I ara, fins l'any que ve? Any de transició, va demanar el director. O sigui que s'hauran perdut dos anys de legislatura fins que arribin els fruits de la feina del primer responsable del teatre Principal elegit per concurs públic. Els mèrits sobre el paper devien ser importants, tant pel que fa al currículum com pel projecte. El currículum, el sabem; el projecte és el que ens n’ha arribat manco, com gairebé tots els projectes, dels quals ni tan sols se’n coneix el pressupost; una nebulosa declaració de bones intencions, que ja està bé. Si no ho record malament, primer volien que el perfil el triessin els usuaris, o alguna cosa semblant, però igualment incomprensible, però de cop i volta va ser per concurs. Un brindis a la transparència que hauria quedat arrodonit fent-lo públic i se’ns haurien esvaït els dubtes. Els handicaps són evidents, com és ara no conèixer res del que es batega per les Illes en qüestions teatrals, musicals... encara que no conèixer ningú també es pot convertir en avantatge. Fora influències que puguin ser susceptibles d’interpretacions malicioses, que penso que va ser un dels motius principals per no triar ningú; ningú té nom i llinatges, d'entre els candidats ‘locals’. El que és clar i molt transparent és que aquest fet ho endarrereix tot una mica, però no hem de passar ànsia: són temes culturals que no interessen gaire als polítics. I si no interessen als polítics no interessen al públic en general. Amb excepcions. Per exemple, a prop de les eleccions. I mira per on que, una setmana abans que les urnes surtin al carrer, la llotja presidencial pareixia la cabina dels germans Marx, naturalment a ‘Una nit a l'òpera’.
A la pel·lícula en qüestió, l'òpera que es representava era ‘Il trovatore’, de Giuseppe Verdi, com 'Nabucco', l'encarregada de tancar la XXX Temporada d'Òpera. Ambdues fan ‘pòdium’ pel que fa a l'envitricollament argumental. És a dir, si un no sap ben bé de què va la història i què és el que va succeint, tan sols llegint atentament la traducció mentre escolta l'obra, segur que no pot saber mai què llamps ha passat amb el protagonista que dóna nom a l'òpera. I, precisament, una de les coses és que un llamp l'ha deixat babau. I com es recupera? Un altre misteri sense resoldre, però si no fos així, 'Nabucco' acabaria d'una altra manera. Per una altra banda, no m'estranya que el rei dels assiris tampoc no sabés, en un moment donat, que estava presoner, i que demanés l'espasa com quan manava. En qualsevol cas, la direcció artística d'Emilio Sagi no hi ajuda gaire. Tampoc no la vaig entendre. Els hebreus van vestits de carrer i els assiris, com si haguessin arribat d'un planeta desconegut, amb els ulls pintats com Pris, una de les replicants de 'Blade Runner' o Michael Stipe, el cantant de REM, i armats amb unes llances vermelles que podrien semblar d’'Star Wars', però de ‘Todo a cien’.
És sabut que els directors artístics estan per a això, perquè en parlem i, si és possible, hi estiguem en contra, però mentre hi hagi bons músics i millors cantants, la cosa no va a més. El repartiment no va assolir cotes extraordinàries, però ho va resoldre gairebé tot amb solvència. A l'examen que ha de passar tota soprano dramàtica a 'Nabucco', que no és altre que l'ària de tempesta ‘Ben, Io t'invenni’, un recitatiu enverinat que comença amb un recorregut de fins a dues octaves, Maribel Ortega va ser molt valenta, arriscà al màxim en els sobreaguts i mostrà cabal i amplitud. És d'alguna manera el que marca el nivell del conjunt i també de la història, quan Abigaille s'adona que no és princesa, sinó esclava. I aquí comença el daltabaix argumental. Lucio Gallo exercia de Nabucco i també va estar a l'altura, una mica engolada la seva interpretació, tant dramàticament com musicalment, però va fer un ‘Dio di Giuda’ interessant i no exempt de dificultats. María Luisa Corbacho, sobrada per cantar Fenene. Bé, de veu profunda i bona ‘coloratura’ la de Luiz-Ottavio Favia en funcions de Zaccaria. Óliver Díaz dirigí l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears amb fluïdesa, de manera gairebé imperceptible, que és el millor resultat possible de la seva feina. El Cor del teatre Principal no va estar malament en línies generals, molt més contingut i rebaixat de decibels, molt acurat en el ‘Va, pensiero...’, però sempre n’hi ha alguns que volen cantar millor que els altres i...
P.S. - Es fa saber que no és obligació, ni tan sols per cortesia, fer mamballetes després de cada ària. No és un recital. Els espectadors del dia de l'estrena no en deixaren passar ni una sense aplaudir.
