir res estrany”.
Té raó. Un ciutadà normal, un plebeu, sap molt bé que cobrar comissions per serveis a l’administració és més il·legal que fer titelles. Però estem parlant d’una família que basa la seva relació tròfica amb nosaltres, els súbdits, precisament en el fet de “no considerar-se normal”. Per tant, si jo sóc el president de les Balears i tinc la desgràcia que em ve el gendre del rei i em plantifica un contracte a la cara, amb comissió inclosa, penso que m’ha tocat a mi i que hauré de pagar. Com quan la Collares, la dona de Franco, anava a les joieries i s’enamorava d’un fermall. Se li havia de regalar.
La perversitat de jutjar el cas Nóos és que sembla que a la biotròfica família reial espanyola no hi hagi cap més angle fosc. Del pressupost que tenen en sabem el que ens expliquen. Sabem que els fan regals com ara rucs en perill d’extinció i càntirs pintats a mà. I que uns quants empresaris li van “donar” un iot al rei pare. No sabem si ens costa res mantenir callat en Marichalar o l’ex de la reina, o qualsevol amant escadusser, que podrien anar a qualsevol programa a esbombar el que fos si no estiguessin contents. No tenim declaració de patrimoni del rei pare abans de ser rei, de manera que no podem saber com s’ha enriquit. A Jaume Matas li va tocar l’Urdangarin. Però ¿i les feines, tan ben remunerades, que fan els altres membres de la família? Vull dir que tot són peatges quan es tracta d’ells.
