Per fer aquest escrit amb garanties, hauria de conèixer el currículum i les capacitats de Fernando Gómez de la Cuesta, fins ara director gerent de la fundació Palma Espais d’Art, un dels càrrecs més cobejats pels professionals del ram i també un dels que poden donar o escatimar caràcter a la ciutat de Palma. No estic en condicions d’emetre un judici, ni tan sols de confegir una impressió, sobre l’encert o l’equivocació de la seva destitució, en menys de dos mesos després del seu nomenament.
Però aquestes coses no haurien de passar. Ja ha arribat a ser inquietant que la gestió cultural sigui font inexhaurible de problemes, i més si es té en compte que en premsa ja se n’han diagnosticat inapel·lablement –també inútilment– uns quants, potser els més sensibles, sense que res no hagi canviat. En canvi ara, la destitució de Gómez de la Cuesta és, paradoxalment, la confirmació d’una incapacitat política accentuada i que ningú no hauria atribuït a l’esquerra del país, ja que sens dubte pot comptar amb persones entre les més preparades. En un país petit com el nostre, on tots ens coneixem –més o menys–, no s’explica que s’hagi arribat a un escenari de caos i d’ineficàcia com els que caracteritzen la situació de la política cultural.
Gómez de la Cuesta no deu haver canviat tant en dos mesos per passar de ser l’elegit a ser destituït. Hi ha, per tant, un error greu, que cal situar o en la decisió inicial o en la d’ara mateix. Aquest fet s’afegeix a un estat general de coses, d’accions i d’omissions, que ha esdevingut un problema de govern que afecta des de la presidència fins on sigui que les polítiques culturals –consells insulars inclosos– allarguin els tentacles. L’esquerra compta, en la seva militància, amb un potencial de solidesa indubtable: militants emèrits que podrien evitar excessos i omplir buits i llacunes, tan nombrosos. En lloc d’això, se’ls ha apartat, com fan sempre els arribistes, més com major és la seva inseguretat: als ignorants els neguiteja la proximitat del savi.
Aquest desgavell, que fa estèrils tants d’esforços, acabarà passant factura als nostres governants –a l’esquerra en general. Diria –és una impressió– que la factura ja ha començat a confeccionar-se, ja que la cultura importa més i a més gent del que solem pensar. I potser no dóna vots, però en perd per cada forat que s’obre al teixit del país.
